L’estiu passat, les màquines excavadores van enderrocar l’antiga estació de ferrocarril de Parets del Vallès, que s’havia posat en servei l’any 1886. En poques hores van tenir a terra una història de prop d’un segle i mig de la vida social i econòmica paretana, concretada en un edifici d’una determinada estètica de mitjans del segle XIX.
Com les altres estacions vallesanes de la línia R3 de Renfe, que uneix Barcelona i Puigcerdà, –les del Figueró, la Garriga, les Franqueses, Granollers-Canovelles, Mollet-Santa Rosa i Montcada i Reixac– era un edifici de planta i pis, fet de maons d’argila, rogencs, amb teulada de dues aigües, amb un cert aire d’antiga torre d’estiueig, que jugava amb el blanc dels contorns de les portes i finestres i amb les rajoles blanques amb el nom de l’estació inscrit en color blau. Tot plegat, res de l’altre món per als tècnics de l’empresa púbica espanyola ADIF (Administradores de Infraestructuras Ferroviarias) que tan lents han estat a iniciar unes obres de desdoblament de la via falsament anunciades als quatre vents des de fa dècades. Uns tècnics, unes empreses i uns successius governs espanyols que tenen col·lapsat i mancat d’oferta el servei ferroviari arreu dels Països Catalans, que en aquesta demolició sí que van ser expeditius a l’hora de fer via i tirar pel dret. Tant els va fer que hi haguessin hagut projectes de l’anterior govern municipal paretà de l’ex alcalde Jordi Seguer per salvar l’edifici.
Un poble com Parets, que fins i tot té com a relativament nova la seva església parroquial, refeta el 1947 després d’haver estat malmesa durant la Guerra Civil, no es pot pas dir que vagi sobrat de patrimoni arquitectònic. Sort en té de la imposant Torre Malla, datada de l’any 904, a tocar de l’espai rural de Gallecs, que és una de les masies més formidables que es mantenen dretes i amb activitat agrícola al Vallès.
Però la dissort de l’estació paretana no és una excepció, ara que Catalunya és a punt de complir 170 anys de l’arribada del ferrocarril. Ha continuat l’estela de tants altres casals ferroviaris que han fet nosa als plans modernitzadors de pobles i ciutats i que va tenir com a precedent pioner l’estació del centre de Granollers, situada al cor de la ciutat, a l’esplanada del darrere de la Fonda Europa. Ja a mitjan anys cinquanta del segle passat, va ser una víctima dels que no van saber veure que la necessitat de desplaçar el traçat de les vies a Granollers no tenia perquè fer caure un edifici vistós i amb personalitat, inaugurat el 1854, setanta-cinc anys abans que l’emblemàtica estació de França de Barcelona, i que era més antic que el mateix ajuntament granollerí, construït cinquanta anys després.

Catàleg de la desmemòria
Aquestes dues estacions –la de Parets i la del centre de Granollers– són dues de les trenta joies desaparegudes que es recullen en aquesta edició de Vallesos, tot coincidint amb l’arribada d’aquesta revista-llibre al número trenta.
A mode de tast, la llista de joies vallesanes desaparegudes que mereixen ser recordades és prou impressionant: de la Torre la Miranda de Llinars del Vallès, atribuïda a Antoni Gaudí, al Cinema Imperial de Sabadell, considerat el més antic d’Europa; passant per l’Agrupació Regionalista de Terrassa, obra del modernista Lluís Muncunill, al templet modernista sabadellenc que va donar caràcter al seu paisatge urbà, fins a edificis com el celler cooperatiu de Ripollet, del mestre de l’arquitectura modernista Cèsar Martinell, que va ser literalment engolit per l’autopista de Barcelona a Sabadell, o el Grup Escolar Torrella de Terrassa, testimoni d’una pedagogia i d’una època que ja no tornaran. Altres noms configuren aquest inventari de pèrdues: notables torres modernistes de Cerdanyola, situades en el que avui és l’avinguda Catalunya; la Unió Liberal de Granollers, enderrocada el 1973 per aixecar-hi el Museu de la ciutat; així com el Casinet modernista de la Garriga, enderrocat el mateix any. També s’hi recull el retaule major de Sant Pere de Vilamajor, d’estil gòtic, un de tants patrimonis destruïts durant la Guerra Civil, malgrat que el mateix Pompeu Fabra va intentar aturar l’acció rampelluda dels milicians que van cremar-lo amb l’església.
