Un centenari històric d’importància patrimonial
El monestir de Pedralbes celebra el seu setè centenari amb una proposta única centrada en el seu període medieval fundacional i la reivindicació de la figura de la reina que el va fundar
Enric M. Puga
(text)
El 23 de març del 1326, la reina Elisenda de Montcada i de Pinós (c. 1292-1364), muller del rei Jaume II el just, col·locà, junt amb el seu espòs, la primera pedra de l’absis de l’església del monestir de Pedralbes, consagrada un any més tard, el 3 de maig de 1327, en un acte solemne presidit pels monarques. Segons una llegenda popular, la reina va penjar diversos pernils a llocs com Barcelona, Valldaura o Pedralbes, però va ser en aquest darrer indret on es va assecar i curar millor el pernil pel seu clima sec i airejat, motiu pel qual va decidir que aquell seria l’emplaçament on fundaria el monestir. Més enllà de la llegenda, fou essencial la proximitat als nuclis habitats com la parròquia de Sarrià, així com l’accés a una mina d’aigua subterrània fora del complex i ubicada a la muntanya de Sant Pere Màrtir, que fins avui dia encara segueix nodrint les necessitats del monestir.
Elisenda de Montcada, filla de Pere II de Montcada, senescal reial, i d’Elisenda de Pinós, era membre d’una de les famílies catalanes medievals més poderoses i influents de la Corona. El seu matrimoni amb Jaume II el Just (1267-1327) la va convertir en una de les dones més importants del moment i, seguint l’exemple d’altres reines, va decidir fundar un monestir de monges clarisses per a salvació de la seva ànima. En morir el rei, Elisenda va traslladar la seva residència al palau situat al costat del monestir, un lloc digne per al retir d’una reina vídua sense descendència des d’on podia continuar exercint el seu poder i la seva influència. El palau, segons recull el testament, seria enderrocat després de la seva mort. A Pedralbes, hi va passar els darrers 37 anys de la seva vida i, tot i que mai va professar com a monja, va participar activament en la vida de la comunitat. El seu monument funerari és un dels conjunts mortuoris més distingits de la Catalunya medieval, tant per l’estat de conservació com per la significació artística i espiritual, testimoni d’un projecte, d’un somni, que ha perdurat en el temps.
Setè centenari del monestir
El monestir de Pedralbes és un exemple paradigmàtic de conservació d’un monestir medieval que resta inalterable al pas del temps i contempla, amb orgull, les empremtes de la quotidianitat que emanen dels seus murs centenaris. Per posar en relleu aquesta preponderància, la Generalitat de Catalunya ha declarat l’any 2026 com l’any institucional del centenari del monestir, coincidint amb tot un seguit de propostes incentivades des del propi monestir en forma d’exposicions, projectes de recerca i activitats per commemorar aquesta efemèride de set-cents anys d’història viscuda.
La celebració dels centenaris de monuments històrics o patrimonials té el seu origen en la consciència creixent de la necessitat de preservar el patrimoni cultural i històric del país, que a Catalunya es consolida amb la Renaixença (1833-1892). El moviment cultural de la Renaixença va suposar la recuperació de la identitat nacional catalana i va servir per legitimar socialment una classe burgesa dirigent que va encapçalar la revolució industrial del país. La recuperació romàntica del passat medieval comportà la reconstrucció d’una determinada imatge del passat d'acord amb un sistema de valors oscil·lant sota l’ombra de la tradició. El rebuig al racionalisme, a l’individualisme i al cosmopolitisme del segle anterior es reflectiria en la influència del sentiment nacionalista d’una literatura subordinada a la necessitat de cercar els orígens de la nació a l’edat mitjana. La redescoberta de la història de Catalunya i la revaloració del patrimoni artístic i arquitectònic van tenir un paper cabdal en el ressorgiment d’aquest sentiment nacionalista. El 1844 es van crear les comissions provincials de monuments històrics i artístics amb la voluntat de documentar, recuperar i protegir el patrimoni. En el cas del monestir fou gràcies al mecenatge de Mercè Anzizu Vila (1868-1916), que hi va professar els vots com a sor Eulàlia Anzizu, qui va transmetre a la comunitat de monges clarisses el valor del llegat històric i artístic del monestir i, sobretot, la necessitat de preservar-lo i difondre’l.
Patrimoni de Catalunya
En aquesta línia, el setè centenari del monestir, representa la culminació de tots els treballs de recerca històrica, de manteniment estructural i d’inversió duts a terme per un conjunt de professionals i administracions sensibilitzats i conscients de la necessitat de mantenir aquest preuat bé cultural, patrimoni de la ciutat de Barcelona i de Catalunya.
És per això que, amb motiu d’aquest aniversari, el monestir vol aprofundir en l’estudi del període fundacional, entès com els primers 50-60 anys de vida del cenobi. Per fer-ho, s’ha estudiat el sepulcre de la reina Elisenda i totes les altres tombes entorn del segle XIV, ubicades a l’interior de l’església i al claustre del monestir, des d’una visió històrica, artística, arqueològica i antropològica.
A partir d’aquest estudi multidisciplinari s’han pogut analitzar diversos aspectes de la societat medieval catalana com la vida al monestir medieval, l’alimentació, la vida quotidiana, la mort, la cort de la reina, l’envelliment, el matronatge, la dona com a promotora i el poder, la influència i la imatge de la dona a l’edat mitjana, que es presentaran en el decurs de les activitats i les exposicions entorn del centenari.
El monestir de Pedralbes, testimoni viu de set segles, és ara un espai de diàleg contemporani amb la ciutadania que participa de les activitats i les exposicions del centre i on el passat interpel·la amb el present a partir de tres elements que han definit l’essència del cenobi al llarg de la seva història: patrimoni, dones i espiritualitat. La celebració del setè centenari de la seva fundació representa el triomf de la quotidianitat de la reivindicació històrica i la necessitat de preservar i respectar el patrimoni cultural.
Calaixera L'escapada
