Com valoreu la sensibilitat en relació al patrimoni arquitectònic que hi ha al Vallès?
Des dels anys setanta, la sensibilitat pel patrimoni arquitectònic ha anat bellugant-se, però evoluciona massa lentament. L’any 1976 un grup d’arquitectes i historiadors vam crear el SERPPAC, en una sessió que va tenir lloc a la Fundació Maurí de la Garriga i que va culminar en un congrés a Montserrat, emmarcat en les sessions del Congrés de Cultura Catalana. Des de llavors, hem intentat sensibilitzar la gent i les administracions al voltant de la necessitat de protegir el patrimoni, però ha costat. Els darrers anys s'ha millorat, i arreu se n’ha anat agafant consciència i se n’han publicat llibres, però evoluciona a poc a poc, pas a pas.

I les passes són endavant?
Sí, evoluciona positivament, com ho podem veure a la Garriga, on ara hi ha molta sensibilitat, fins i tot des de l'Ajuntament, des que l’any 1984, en la redacció del Pla General d’Ordenació es va fer un primer catàleg del patrimoni, que ja protegia edificis. Posteriorment es va fer el Pla Especial de Protecció del Patrimoni i ara ja s’està treballant en un altre Pla. A més, l'Ajuntament ha senyalitzat amb plaques al terra les cases més representatives indicant-ne el nom, organitzant-hi visites guiades des del centre d’informació per a visitants, que és una iniciativa molt positiva. També recorren el refugi antiaeri, l’església de la Doma, i tot això és patrimoni.

La Garriga és un cas singular perquè és el municipi català amb més arquitectura d’estiueig, com dieu al llibre Arquitectura d’estiueig. La Garriga (1840-1953).
Sí, m'atreveixo a dir que és la localitat amb més arquitectura d’estiueig de tres estils: modernisme, noucentisme i eclecticisme; del que se n’ha dit arquitectura d’autor o culta. He treballat en la protecció del patrimoni de viles que en tenen molt, com Cardedeu i Sitges, que conec bastant, i puc afirmar que la Garriga en té més. Hem catalogat com a arquitectura d’estiueig 177 construccions conservades, entre cases i torres d’autor per a estiuejants o edificis relacionats amb l’estiueig com el Balneari Blancafort, a partir del 1840, que és quan s’inicia aquest tipus d’arquitectura. El llibre acaba el 1953 amb la casa Antoni Requesens, d’estil noucentista, del carrer de Cardedeu.

En un llibre de fa 25 anys –La Garriga, crònica d’una destrucció– dèieu ja llavors que s’havia destruït més patrimoni en democràcia que amb la dictadura. Com s’explica?
El llibre és del 2000 i aquesta afirmació és real, perquè fins als anys setanta es van enderrocar o transformar un total de 25 construccions relacionades amb l’arquitectura d’estiueig, entre les quals el Casinet que s’explica en aquest dossier de Vallesos. Amb tot, l’últim quart de segle passat, ja en democràcia, la destrucció va ser de 28. Això va passar per falta de sensibilització dels polítics. Moltes vegades per conveniències de determinats alcaldes, però un ajuntament podia no tenir capacitat legal d'aturar l’enderroc d’un edifici perquè no hi havia un pla especial que el protegís. El que va passar del 2003 al 2005 al Balneari Blancafort, per exemple, va ser gravíssim, s’hi van fer moltes barbaritats. Van tirar a terra les ales del balneari sense el vist-i-plau de la Direcció General d'Arquitectura i ara aquelles dependències són il·legals, tota l’illa. La Direcció General d'Urbanisme va demanar a l'Ajuntament que fes un pla especial per pal·liar totes les il·legalitats que hi havia hagut, el vaig recórrer al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i l’any 2009 em van donar la raó. Per tant, els edificis de l’illa continuen sent il·legals. Teòricament, no s'hi poden fer obres ni s’hi pot fer res, però continua funcionant com a hotel.
En un altre cas, l'any 1992, en una torre de Raspall de 1914 que ja estava transformada des de després de la guerra, es va enderrocar un banc que encara en quedava i que era una meravella: un banc de 10 metres de llargada, de ceràmica revestida, amb trencadís i esgrafiats, amb jardineres, respatllers de ferro forjat i, al final, un llum amb vitralls emplomats i ferro forjat, semblant al de la Bombonera, de 1910. El treball de ferro forjat el tinc guardat des de 1992 i diverses vegades he ofert a l'Ajuntament un projecte per fer de nou aquell banc en un espai públic, com ara al Passeig, que seria emblemàtic. El projecte no el vaig fer jo, perquè ja estava jubilat, i el va fer el meu nebot Francesc Garcia, que és arquitecte, seguint les indicacions que jo tenia de les fotografies i mides. És a l’ajuntament de fa anys, amb pressupost –que el 2015 eren 16.000 euros– i estat d’amidaments fets; només caldria fer-lo.

