Al bell mig de Cerdanyola hi ha una escola d'art molt especial. Als seus amplis aparadors no s'hi poden veure —com és habitual— treballs dels alumnes. Els quadres que els decoren són d'una evident qualitat artística i és habitual veure-hi gent aturada, admirant-los. L'autor n'és Ruipérez, un dels responsables de l'escola, i pintor de llarga trajectòria, que ha exposat la seva obra a galeries de tot l'estat espanyol, d'Europa i els Estats Units. La seva escola d'art (que gestiona amb Natàlia, la seva esposa, també artista) té una fidel clientela, que no dubta a traslladar-se a Cerdanyola des d'altres poblacions per assistir a les seves lliçons.
Per explicar la seva trajectòria, ens hem de traslladar a la dècada dels anys 80, quan Ramon Gutiérrez Ruipérez (Barcelona, 1966) era un adolescent obsessionat amb el còmic i la música (primer, el jazz de Louis Armstrong, gràcies als discos del seu pare; després, el rock dels anys 50 i molt especialment Chuck Berry i Ray Charles). Fins que un bon dia, a casa d'un amic, per pura casualitat, va obrir, gairebé a l'atzar, un llibre que li va cridar l'atenció. Era una recopilació de les millors obres de Vincent Van Gogh. "Fullejant aquell llibre", diu, "em va esclatar el cervell. En aquell instant, el rock'n'roll va passar a un segon pla i vaig descobrir el que volia fer la resta de la meva vida: pintar".

L'arribada al món de l'art
Quan va arribar el moment de parlar amb els seus pares cap a on volia orientar el seu futur professional, li van posar les coses fàcils. No van fer cap intent de que reorientés la seva vida cap a un futur més convencional i estable. Li van posar, però, una condició: si volia ser artista, li demanaven que fes la carrera de Belles Arts. Una petició, però, que li plantejava un repte important. Fins aquell moment no havia estat, precisament, el millor dels estudiants. Arribar a la carrera de Belles Arts implicava haver de superar la selectivitat... i no tenia clar si aquest era un repte al seu abast.
Per primer cop a la vida, tenia un bon motiu per aplicar-se als estudis. I ho va fer. Compaginant-los amb les seves primeres estades com a estudiant a diverses acadèmies d'art de Barcelona, on aviat li van començar a dir que aquell era, sens dubte, el camí que havia de seguir. Finalment, va aconseguir, "amb sang, suor i llàgrimes", aprovar la selectivitat i arribar a les aules de la Facultat de Belles Arts, on tot canviaria de forma radical.
Allà, un cop més, tant els seus companys d'estudis com els professors constaten el seu gran talent. Entre d'altres, hi coincideix amb el conegut caricaturista Joan Vizcarra (durant dècades, un dels dibuixants estrella d'El Jueves, en els anys daurats de la revista). Tots dos són fanàtics del rock'n'roll i es fan amics íntims. Vizcarra, avui, recorda com "era habitual veure com, a les classes pràctiques, companys i professors feien un cercle al seu voltant per mirar el que estava pintant. Hi havia una opinió generalitzada que ell era, sens dubte, un dels millors d'aquelles promocions". Durant aquells anys, gràcies a contactes diversos, coneix artistes de la talla del músic i també caricaturista Xavier Cugat o el pintor Félix Revello de Toro que li confirmen que ell ha nascut per seguir el camí de l'art.

Els anys amb Carmen Clusellas
Després de fer algunes exposicions individuals i col·lectives a ciutats com Sabadell (a la Sala Rovira) entra en contacte, gràcies a Rosita Rovira, amb Carmen Clusellas, una reputada marxant d'art de Barcelona, que li ofereix comprar tota la seva producció pictòrica a canvi d'un sou estable i de pintar retrats per els seus clients experts en grans autors. "Allò era un somni", recorda ara Ruipérez. "Significava poder viure exclusivament de l'art. I, a més, poder gaudir de tant en tant de visites a col·leccions particulars on flipava veient-hi els quadres que tenien penjats, que algun cop podien ser fins i tot un Goya o un Sorolla. I m'estaven dient que volien una pintura meva per penjar-la a aquelles mateixes parets!", rememora emocionat.
Al mateix temps, començava a donar classes particulars de pintura a Cerdanyola, on viu des que era un nen, a un grupet cada cop més nombrós d'estudiants, fins aglutinar al seu voltant l'embrió del que amb el temps acabarà sent una petita escola d'art.
El 2005 va ser fitxat per una empresa comercialitzadora internacional d'art i els seus quadres es comencen a exposar a galeries de ciutats com Nova York o Califòrnia, però allí no van acabar de funcionar. Vint anys més tard, l'artista recorda que "allò va ser una gran decepció".

Viure de l'art
Malgrat tot, es considera un privilegiat. "No tothom pot dir que ha pogut dedicar-se tota la vida a allò que l'apassiona i, més encara, en un món tan difícil com el de l'art". La seva escola funciona molt bé, les seves obres es continuen venent de forma regular a galeries de tot l'estat i —de tant en tant— rep algun encàrrec de l'estranger. Té un petit grup de col·leccionistes fidels que li fan comandes de forma regular. I ell continua pintant, cada dia, amb la mateixa passió que es va despertar en aquell adolescent que, un bon dia, va obrir un llibre dedicat a un tal Van Gogh.