La guerra entre els omnipotents romans i l’exèrcit del general cartaginès Anníbal (aquell dels elefants), així com la riquesa i la ubicació de la Península Ibèrica, van ser les causes principals del desembarcament d’una flota romana comandada pel general Corneli Escipió a la ciutat grega d’Emporion. Aquest fou l’inici de la conquesta i romanització del que ells anomenaven Hispania.
En aquell temps, la nostra vall era un paisatge grec d’alzines i de vinyes, amb tres turons, una serra, deu pagesos i set-centes vint-i-tres granotes empadronades en una cicatriu humida i verda que travessava el territori de nord a sud. Però romà a romà i com a conseqüència de l’anar i venir d’Ausea a Barcino, d’Iluro a Aquae Calidae, això es transformà en un assentament important, en una Vila Oberta.
Doncs bé, sembla ser que un dia, un tal Sempronio Tiberio Graco, militar romà de la família dels Sempronis de tota la vida i destinat a Hispània, convidà la seva filla, la Semproniana, com a premi per la llicenciatura en econòmiques per la Università degli Studi di Bologna, a visitar Tarraco i assistir a la festa en honor del fundador de l’Imperi: August. Era una Festa Major amb ball i vi, música en viu (naturalment), carreres de quadrigues i, a l’amfiteatre, lluites a mort entre gladiadors i espectacles on lleons afamats devoraven cristians famolencs. Eren festes tradicionals molt educatives, era teatre gore, eren escenes de Tarantino, eren performances d’en Benito¹ i que tornaven bojos els pueri insanus² que cridaven com el que eren.
Un matí de dijous tornant de la festa, la Sempro, una jove petita, peluda i suau³, passà per la Via Augusta (AP-7) i s’aturà en aquestes contrades. Una amiga li havia parlat dels magnífics calamars a la romana de can Layon i de les magnífiques túniques i estoles acolorides que s’exhibien a les paradetes de la calçada principal.
Un cop aquí, quedà sorpresa pels tractes comercials entre uns i altres, per la gran quantitat de carros que omplien el centrum magna⁴ i pels esmorzars de forquilla de la Fonda. Aleshores, com que era més llesta que el pare (mai ens ha de sorprendre que algú sigui més llest que un militar), el va convèncer perquè li donés cinc-cents mil sestercis per comprar una parcel·la i edificar el local on muntaria el seu negoci. I el pare, com tots faríem si poguéssim, els els va donar i l’emprenedora i tossuda Sempro es quedà aquí, entre el nostres avantpassats i lluny de la seva acollidora domus⁵.
I es trobà amb una societat molt jerarquitzada i rural, integrada per mestresses de casa, pagesos, artesans, esclaus i quatre pijos, propietaris rics que anaven i venien de Barcino amb carros particulars tirats per cavalls italians i rampants. A diferència d’ells, la gent del poble utilitzaven carretes de bous d’un tal Sagalés i que sortien d’Aquae Calidae, o una mena de diligències de cavalls vells però robustos d’un emprenedor local anomenat Font o Fontis.
A la Sempro, li presentaren Luci Licini, un intermediari del vi de la famosa família Licinia i la persona econòmicament més poderosa de la vall. Com era d’esperar, la va rebre amb tots els honors per ser filla de qui era i per portar els diners que portava, això, com tantes altres coses, no han variat gaire.
En Lici no tenia més de quaranta anys, ni alt ni baix, més llest que maco, vivia a Barcino i apareixia per la vila un parell de vegades al mes per descansar i controlar les bodegues del preuat vi. Allà on ara hi ha el pàrquing Vila Oberta i molt a prop del Mercat de Sant Carles, en Lici tenia la seva segona i luxosa residència, amb zona termal i una decoració de nou ric plena de marbres de Carrara, pissarres, estucs pintats, ossets de Tous, figuretes de cristall de Swarovski i un soterrani enorme on hi dormien les àmfores plenes d’uns vins amb la denominació d’origen Lauro i que exportava a Cartago, a Pompeia i, per suposat, a Roma.
