Esteve Humet, un mestre espiritual entre el cristianisme i l’hinduisme
Nascut a Terrassa, va viure entre el silenci i l’acollida personal a Montserrat, Susqueda, el Mas Blanc, Sant Jaume de Viladrover, Gualba i Binissalem
Virgínia Mascaró
, Vicenç Relats
(text)
, Manel Roig (fotografies)
Nascut a Terrassa el 20 de maig de 1947, Esteve Humet i Climent va ser un singular mestre espiritual, que va beure del cristianisme i l’hinduisme i va desenvolupar la seva vida entre el silenci i l’acolliment personal, en un pelegrinatge que va iniciar com a monjo de Montserrat el 1970 i va cloure dedicat a la meditació, en solitud, en una petita casa al camp de Mallorca, on va morir el 21 de novembre de 2024. Eremita, sacerdot catòlic i psicòleg clínic i transpersonal, especialitzat en meditació i programació neurolingüística, resumia la seva trajectòria espiritual com “un recorregut de la complexitat de la ment a la simplicitat del cor”, convençut que és en l’interior del cor on les persones troben la seva essència.
Va néixer en una família benestant de set germans i va viure una infantesa feliç entre Les Fonts de Terrassa i el poble valencià de Navarrés (Canal de Navarrés), d’on era la seva mare, molt religiosa. De petit ja va sentir crides que li feien notar que la transcendència l’atreia, que el van dur a ser catequista i monitor escolta a la parròquia del Sant Esperit de Terrassa. Va fer el batxillerat i el preuniversitari als escolapis de la seva ciutat i l’octubre del 1964 va entrar al Seminari Diocesà de Barcelona, on va estudiar tres anys de filosofia i tres de teologia catòlica.
Deixeble d’Estanislau M. Llopart
La primavera de 1966, quan tenia 19 anys, va visitar per primera vegada el pare Estanislau M. Llopart, l’ermità de la Cova de la Santa Creu de Montserrat, en la que va resultar ser una trobada clau. “Ell vivia el que jo volia viure. Irradiava pau i em va introduir al silenci. Em mirava i em sentia vist, però no jutjat, sinó acollit des de l’amor. Ell veia la bondat que tu no sabies veure en tu”, explicava en una conferència al V Foro de Espiritualidades del Sur, celebrat el 2019 a Sevilla (i que es troba a internet). Des de llavors, i fins que l’ermità va marxar cap al Japó, hi va mantenir una relació assídua que el va marcar en el procés de desvetllament espiritual, el sistema personal de valors, la comprensió interioritzada dels estudis de teologia que feia i en les lectures relacionades. La coneixença que va fer de Lanza del Vasto, deixeble de Gandhi i activista pacifista fundador de la Comunitat de l’Arca, en campaments celebrats a Castellterçol a finals dels seixanta, el van contactar amb la filosofia de la no-violència. “En el gest d’estendre la mà –com un oferiment als altres– o de replegar-la –quedant-s’ho tot per a ell–, Lanza del Vasto ens reflectia dues actituds vitals bàsiques, ben contraposades”, afirmava.
De Montserrat a les Guilleries
L'any 1970 va entrar al monestir de Montserrat amb el propòsit de conèixer la tradició monàstica per anar més tard a viure-la a l'Índia, cosa que l'abat Cassià M. Just va acceptar. El 1973 va acabar els estudis de teologia a Montserrat i va demanar permís per fer una experiència eremítica d'un any –que finalment es va allargar a dos– a les Guilleries, prop de la presa de Susqueda (La Selva), en unes cases que van quedar abandonades amb la construcció del pantà que va negar el poble. En aquella experiència s’hi van incorporar tres companys més, provinents de Montserrat. “Érem quatre monjos vivint com hippies cristians, molt feliços”, ironitzava l’Esteve, en la mateixa conferència, en què recordava que anaven descalços fins al poble veí de Rupit, on venien els treballs artesanals que feien.
El 1975, l’Esteve i un dels companys de la comunitat de Susqueda, el també terrassenc Jacint Carbonell, es van traslladar al Mas Blanc, una gran casa pairal al municipi de Sant Martí de Centelles (Osona) que la propietària va cedir perquè fos un lloc d'acollida espiritual. L’Esteve i el Jacint s’hi van construir dues casetes al bosc, a manera d'ermites. Tot seguit, van començar-hi a anar joves, alguns dels quals els demanaven per quedar-s’hi i va néixer una comunitat mixta, de nois i noies, que va arribar fins a la vintena. Quan aquella comunitat ja havia disminuït força, amb l’aparellament d’alguns dels seus membres, l’Esteve va decidir servir-la ordenant-se sacerdot, un paper complex per a una persona com ell, molt poc clerical. “El teòleg Raimon Paniker, també tocat per l’hinduisme, em va ajudar a viure el sacerdoci segons l’ordre de Melquisedec, com a pontífex, com a pont entre la divinitat i la humanitat, sentint que tu presentes el dolor de la humanitat al més enllà i invoques la força del més enllà en la humanitat; que beneixes”, explicava. Pel que fa al sosteniment vital, deia que “aprenia a viure del manà de cada dia, ja que si l’acumules es podreix”.
