Després d’haver estudiat solfeig i harmonia durant anys, i una vegada s’havia decidit per la flauta travessera com a instrument –“senzillament perquè ja m’agradava el seu so”, diu Xavier Relats–, el primer dia que va anar a començar a aprendre’n no va aconseguir fer sonar ni una nota. Res de res. “Vaig pensar que era molt difícil, això de la flauta travessera” diu, arrufant una mica el front. “L'altra cosa que vaig pensar, en aquell mateix moment, va ser que, tot i això, jo seria flautista”, sentencia. Aquesta determinació obstinada no era pas una rebequeria de persona jove. La dolça esgarrapada de la música –la de la flauta travessera– l’havia emmetzinat per sempre.
Fill de Lliçà d’Amunt, el primer contacte amb la música ja l’havia tingut quan era ben petit, a l’escola l’Esperança –“de la qual en tinc un record meravellós”, diu– on la seva mestra, Vicenta Sibat, feia cantar la canalla com a eina pedagògica. Però va ser a l’escola Sant Jordi de la Roca del Vallès on la mestra de música, Margarita Arranz, va fer veure als seus pares que el petit Xavier, que tenia nou anys, havia d’estudiar música. A casa, amb uns pares amb inquietuds culturals, aquella proposta no els va desagradar pas gens i va començar a estudiar llenguatge musical i piano amb Bonaventura Guasch. Aviat va començar a anar l'Escola de Música de Granollers, on va arribar a tenir de mestre al músic i compositor Josep Maria Ruera, de qui aquest any es commemora el cent vint-i-cinquè aniversari del seu naixement. Va ser en aquest moment que Xavier Relats es va decidir per la flauta travessera.

Immersió musical
“Claudi Arimany, que aleshores encara no era el flautista de fama que ara tots coneixem, va ser el meu primer professor”, explica. De fet, les classes que impartia eren més que no pas l’usual lliçó per aprendre. I és que “en aquell moment va coincidir que jo era el seu únic alumne i, a més de les classes, tocàvem, escoltàvem música, em duia als seus assajos..”, recorda amb nostàlgia i agraïment. Va ser una època d’immersió en aquest món i el Xavier, que ja havia decidit ser flautista, “estudiava com un boig”.
Aquesta gratificant relació que els incitava a tots dos a donar el màxim que podien va haver de decaure quan, al cap d’uns anys, Claudi Arimany va seguir al seva carrera i se’n va anar a París. Amb un entorn familiar propici, el Xavier va continuar els estudis musicals però, diligent, també va començar els estudis d’Història de l’Art a la Universitat. “Vols dir que has d’estudiar això, ara? Tu ets músic!”, li va engaltar el seu pare que ja intuïa que la convicció del fill per a la música era irreversible.
Sí que ho era i, de fet, poc temps després va ser ell qui va anar cap a París, per seguir els estudis. París, en aquells anys, era l’escola de flauta travessera per antonomàsia: hi havia una tradició arrelada i potent, uns mestres reconeguts i uns centres d’estudi excel·lents. I tota la jovenalla que volia ser algú en aquest competitiu món professional havia de passar-hi tant sí com no. “Recordo les proves d'accés i la gentada que hi havia”, rememora. Però les va passar i va iniciar les classes amb Raymond Guiot. Aconseguit el primer premi al concurs de final de curs va continuar els estudis a París amb Gilles Burgos, alhora que també va començar a impartir classes al Conservatori de Vilaseca-Salou.
Aquesta estada d’anys a París no va ser fàcil “vaig tenir moments de crisi: ho veia molt exigent, competitiu, i jo no ho portava gaire bé, tot i que me'n vaig sortir”, fa. El cert és que aquesta mateixa pressió que l’enfosquia li va servir per alliberar-se i trobar el veritable intèrpret que realment era.

El món professional
Ja casat amb la geògrafa Eva Garcia Balaguer, van començar un nou trajecte, ara cap a Suïssa. “Tenia clar que volia seguir estudiant, ho necessitava”, explica. Els quatre anys que van estar-se a Lausana –primer estudiant amb Pierre Wavre i després, a l 'escola superior de Zürich, amb Günter Rumpel, que era solista de l'Orquesta de la Tonhalle de Zürich– van significar un pas definitiu cap a la professionalització i l’excel·lència. La perseverança i el talent van convertir el que havia estat un desig apassionat en una realitat: “el contracte que vaig signar amb la Bieler Symphonieorchester va ser el pas cap a la professionalització, i sobretot em va servir per conèixer el món de l'orquestra des de dins”, confirma.
Va ser en aquells moments –la dècada dels 80 fins a principis dels 90– que a tot l'Estat es van crear orquestres, es van construir auditoris nous o, fins i tot, es van reformar i professionalitzar orquestres com la Sinfònica de Navarra, amb seu a Pamplona. Sospesades les oportunitats que oferia cada cas, el Xavier va apostar per Pamplona i, després d’unes primeres proves en les quals va quedar finalista, a la segona oportunitat va guanyar la plaça. D’això ja fa trenta-cinc anys durant els quals Xavier Relats ha actuat en innombrables concerts i ha fet gires que han passat per algunes de les millors sales de concerts d'Europa. I la seva veu, la de la seva flauta, és inconfusible. “La flauta travessera et necessita a tu per fer-la sonar, no té un bisell complet com sí que té la flauta de bec i el teu cos fa de ressonador, de manera que l’intèrpret forma part del so, que ha de ser mal·leable però ha de partir d’un so base que flueixi”, diu. “Aquesta implicació entre instrument i intèrpret és el que fa que el so de la flauta sigui tan personal” conclou. Això, que des de fa uns anys també explica als seus alumnes del Conservatori de Pamplona, devia ser el que va fer dir a aquell noiet que volia ser flautista. Tant si com no.