Ens consta que durant la dictadura a la Garriga vau aturar alguns esguerros?
A Can Barbey, una de les principals joies garriguenques, l'any 1975 hi va haver un intent de construir una torre al seu tennis, fet del qual em va avisar el meu pare, que en aquell moment era l'alcalde. L’Ajuntament no podia fer res per evitar-ho perquè el pla general que hi havia en aquell moment permetia fer-la, si era una parcel·la de ciutat-jardí de 20 metres d'amplada i 800 m2 de superfície. Vaig anar a plantejar-ho a l’Arxiu Històric del Col·legi d’Arquitectes, on hi tenia arquitectes amics que hi treballaven, i van fer un expedient amb fotografies meves dels anys setanta i dels plànols que se’n van aixecar el 1973, i es va enviar a Madrid, on no el van aprovar, però el van incoar. Al cap d'uns mesos va morir Franco i va quedar en un calaix fins que l’any 1995, amb el traspàs de competències a la Generalitat, el govern català ho va tornar a engegar i em va encarregar de completar l’expedient i l’any 1997 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional tota aquella illa. Fins llavors, allà s’hi podia fer una torre, enmig de l’illa Raspall, que és el conjunt més important d’aquest arquitecte i únic a Catalunya. El 1975, a la Garriga també es va perdre una obra de Raspall, l'edifici de la Telefònica que en dèiem, situat a la plaça de l'Església i que s’havia creat com a cafè el 1906. Fins i tot des de Madrid es va demanar a l'alcalde del moment que no es tirés a terra, però no els van fer cas.

Ara aquestes coses ja no poden passar?
Ara no poden passar, perquè el 1984, quan es va redactar el Pla General de la Garriga, en època que Núria Albó era alcaldessa, es va fer un catàleg de protecció del patrimoni per al qual l’arquitecte que feia el planejament em va demanar col·laboració. El catàleg va ser l’inici i després s'ha fet un pla especial de protecció de quasi totes les cases i torres importants de la Garriga, que són declarades bé cultural d’interès local (BCIL). A la Garriga totes són BCIL tret de l’illa Raspall, que és BCIN, d’interès nacional, que és una protecció molt elevada.

Arreu hi ha moltes masies protegides amb BCILs que van caient a trossos
Amb declarar BCIL no n’hi ha prou, però el fomut és que ni els ajuntaments, ni la Generalitat destinen diners per ajudar a protegir el patrimoni arquitectònic. Ara a la Garriga s’ha restaurat el cadirat de la catedral de Girona, dipositat a la seu de la Fundació Maurí, gràcies a un projecte de la Fundació al qual la Generalitat i l’Ajuntament hi han col·laborat aportant-hi uns diners. Però per al patrimoni arquitectònic, actualment no hi ha cap mena d'ajuda i als propietaris els costa un dineral, perquè restaurar patrimoni és molt costós.

L’onada destructora va començar amb el desarrollismo dels seixanta?
La destrucció va començar abans, en la immediata postguerra, als anys quaranta, amb la transformació i enderroc de cases i torres, i es va intensificar fins a mitjans de la dècada dels noranta, amb el boom de la construcció, que va causar molts enderrocs. A la Garriga, per exemple, es va transformar fortament una casa d’estil racionalista del Pla de Rosanes, que disposava de camp d'aviació, confiscat pel govern de la República durant la guerra civil, a la qual als anys quaranta s’hi va afegir un pis que pràcticament la va transformar, tot i que continua sent interessant. Era de l’any 1933, obra de Xavier Turull, un arquitecte que va construir força a la Garriga i que, amb aquella casa, va passar del noucentisme al racionalisme. L’any 1934 fins i tot va sortir publicada a la revista del GATCPAC. És una torre molt important en l’àmbit del Vallès. És l’única que hem assenyalat com a racionalista al llibre que acabem de publicar, tot i aquell afegit que l’esguerra.

Moltes de les nostres ciutats semblen noves de trinca; s’enderroquen moltes edificacions antigues i sembla que no tinguin passat. Passa igual a altres països?
No ho sé massa, però lamentablement a Europa també han tirat a terra edificis importants. Els anys seixanta i setanta, els que es mirava menys prim, van ser els més destructius.

Un edifici antic del que sigui –un vapor industrial, una torre modernista...– pot reformar-se i dedicar-se a fer-hi habitatge o altres usos. Es fa prou?
Es va fent, de mica en mica. A la Garriga, les torres que estan protegides normalment no són adequades i rendibles per viure-hi com es viu avui. Algunes s’han transformat o subdividit a l’interior en dos o tres habitatges o com a residències de gent gran, sense modificar l'estructura de façanes. Això està passant a la Garriga. Són edificis que estan protegits per un pla especial, però deixen actuar-hi a l'interior.

