El Saló Imperial de Sabadell
Un cinema modernista amb 2.000 butaques, considerat el més antic de tot el continent en enderrocar-lo l’any 2000
Cesc Prat Fernàndez
(text)
El Saló Imperial va ser el primer cinema de Sabadell i el segon de Catalunya concebut com a sala per projectar-hi pel·lícules. A diferència de molts altres teatres on es feia cine, el projector, perpendicular al centre de la pantalla, estava situat en una cabina separada completament del públic, per evitar que s’incendiés tota la sala si es calava foc a la maquinària. I l’any 2000, l’Ajuntament en va permetre l’enderroc, malgrat ser el cinema més antic que es conservava a tot el continent.
Bastit en tan sols quatre mesos, va obrir les portes l’any 1911. El va fer construir el sabadellenc Salvador Casas, que no va reparar en les despeses. Es va atrevir a pensar-lo amb un aforament de 2.000 persones, més del doble de les que cabien llavors al cine més gran dels EUA. L’arquitecte, Jeroni Martorell, es va basar en una planta basilical romana i hi va situar un atri. Era un edifici modèlic, modern, funcional, elegant i acollidor, amb una façana equilibrada i austera. Martorell hi va aportar moltes solucions innovadores, a més d’una maquinària de projecció d’últim model.
Ben aviat, hi van afegir un escenari i llotges, de manera que el cinema es va convertir en un local on es van representar òperes, s’hi van veure varietats –amb Raquel Meller al capdavant– i atraccions de tota mena. Tenia un bar, un quintet musical propi i un públic fidel. Fins a l’any 1933, el Saló Imperial va viure l’època de la seva màxima esplendor.
Anys més tard, la ciutat va veure néixer altres sales i l’Imperial es va anar envellint. Als anys 1970 i 1980 sort en va tenir de l’aposta pel públic infantil i per les sessions del Cineclub, fins que la sala va tancar l’any 1989. El 1992 l’Ajuntament va eliminar la protecció patrimonial que tenia la construcció. Dos anys més tard es va constituir la Societat Cinematogràfica Saló Imperial - 1911, amb l’objectiu de salvar l’edifici i convertir-lo en un cinema ben equipat per efectuar-hi múltiples activitats cinematogràfiques. Finalment, l’any 2000, després d’un llarg estira-i-arronsa, el van tirar a terra. A sota, s’hi va fer un aparcament subterrani; davant, una plaça dura, i darrere, uns pisos. A sota els habitatges, es va obrir un nou cinema multisales amb 1.700 butaques, un equipament que l’Ajuntament té concedit a una empresa d’exhibició cinematogràfica. La part baixa de la façana –ara reculada– i la sala gran volen recordar el Gran Saló Imperial, que és com van batejar aquell monument modernista que no va deixar de ser mai un cinema popular i arrelat a la vida ciutadana.
Carpeta Trenta joies desaparegudes
