Caldes de Montbui i els seus balnearis, entre els primers receptors de refugiats
Vicenç Relats
(text)
Des dels primers mesos de la guerra, quan encara molts confiaven que el conflicte seria breu, Caldes de Montbui i Castellar del Vallès van ser de les primeres localitats vallesanes que van acollir refugiats procedents de zones properes als fronts de guerra o directament castigades pels bombardejos franquistes o que queien sota el control de l’exèrcit rebel. Afavorida per la seva xarxa de balnearis i establiments d’hostalatge, la vila termal va acollir centenars d’infants i famílies desplaçades, sobretot procedents de Madrid. L’existència de refugiats forçats a abandonar casa seva va ser la primera constatació que la guerra no anava bé per a la República.
Caldes, ple de canalla
L’arribada de refugiats va transformar la vida quotidiana dels pobles on anaven. Els carrers de Caldes es van omplir de mainada i els balnearis, habitualment destinats als clients que hi prenien les aigües, es van reconvertir en refugis improvisats. Els primers autocars d’escolars van arribar el 13 d’octubre, amb un grup de 157 nens i nenes i 5 persones adultes al seu servei. Procedien del col·legi Santa Cristina del barri de la Moncloa de Madrid i es van instal·lar al balneari de Can Rius, tal com es documenta al llibre col·lectiu Caldes de Montbui 1936-1939. Entre la il·lusió i el dol (PAMSA, 2008).
“Nosaltres vam venir com un col·legi, sempre vam funcionar com un col·legi. Vam venir vestides de col·legiales, ja amb el vestit d'hivern i la capa que ens portàvem per abrigar”, hi recordava Carmen Pazos, una d’aquelles nenes procedents de Madrid, llavors amb dotze anys, que al cap dels anys tornaria a Caldes, s’hi quedaria a viure i esdevindria una calderina més. La gent les va acabar batejant popularment com “les roges” i “les blaves”, pel color que distingia els seus uniformes.
El 4 de desembre de 1936 en van arribar dos grups més: un total de 97 noies entre els 8 i 20 anys, més 5 adults que les acompanyaven. Un grup de 45 procedien de Madrid i els 51 restants de diversos punts de l’Estat. A final d’aquell any la xifra ja vorejava les 300 persones refugiades, ja que el 12 de febrer de 1937 eren 329 els registrats, segons ho indicava l’alcalde, Avel·lí Subirana, en una relació detallada enviada a la Direcció General d’Assistència Social a Barcelona. Cap al final de la guerra el nombre de persones refugiades superava les 600, una població ben notable per a una vila que el 1936 tenia 4.800 habitants.
En aquella tasca hi va tenir un paper fonamental el Socors Roig Internacional i, especialment, el Grup en Marxa, l’organització de voluntaris creada a Caldes per coordinar l’ajuda als refugiats. El seu secretari general, Andreu Canals, explicava en el llibre esmentat com es van organitzar.
“Quan van portar els refugiats van nomenar una comissió per administrar-ho. Hi participava gent de diversos partits, però en realitat érem tres els que ho portàvem: dos que érem d’Esquerra (el Josep Bellavista i jo) i el Joan Birba del PSUC. Teníem relació amb l’Ajuntament, però no era una entitat política”.
Canals recordava especialment la situació dels infants allotjats a Can Rius: “Per mantenir-los va ser primordial el suport econòmic desinteressat dels calderins. Els treballadors de les fàbriques aportaven part del seu sou quan cobraven la setmanada”.
Durant mesos, l’esforç popular va sostenir pràcticament en solitari l’atenció als refugiats, fins que la Generalitat va començar a assumir una part de les despeses a través del Comissariat d’Assistència als Refugiats. La Generalitat va haver d’organitzar amb urgència una estructura d’assistència davant l’allau de població desplaçada que arribava de les zones de guerra. A la tardor de 1936 es van crear el Comitè Central d’Ajut als Refugiats i els comitès comarcals, coordinats des de la Direcció General d’Assistència Social per gestionar l’allotjament, l’alimentació, la sanitat i l’escolarització dels refugiats.
Mariàngela Serra, que a primers de 1937 va anar a treballar a la comissió per atendre els refugiats creada a l’Ajuntament, també subratllava la importància del Socors Roig, instal·lat al carrer Samsó, des d’on s’organitzava bona part de la logística solidària. La col·laboració entre voluntaris i Ajuntament va ser constant. El 2 de novembre de 1936, el Grup en Marxa demanava oficialment suport econòmic al consistori per mantenir “160 infants víctimes del feixisme”. Pocs dies després, el ple municipal aprovava una subvenció setmanal de 100 pessetes per ajudar a sostenir l’acollida.
Malgrat les dificultats, Caldes va intentar preservar una certa normalitat per als infants refugiats. Es van organitzar sessions de cinema, repartiments de joguines per Reis i activitats culturals perquè la guerra no els robés completament la infància. La solidaritat també es va expressar en petits gestos quotidians: donacions particulars, aportacions dels treballadors municipals o iniciatives per garantir aliments i roba als nouvinguts.
Amb el pas dels mesos, però, la situació es va anar fent cada vegada més complicada. L’arribada constant de refugiats va acabar desbordant les possibilitats materials del municipi. Tot i així, Caldes de Montbui va mantenir aquell esperit d’acollida que la va convertir en una de les primeres poblacions del Vallès a donar resposta humanitària a la tragèdia de la guerra.
Carpeta Guerra i revolució de 1936