Gràcies a l’amistat, sempre interessada, de la Sempro amb en Luci, a la donació del pare i a un préstec hipotecari que li concedí Caixabancus, la jove comprà una parcel·la al turonet on avui hi ha l’Església. Allà, amb la suor d’un bon grapat d’esclaus, es va fer construir el palau de la gola i de la luxúria, amb piscines, fonts, mosaics de pasta de vidre i frescos molt més interessants que els de Sixena i en els quals s’hi representaven escenes de sexe més explícit que implícit. Lupanaria Semproniana Palatium⁶ oferia tota mena de plaers gastronòmics i sensuals a polítics, militars, notaris, jutges o a qualsevol passavolant que busqués tres gots de mulsum⁷ o una mica de plaer humit. I entre festes, carn i sestercis, la Semproniana es va fer popular i en aquell temps en què tots els camins duien a Roma⁸, el seu club es convertí en aturada obligatòria.
Tant se’n va parlar que el lloc i el nom de Semproniana quedaren retinguts a la memòria de patricis i plebeus, fins i tot en un dels vasos Apol·linars i entre Arraconem i Seterras, s’hi va gravar damunt la plata, una paraula: Semproniana.
Curiosament, en Semproni i la Cornelia, pares de la Sempro, mai van voler visitar la filla. Ells esperaven que la filla es dediqués a la direcció d’empreses com el seu cosí Cayetanus o com tants altres fills dels seus amics però, el tarannà emprenedor de la Sempro l’allunyà dels desitjos familiars i els pares s’avergonyiren tant del seu negoci com de la seva vida amorosa amb un llibert anomenat Gavi Oppius⁹ que vivia on ara hi ha la casa de la Teresa Llobet, al carrer de Corró, i del qual se’n sap poca cosa.
Però, no hi ha res que duri sempre, un dia baixaren pel nord uns bàrbars atrets pels plats combinats del Cisne, per les pizzes del Naguabo, pel Déu Ferrari de Montmeló o pel sol de quan les nostres costes encara eren braves i ens ho van fotre tot enlaire. Trencaren les àmfores, barrejaren el vi amb gasosa, adulteraren el llatí amb barbarismes i convertiren les vil·les en minúsculs i esbojarrats apartaments turístics amb les justificades queixes de les romanitzades comunitats de veïns.
Després i com a conseqüència de la caiguda de l’Imperi Romà, el nom de Semproniana s’oblidà i aparegueren altres noms que provenien d’un sac de gra, d’una gralla que era un corb, d’un corb que ara era una gralla o de les estressades i tossudes granolles dels aiguamolls del Congost.
I un, a Granollers, es pregunta: Venim del Big Bang? D’un mar mig mort? Del logos d’Heràclit? De la teoria de la generació espontània d’Aristòtil... O, potser, dels plaers gastronòmics i sexuals d’una casa alegre i luxosa que amb el temps s’ha fet ciutat i a poc a poc, intentem tornar-li aquella alegria que la caracteritzava.
Us parlo de fa molts anys, era el segle XX abans d’en Mayo¹⁰, de quan la Pedra de l’Encant reposava tranquil·la allà dalt, en un puig graciós i rogenc, molt a prop del sots feréstecs

Notes:
1. Artista conceptual granollerí.
2. Eren com els Boixos Nois d’avui.
3. Aquí l’autor ha plagiat Juan Ramón Jiménez.
4. Gran Centre.
5. Com si diguéssim, una casa de collons.
6. El Palau de la Semproniana que així entre nosaltres i com us heu imaginat, era una club, un prostíbul, un bordell.
7. Vi on el most i la mel fermenten junts.
8. Frase proverbial.
9. Al Museu de Granollers es pot veure la pedra funerària on s’hi pot llegir el seu nom. Entreu al Museu, cony!
10. Mayo, motiu amb el que es coneix a Josep Mayoral i Artigas, cèlebre i omnipresent batlle de Granollers des del 2004 al 2022.