Tot i que les lleis no hi acompanyaven, arreu del Vallès es van salvar alguns edificis per iniciatives veïnals o de grups d’arquitectes, com el Grup d'Arquitectes Terrassencs (GAT), que va aturar l’enderroc del vapor Aymerich, Amat i Jover, obra de Lluís Muncunill, actual seu del Museu Nacional de la Tècnica...
I tant, al GAT van fer molt bona feina a Terrassa, amb arquitectes com en Lluís Rambla –company meu de carrera– que també és músic de jazz. A Manresa també es va salvar el Casino, amb un enderroc que va aturar la gent, que ara és una biblioteca. A la Garriga també hi va haver diverses iniciatives veïnals, com la de salvar la Torre Sant Josep, de Raspall, que la va salvar, però la resta de l’illa es va transformar en sis cases unifamiliars. Això ha passat en altres llocs, com a la Torre Enriqueta, avui Edelweis, on també s'hi van fer una sèrie de cases entre mitgeres alineades a la Ronda del Carril.

El 1976 vau ser fundador del Servei de Protecció de l’Arquitectura Catalana (SERPAC). Què va suposar?
El vam fundar una colla d’arquitectes i historiadors amb la intenció que, quan es restablís la Generalitat i rebés les competències sobre patrimoni arquitectònic, hi poguéssim col·laborar. La veritat, però, és que va quedar mort. Quan finalment es van produir les transferències no van tenir gens en compte la feina que havíem fet.

Tampoc es té gaire en compte el gran patrimoni de l’art rural català que són les masies, amb tantíssimes en procés d’ensorrament. Què es pot fer per evitar-ho?
Caldrien ajudes per part de l'administració als propietaris, però fins i tot en parcs naturals com el de Sant Llorenç del Munt, propietat de la Diputació, es deixen caure masies que són seves, ni ells mateixos les mantenen. Això passa a hores d’ara i vol dir que no hi ha prou sensibilitat. Aquestes masies propietat de l'administració podrien estar llogades i que la gent i els llogaters hi fessin vida i negoci, fins i tot, si convingués. Però no hi ha ajudes ni les mantenen. Algunes masies són casalots que, subdividides, donarien per fer tot un veïnat.

Els plans generals d’urbanisme són locals. Caldrien directrius de defensa del patrimoni més genèriques i que no depengués tant de si en una localitat són destralers i en una altra molt sensibles?
Sí, seria convenient. Hi ha una direcció general de Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura, amb seu al Palau Moja, i les llicències d'obres dels edificis catalogats passen primer per aquesta direcció general, que les ha d’aprovar.

En aquest Vallesos es mostren trenta joies desaparegudes de diversos àmbits –i n’hi podrien haver centenars!– i una és la Unió Liberal de Granollers, reformada el 1922 per Raspall, que coneixeu bé...
Sí, vaig ser dels arquitectes que van fer el projecte del Museu de Granollers, al lloc on hi havia hagut la Unió Liberal. El seu enderroc, l’any 1973, va ser un fet greu. S’hauria d’haver salvat, era un edifici molt interessant, amb un gran teatre. Una cosa semblant em va passar amb el Casinet de la Garriga, el qual havia rehabilitat com a botiga de mobles. Un cop enderrocat, ens van encarregar al nostre despatx d’arquitectes un bloc de pisos que el va reemplaçar. Va ser molt fotut, contradiccions que es van haver de patir. A partir d’aquest enderroc es van iniciar les campanyes de protecció del patrimoni arquitectònic garriguenc.

Als anys seixanta també es va aterrar l’estació del centre de Granollers, estrenada el 1854 –75 anys abans que l’estació de França de Barcelona– i ara ADIF acaba d’enderrocar la de Parets, del 1886.
El que passa amb les estacions de tren, com aquest enderroc de Parets, és ben trist i lamentable. Fora del Vallès, a Sant Feliu del Llobregat, tampoc han pogut salvar la seva estació central, després d’una llarga i intensa campanya per protegir-la. Sort que almenys ADIF s’ha proposat protegir el pont de Can Santa Digna de Llerona, un aqüeducte amenaçat pel desdoblament de l’R3, que ha requerit operacions sofisticades.

Què seria el Vallès sense Raspall, Muncunill o Eduard Balcells Buïgas?
Des de punt de vista arquitectònic modernista, sense ells el Vallès no seria res. A la Garriga sobretot, però també Cardedeu, l’Ametlla i Granollers l’obra de Raspall és important, igualment com ho és la de Muncunill a Terrassa i la de Balcells Buïgas a Cerdanyola, que també té molta obra a Sabadell i Sant Cugat i una casa interessant a Cardedeu, la torre Montserrat. Raspall i Balcells Buïgas eren cosins segons i nascuts el mateix any. Balcells Buïgas i Raspall van estar molt influïts per l’arquitecte Gaietà Buïgas, oncle de Balcells, que de nen l’acompanyava a fer visites d’obra al monument a Colom a Barcelona. Diuen que Raspall també va anar a la inauguració del monument i que, a partir de llavors, li va agafar la dèria de l'arquitectura. Se sap que en Balcells i en Raspall s’havien firmat obres mútuament. En cert moment, Raspall era arquitecte municipal de l’Ajuntament de Granollers i en Balcells havia firmat plànols fets per Raspall.