Molt abans ja havien desaparegut la residència del monestir de Sant Cugat i les emblemàtiques torres Lledó i Barangé de Cardedeu. El degoteig continua amb masies històriques que havien definit el paisatge rural del Vallès –com Can Camp de l’Ametlla i Can Cabanyes de Rubí– que van ser fagocitades per urbanitzacions residencials o nuclis urbans, així com tants altres masos –com Ca l’Amell Gros de Lliçà d’Amunt– que a hores d’ara cauen a trossos, sense que ni tan sols teòriques proteccions legals com la de ser considerades Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) impedeixin el seu inexorable ensorrament. Són joies de moltes menes, sobretot del patrimoni arquitectònic, però no exclusivament. Perquè també es glossen patrimonis naturals perduts com el bosc de Can Feu de Sabadell, emblemàtic de les representacions del Teatre a la Natura, o alzines centenàries com les de Can Magre i el Pont Xuclador de Mollet, o singulars centres socials d’altres èpoques com ho era l’hostal de Ca la Sila per als tractants de bestiar que s’hi reunien els dijous, dia de mercat a Granollers, o el Club Social de l’Aismalibar, que va ser un singularíssim centre d’esbarjo i recreació per als treballadors d’aquesta empresa innovadora de Montcada i Reixac. També s’hi ressenyen altres elements de memòria popular de la vida quotidiana com l’Hostal de Corró d’Amunt, la Cooperativa Agrària de Barberà del Vallès, el sortidor del Passeig de Sabadell, el tren el Calderí, de Caldes, la fàbrica Tolrà de Castellar del Vallès, o la Pelleria de Sant Cugat del Vallès.

Els que resisteixen
Com en tants altres llocs del país, les causes d’aquesta pèrdua són conegudes: dècades de creixement desordenat, una concepció del progrés que va confondre la modernitat amb la destrucció del que era vell, i una cultura administrativa sovint insensible al valor patrimonial. L’especulació urbanística, les pressions immobiliàries i la manca d’una política clara de preservació configuren sovint una combinació devastadora.
Amb tot, per sort, no tot són pèrdues. L’acció decidida d’arquitectes i ciutadans conscienciats ha evitat desastres majors al llarg dels anys. El Grup d’Arquitectes Terrassencs (GAT) va impedir la demolició del Vapor Aymerich, Amat i Jover, avui seu del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya (MNACTEC), previst d’enderrocar l’any 1974 per fer-hi blocs d’habitatges, com també van salvar l’enderroc del Magatzem Farnés, tots dos obra de Lluís Muncunill.
A Sabadell va ser especialment sonada la lluita per salvar la mansió senyorial de la Casa Duran, el 1944, en ple inici del franquisme, una demolició ideada per l’alcalde Josep M. Marcet, en una llarga batalla de 14 anys que va ser símbol de la resistència ciutadana davant la lògica especulativa.
A la Garriga, l’arquitecte Lluís Cuspinera i altres defensors del modernisme local han aconseguit salvar peces essencials del patrimoni urbà i van impulsar el reconeixement de l’Illa Raspall com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN), l’any 1997, després d’un llarg procés que es va iniciar el 1975, en aquesta vila balneària que és la que atresora més patrimoni d’arquitectura d’estiueig d’estil modernista, noucentista i eclecticista de tot Catalunya.
Són exemples que demostren que la sensibilitat col·lectiva pot revertir la inèrcia destructiva, i que preservar no és anar contra el progrés, sinó omplir-lo de sentit, mantenint les arrels.