Josep Fibla Puigdengolas va néixer a Barcelona el dia 27 d’abril de 1924, justament el mateix any en què va ser destituït el govern de la Mancomunitat de Catalunya, aturant en sec el trajecte de la institució que reafirmava la personalitat de Catalunya per primera vegada des del 1714.
En aquells moments, doncs, hi havia molta feina per fer, però a Josep Fibla la feina no li ha fet mai por: s’hi ha encarat sempre amb empenta i optimisme. Aquest temperament tenaç i feiner s’havia anat concretant ben aviat a l’Escola del Bosc del Guinardó, barri on van anar a viure amb la família quan el metge els va aconsellar “viure fora de Barcelona perquè els toqués l’aire”, diu, murri.
“Vaig tenir la sort que els primers deu anys de la meva vida vaig anar a la millor escola del món”, explica amb solemnitat. De fet, inspirada en els moviments pedagògics republicans i encapçalada al nostre país per Rosa Sensat, l’Escola del Bosc va néixer a iniciativa de l'Ajuntament de Barcelona per acollir infants de classe treballadora. Inicialment fundada a Montjuïc l’any 1914, ben aviat va comptar altres centres escolars municipals de característiques similars, com ara l'Escola del Mar, inaugurada l'any 1921 a la platja de la Barceloneta, i posteriorment, l’any 1923, l’Escola del Bosc el parc del Guinardó, dirigida per la recordada Dolors Palau, deixebla de Rosa Sensat. Aquestes escoles feien somiar en un món més just, en el qual les persones havien de créixer abraçant uns valors educatius nous integrats en una manera d’entedre el món més creativa. I una generació de nenes i nens que van poder tastar aquell entorn educatiu encara ara ho recorden amb una llunyana fruïció que Josep Fibla rememora. “A les classes de dibuix, que impartia el reconegut pintor Josep Maria Marquès Puig, mentre estàvem atrafegats amb el llapis i el paper, ell ens posava música clàssica amb una gramola: aquest és l’origen del meu amor total a la música”, confirma.

Treballador incansable
Però el febrer de 1936 el pare del jove Josep Fibla es va morir deixant la dona i els dos fills –ell i el seu germà gran, el Joan– en un moment ben enrevessat: la Guerra Civil que va esclatar pocs mesos després ho va acabar d’esguerrar tot. “La meva mare va ser una heroïna”, subratlla. Tirar endavant en aquells moments tan galdosos amb dos fills va ser realment una heroïcitat i encara sort que el seu tiet-avi, l’ebenista i decorador Joan Puig dengolas, a qui van acollir, els va ajudar.
Així, als disset anys va començar a treballar a La Industrial Bolsera, una empresa fundada l’any 1919 i especialitzada en la impressió i fabricació pròpia de bosses de paper i embalatge flexible. “Els anys de l’escola i els deu anys a Industrial Bolsera han estat moments molt importants i la base de la meva vida”, explica. Va ser durant aquests anys que va aprendre bona part del que, més tard, havia de ser la seva professió centrada en el manipulat del paper i el cartró. Fruit d’aquest aprenentatge, quan se li va presentar l’ocasió de comprar primer un taller i independitzar-se amb el seu propi negoci, va fer-ho sense pensar-ho massa, amb l’empenta pròpia de l’emprenedor que és. I després d’aquell primer taller, encara en va comprar un altre fins que, fruit d’aquest creixement, va poder adquirir prou notorietat en el sector per atraure clients com Su chard, Nestlé o Elgorriaga. “La nostra feina era, amb el tipus de paper adequat, fer-ne discos de 60 mm per embolcallar els bombons d’aquestes firmes”, diu. Va ser aleshores quan va veure’s amb possibilitats de fer una família i va casar-se amb Maria Josefa Adserà Riudor “una dona meravellosa”, confessa, entendrit.

Un senyor de Sant Cugat
Amb la seva dona, amb qui sempre havien estat molt ben avinguts, van començar a buscar una casa a on arrelar. I va ser a Sant Cugat, “Vam trobar una casa i ens va agradar molt, de seguida: primer com a segona residència i més endavant per quedar-nos-hi, de manera que vam esdevenir santcugatencs. Allò era casa nostra”. Gran practicant d’esports com l’esquí i el tennis, al jardí de la casa de Sant Cugat hi tenia prou espai per construir-hi una pista de tennis, com va fer. “Sempre teníem la porta del carrer oberta de bat a bat i hi venia tothom, tant és així que fèiem tornejos de tennis i tot: quan ens vam fer grans en comptes de fer la Copa Davis, fèiem la Copa d’Avis”, diu, enriolat.
Wagnerià impenitent, la seva gran passió per la música, el va portar a ser un assistent assidu al Liceu de Barcelona i, amb el temps, va poder-hi comprar dues butaques preferents i a fer-se soci del Cercle del Liceu.
A més, induït per un seu amic, el bibliòfil Enric Mañosas, va formar part durant anys de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família –n’és patró emètit– a la qual va dedicar molt d’esforç, temps i recursos en uns moments molt complexos per l’obra de Gaudí. Aquest capteniment pel bé comú també el va dur a col·laborar activament en la posada en marxa de la revista infantil Cavall Fort amb Jaume Ciurana, company de carrera i de curs de la seva dona. “Sense ser polític he fet tot el possible perquè Catalunya i el català no quedessin arraconats”, diu Josep Fibla que és, a més, un dels socis inicials d’Òmnium Cultural.
Molt amic dels seus amics, ha viatjat amb la seva estimada esposa –i amb el seu fill Josep– per tot arreu seguint la seva passió per la música o per esquiar. Ha fet molta feina i, cent-un anys després, n’està molt orgullós.