A finals del 1983, en una època de replanteig de la seva vida, va viatjar per fi a l'Índia que tant l’atreia i va viure-hi mig any. Hi va conèixer llocs tan significatius per a ell com la muntanya sagrada de l’hinduisme, Arunachala, l'asram de Ramana Maharshi o els jesuïtes Fede Sopeña i Tony de Mello, amb qui va fer un curs de creixement personal, residint al seu centre prop de Bombay. Des de llavors, i sobretot els darrers vint-i-cinc anys de la seva vida, no va deixar de visitar sovint l'Índia, on va “aprendre a deixar venir i a deixar anar amb profunda acceptació”. Entenia que “l’espiritualitat vol dir connexió amb allò més profund, més enllà d’allò creat, que es troba a l’interior, a l’exterior i en tot”, i per viure-ho intentava ser fidel al present: “treballar la capacitat d’estar en l’ara”, com ho teoritzava Eckhart Tolle al llibre El poder de l’ara.
Una vegada, preguntant a dos infants indis on era Déu, un de cristià li va assenyalar el cel i un d’hindú li va indicar el seu interior, el cor. Humet explicava aquesta anècdota per fer notar que “el cristianisme, molt marcat per la transcendència del Déu jueu –Jahvé–, sempre situa Déu més enllà dels set cels, mentre que a Orient tot és U, tot està connectat i els humans formen part de la divinitat encara que ho ignorin i cal fer el camí espiritual de desvelar el que amaga la consciència”.
L’estima d’Esteve Humet per l’Índia va quedar palesa amb les col·laboracions que hi va mantenir arran dels molts anys que hi va anar a passar els mesos de gener i febrer. “La més important va ser la que va tenir amb la Fundació POPE, creada i dirigida per un advocat dalit (casta dels intocables), Rosario, per defensar i ajudar les persones d’aquesta casta, que és la més baixa”, explica Manel Roig, bon amic seu i marmessor de la seva obra. A totes les trobades i xerrades que feia al nostre país sempre hi havia una caixeta “per l’Índia”, on tot el que es recollia ho enviava a la fundació POPE. “Deia que quan ell faltés, li agradaria que se’ls seguís ajudant en el possible i que tot el que es recollís de la venda dels seus llibres fos per a Rosario”, indica Manel Roig.
De l'any 1984 fins al 1989 va estudiar psicologia a la Universitat de Barcelona. El 1985 va anar a viure a Sant Jaume de Viladrover, al municipi del Brull (Osona), al càrrec d’una petita parròquia rural al peu del Montseny, amb una església romànica del segle XII. Allà va fer de rector fins el 1995. Mentrestant, feia també acolliment de grups els caps de setmana, amb trobades de creixement personal, meditació i dinàmica grupal. El gener del 1995 va deixar Viladrover i es va allunyar del rol parroquial per anar a viure a una casa al bosc, a Gualba, a l'altra banda del Montseny, altre cop al seu Vallès natal. El setembre de 1996 va anar a viure a Mallorca, en una caseta al camp que li havien deixat al llogarret de Vívia, a Binissalem, on exercia de psicòleg i conduïa també un grup de meditació. Un cop al mes, però, acostumava a desplaçar-se a Granollers, per estar amb la seva mare, compartir meditacions, pregàries i eucaristies amb la comunitat cristiana del Xiprer i el seu projecte de casa d’acollida, associat a Càritas.
L’any 2011 va començar a col·laborar també en el màster de Creixement Personal i Lideratge de la Universitat de Barcelona com a facilitador, en l'àrea de valors i d'espiritualitat, al qual va estar vinculat fins al seus darrers anys. Entre altres libres, va publicar Camí cap el silenci: pedagogia del despertar interior; L’ermità: vivències i records prop d’un pare del desert del segle XX: Estanislau M. Llopart i Al peu d’Arunachala. Viatge pel cor espiritual de l’Índia. Poc abans de morir havia acabat un nou llibre, que considerava “el seu testament espiritual” i que pròximament editarà Publicacions de l’Abadia de Montserrat. També reeditarà el llibre L’ermità, que està exhaurit.
Sempre contemplatiu, afirmava: “Si realment volem compartir amb els altres el més ric i profund que se’ns ha donat, és la força de la Presència qui ho farà. Per viure-ho només basta callar interiorment i deixar fer. Les paraules seran més fruit de la inspiració que prové d’un cor desvetllat que d’una ment pensant”.
Patrimoni Biografia
