L’empenta geològica de Sant Salvador de les Espases
Un espai de valor històric i paisatgístic, un mirador exceŀlent a les envistes de Montserrat que mostra una aportació catalana a la geologia universal
Isaac Camps
(text)
, Jordi Lluís Pi (fotografies)
Dediquem l’article geològic d’aquest Vallesos a un Espai d’Interès Geològic situat entre el terme vallesà de Vacarisses i els baixllobregatins d’Olesa de Montserrat i Esparreguera. Per a la gent d’aquestes tres poblacions és un punt ben conegut i estimat pel seu valor històric i paisatgístic. Pivota a l’entorn de la capella de Sant Salvador de les Espases, que era l’edifici religiós del Castell de les Espases, documentat des de l’any 985. Del castell només en resten uns vestigis al capdamunt de la roca més alta: una paret que ressegueix el seu perfil superior i part d’una mitja torre o bastió a llevant. El conjunt està declarat com a bé cultural d’interès nacional.
Durant les darreres dècades, una part de la capella s’ha mantingut oberta, sovint exercint les funcions de petit refugi, mentre que la part consagrada s’obria els caps de setmana amb voluntaris de l’associació olesana Amics de Sant Salvador de les Espases, que s’encarreguen del seu manteniment. Al maig de 2024, uns aiguats van enfonsar part del sostre i un mur, i hi ha la intenció de restaura-ho. Mentre no s’arranja, l’accés és tancat.
Des del punt de vista paisatgístic, l’indret és un mirador excel·lent sobre la vessant est de Montserrat, amb vistes frontals i sense cap obstacle, ja que Sant Salvador està situat a l’extrem de l’aresta rocosa de les Roques de l’Afrau, en un penya-segat sobre el Congost del Cairat, a l’esquerra del riu Llobregat. L’altitud del punt és de només 413 m, i ni tan sols és el més alt de la carena, però l’espectacularitat de les vistes li ha valgut estar a la llista dels 100 cims de la FEEC.
Les discordances progressives
I quin és el seu valor com a patrimoni geològic? El nom oficial en el catàleg d’espais geològics de la Generalitat és "Discordances progressives terciàries de l’àrea de Montserrat-Sant Salvador de les Espases". És a dir, el seu valor està en acollir una "discordança progressiva". El nom sembla enrevessat per a un profà, però no és difícil d’entendre en què consisteix. A més, descobrirem com aquest concepte ha estat una aportació catalana a la geologia universal.
Si pensem en una serralada qualsevol, ja sigui gran com els Pirineus o modesta com la Serralada Prelitoral –on s’ubica Sant Salvador de les Espases–, no en percebem cap canvi al llarg de la nostra vida. Ni tan sols en generacions. Però no sempre ha estat allà, ni hi serà per sempre. Si retrocedim prou en el temps, aquella carena no existia.
Les serralades s’aixequen a causa de forces a gran escala generades per la dinàmica interna de la Terra, que actuen sobre les roques de l’escorça empenyent-les, deformant-les i apilant-les. Aquestes forces reben el nom d’esforços tectònics.
Això sembla clar, però cal tenir presents dues qüestions clau. La primera és que els esforços tectònics són progressius i el seu efecte final és acumulatiu: calen milions d’anys sumant petites deformacions per formar una serralada. No s’aixequen de cop amb un gran terratrèmol catastròfic. Es calcula, per exem ple, que per completar la formació dels Pirineus van caldre uns quaranta milions d’anys.
L’altra qüestió és que mentre s’aixeca la serralada, la resta de fenòmens geològics no s’aturen a mirar-s’ho. Continuen actuant. De fet, tan bon punt el relleu es comença a aixecar, s’hi formen barrancs i rius que l’erosionen i transporten allò que li arrenquen –sorra i grava que posteriorment es transformen en conglomerat– fins als seus peus, on es diposita.
Però cal tenir en compte que, simultàniament, la serralada en creixement empeny el material que s’ha acumulat als seus peus. I també al mateix temps, a mesura que la serralada es va fent més alta, els rius i barrancs s’hi encaixen amb més força i l’erosionen més intensament, transportant més grava. Aquest procés continua en bucle fins que la formació de la serralada s’atura.
I com es pot saber que això va així? Queda registrat en el paisatge aquest bucle d’avançar, erosionar i dipositar? Doncs sí, en tenim la foto.
A finals de la dècada de 1960, un geòleg català, Oriol Riba Arderiu (1922-2011, fill dels escriptors Carles Riba i Clementina Arderiu) es va interessar per entendre aquest procés. Va dedicar anys a estudiar-lo a la zona de l’Alt Cardener, a la Vall de Lord, als peus del Port del Comte. Fins i tot per a una persona no especialitzada, des del mirador de la Creu del Codó segur que li cridaria l’atenció que les capes de conglomerat presentin una disposició peculiar, com si dibuixessin un ventall obert.
L’estudi definitiu es va publicar el 1973, i Riba hi va proposar un model per explicar aquesta disposició. El model, pioner i àmpliament acceptat per la comunitat geològica internacional, ha inspirat la interpretació de situacions equivalents arreu del món: dels Pirineus als Alps i dels Andes fins a... Sant Salvador de les Espases!
Un museu a prop de casa
Cada any, els estudiants del grau de Geologia visiten Sant Salvador de les Espases per comprendre com es formen les discordances progressives. Certament, són més espectaculars a l’Alt Cardener, però tenim la sort de disposar d’un excel·lent exemple, de dimensions més reduïdes i que es por recórrer a peu en un matí, molt a prop de la Facultat de Ciències de la Terra.
Un bon punt per entendre-ho és situar-se en un lloc carener, prop de l’ermita, i mirar cap a l’est. Al centre, s’hi veu la carena de les Roques l’Afrau; a la dreta, el Puig Cendrós, que forma part de la Serralada Prelitoral; i a l’esquerra, el Puig de l’Hospici. Tot el que hi a l’esquerra del Puig Cendrós procedeix de l’erosió de la Serralada Prelitoral, que era la serralada que empenyia.
Ara fixeu-nos-hi bé: al Puig de l’Hospici, els estrats són horitzontals, tal com es dipositen els sediments. En canvi, a les Roques de l’Afrau, les capes són verticals. Si s’observa amb més atenció, es veu que el canvi no és brusc: les capes s’obren i es van posant dretes gradualment com un ventall.
Això succeeix perquè els sediments es van anar dipositant al mateix temps que Serra la Prelitoral empenyia cap l’esquerra. Les primeres capes es van dipositar horitzontalment però a mesura que s’acumulaven de noves, les primeres s’anaven inclinant gradualment fins dreçar-se, mentre que les darreres ja no van rebre l’efecte de l’avenç i van quedar-se en la seva posició horitzontal original. El resultat és com una fotografia fixa d’un moviment, una mena de time-lapse geològic fossilitzat que ens permet reconstruir la història del creixement de la muntanya i comprendre com les forces de la Terra modelen el paisatge.
Patrimoni Geologia
