A principis del segle XIX, les cases de la vila de Cardedeu s’agrupaven a l’antiga sagrera, al voltant de l’església, i al redós del camí de Barcelona a Sant Celoni, formant petites places i carrers estrets i tortuosos. L’arribada del ferrocarril i la construcció de la nova carretera de Caldes van començar a canviar aquella fesomia, i els nous estiuejants van modificar progressivament l’urbanisme de la petita vila.
Fins aleshores, l’imponent casal dels Lledó, amb la seva enlairada torratxa, s’erigia com a guardià i sentinella dels viatgers que arribaven de ponent. Era situat entre la petita placeta de Sant Joan i el carrer de Baix, prop d’on hi havia hagut el portal de Granollers, quan la vila estava emmurallada i es podia tancar. Les primeres referències documentals de la família es remunten al 1150, i apareixen en els moments cabdals de la història local. El 1272, quan el rei Jaume I va concedir la carta de repoblació, va escollir Bartomeu Montells i Pere Lledó perquè s’encarreguessin de la construcció de la muralla i de garantir que els transeünts passessin per la vila. Més endavant, el 1384, Ponç Lledó va ser el primer prohom que va signar el conveni entre el Consell de Cent i les parròquies de Cardedeu, Alfou, Sant Pere de Vilamajor i Santa Susana, pel qual aquestes poblacions passaven a ser carrer i braç de la ciutat comtal.
L’any 1915, però, l’antiga glòria de la família ja s’havia esvaït entre litigis i baralles derivades dels deutes econòmics. L’últim descendent de la família havia venut l’antic casal a un veí de Barcelona i l’edifici presentava un estat ruïnós: grans esquerdes a les parets, moviments a damunt dels arcs d’obertura i bigues de fusta corcades.
Un any abans, Joan Alsina i Masip havia estat nomenat alcalde. Durant el seu primer mandat (1914 al 1923), Cardedeu va experimentar una transformació profunda amb importants millores urbanístiques: la construcció del clavegueram i de voreres a la majoria de carrers del centre, la instal·lació de dues noves fonts públiques, i la construcció del cementiri actual, dos safareigs, l’escorxador municipal i el pont sobre el camí de Sant Hilari. La primera gran obra va ser l’ampliació de la petita placeta de Sant Joan, una reivindicació llargament esperada pel veïnat i els estiuejants. El projecte, redactat per l’arquitecte municipal Manuel J. Raspall, preveia triplicar l’espai públic de la plaça i alinear els carrers adjacents. Per fer-ho possible calia enderrocar quatre antics casalots: can Ramis i cal Rellotger a ponent; la fasina de Ramon Jubany, per la part de llevant; i la Torre Lledó, al centre.

Legislar la salvaguarda del patrimoni
Quan el farmacèutic Tomàs Balvey i Bas es va assabentar que el consistori pretenia enderrocar can Lledó, va remoure cel i terra per evitar-ho. Va cercar la complicitat del Centre Excursionista de Catalunya i va escriure a l’arquitecte Jeroni Martorell i Terrats, aleshores acabat de nomenar director del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments de la Mancomunitat. Martorell es va desplaçar fins a Cardedeu i es va reunir amb l’alcalde per intentar salvar el vell edifici. La proposta consistia a enderrocar la resta d’immobles per ampliar la plaça, però conservar i rehabilitar l’antic casal com a espai cultural, amb una sala per a conferències a la planta baixa i una a biblioteca i un museu amb les col·leccions d’en Balvey als pisos superiors.
Malgrat el termini de quinze dies que l’alcalde va concedir a Martorell, l’Ajuntament es va reunir d’urgència i va confirmar l’enderroc immediat. Assabentat per correspondència amb Balvey, Martorell es va mostrar inicialment confiat en la paraula donada. Reconeixia que la reforma havia de ser total a causa del mal estat de l’edifici i encoratjava a Balvey a impulsar una subscripció popular, ja que calculava un cost d’entre les 6.000 i 8.000 ptes. Davant la confirmació de l’enderroc, Martorell va lamentar el fracàs del projecte però va reafirmar la necessitat de sensibilitzar la societat fins aconseguir una legislació que protegís el patrimoni cultural.

Una torre feta de pastilles de sabó
L’ampliació de la plaça de Sant Joan s’allargà fins a finals de 1917, quan es va enderrocar la casa de l’únic propietari que s’hi havia oposat. La reforma va canviar la fisonomia del barri, i diversos veïns van aprofitar per remodelar la façana o millorar l’accés a la plaça.
Mentrestant, a llevant de la població, a prop de la carretera de Caldes, Joan Amat impulsava la urbanització del sector amb opulentes torres d’estiueig, projectades per l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt, i amb la creació d’una plaça que acabaria portant el seu nom.
Un dels propietaris que hi bastí el seu xalet va ser Esteve Barangé i Bach, segona generació d’una família dedicada a la fabricació de sabó. L’empresa, fundada pel seu pare a Granollers el 1862, havia crescut fins a esdevenir una de les més importants de l’Estat. Amb una quarantena d’hectàrees, Barangé era un dels principals contribuents rústics de Cardedeu i també seria un dels fundadors del Gran Casino del Vallès ubicat a la població.
El gener de 1915 va encarregar el disseny d’una gran torre a l’arquitecte Josep Miró i Gibernau, que havia projectat la construcció del nou Hospital de Granollers. L’edifici, l’únic d’aquest arquitecte a Cardedeu, es va alçar en un ampli solar entre la Vil·la Paquita i la Torre Amat, a l’actual barri de Can Serra.
Dotze anys després, Barangé va encarregar un altre xalet, molt proper al primer però d’estil ben diferent. Conegut com can Barangé petit, era l’únic exemple d’arquitectura racionalista a la localitat: de la corba i l’exuberància modernista es passava a la línia recta i l’austeritat dels nous corrents arquitectònics.
Esteve Barangé va morir el 1932 i, uns mesos més tard, l’Ajuntament li va dedicar un carrer. Trenta-dos anys més tard, l’empresari granollerí Antoni Riera i Soldevia va comprar la gran torre, i al jardí hi va construir un cinema i una sala de ball. Aquell mateix any, més d’una vintena d’entitats culturals i esportives havien exposat la mancança d’espais d’oci a Cardedeu. El 25 de setembre de 1964 es va inaugurar el Palace cinema i, el dia de Nadal, la sala de ball Palace Club. L’èxit dels nous equipaments va animar a construir un nou cinema, però per fer-ho possible va caldre enderrocar la Torre Barangé, que passaria a ser un record de l’època daurada de l’estiueig a Cardedeu.
El 25 d’octubre de 1969 s’inaugurava el cinema Las Vegas, amb capacitat per a més de 1.800 espectadors. Posteriorment, el 1985, l’Ajuntament va comprar el cinema Las Vegas i la sala Palace Club per trenta-sis milions de pessetes. Anys després, en aquests espais s’hi alçarien l’actual Teatre Auditori i la Sala Sarau.
Així, al segle XX, Cardedeu va veure com la vella torre medieval i la moderna torre d’estiueig compartien un mateix destí: desaparèixer, convertides en memòria i en símbol de dues èpoques que ja no tornaran.