Carregat de romançosRomanço de la Miranda de Llinars del Vallès
En què s’explica de forma breu i concisa, però verídica, el naixement, vida, mort i ara resurrecció d’aquesta ínclita torre modernista que fou i tornarà a ser emblemàtica d’aquesta vila vallesana
Aquest romanço, lletra i música de Jaume Arnella, ha estat presentat i interpretat per Jordi Pujol, de Titelles Marduix, amb l’acompanyament musical de l’emèrit doctor i guitarrista Eduard Estivill, el divendres dia 6 de setembre de 2002.Benvinguts, senyors, senyores,
que heu vingut a treure el nas,
tant si sou gent forastera
com si sou d’aquí Llinars.
Si no teniu gaire pressa,
us cantaré, pas a pas,
la història de la Miranda,
la Miranda de Llinars.
La Miranda, la Miranda,
ai, la Miranda de Llinars.
L’edifici modernista
que, mira si feia el pes,
que va arribar a ser emblemàtic
d’aquí, Llinars del Vallès.
L’origen de la Miranda
està en el regal que féu
un dia, a la seva dona,
el senyor Damià Mateu.
Damià Mateu sabeu que era
un potentat i un prohom,
dels fundadors de “la Caixa”
com potser ja sap tothom.
En un racó de la finca
volgué fer una construcció
per planxar-hi i per cosir-hi,
que se’n deia el cosidor.
Doncs per fer aquest edifici
el senyor Mateu volgué
que hi posessin art i ciència
en Gaudí i en Berenguer.
Què féu l’un i què féu l’altre
és difícil d’escatir
però en Francesc Berenguer era
la mà dreta d’en Gaudí.
I així tenim testimonis
que afirmen, sense enganyar,
que en Gaudí en tren venia
i es portava l’entrepà.
La torre representava,
d’una manera patent,
el modernisme de l’època
amb la força del moment.
Amb la peculiar barreja
de pedra amb el totxo vist
i l’acabat de la cúpula
tota ella de trencadís.
Durant molts anys la Miranda
s’usava en temps d’estiueig:
s’hi planxava, s’hi cosia
i s’hi feia xafardeig.
Però, senyors, vingué la guerra,
just abans que en Franco entrés,
un camió ple de trilita
va explotar al costat mateix.
A les cases i edificis
va sembrar la destrucció
però ja tens que la Miranda
va aguantar bé l’explosió.
Els Mateu, en la postguerra
es van saber situar:
fou alcalde de Barcelona
en Miquel, fill del Damià.
La casa que aquí tenien,
van abandonar els Mateu
i van anar a Peralada,
que el castell també era seu.
I la finca abandonada
més de vint anys hi va estar,
que hi entrava la mainada
i jugava a fet-amagar.
I van venir els anys seixanta
i l’allau d’immigració
i aquell neguit de fer pisos;
Llinars no en va ser excepció.
Es va enderrocar la torre,
amb molt pocs opositors,
i es va aixecar un bloc de pisos:
era l’any seixanta dos.
L’edifici que aguantava
la trilita del camió
va sucumbir a l’empenta
i febre de la construcció.
Van caldre trenta anys i un dia
per donar el primer pas
per recuperar pel poble
la Miranda de Llinars.
L’Associació Pro-Miranda
va sorgir el noranta sis;
potser era el pas més difícil
però també el més precís.
S’ha aconseguit un projecte
que té el suport de la gent
i els terrenys per l’edifici
els cedeix l’Ajuntament.
Serà un lloc obert al poble,
espai lúdic, cultural,
per fer petar la xerrada
i trobar-se el personal.
Serà també la penyora
del treball continuat
d’un poble que no vol perdre
els senyals d’identitat.
