La fàbrica Tolrà de Castellar del Vallès

Generacions successives de castellarencs i castellarenques van treballar a Can Barba des del segle XIX fins que va tancar, a la meitat dels anys noranta del segle XX

Llorenç Genescà (text) , Arxiu municipal de Castellar del Vallès (fotografies)

El 1863 el ja famós per als vallesans Josep Tolrà i Abellà va decidir llogar el molí de Can Barba, de Castellar del Vallès, just passat el Pont Vell en direcció a Terrassa per convertir-lo en l’origen de la seva fàbrica de filatura i tissatge de cotó, la Tolrà. Una empresa que amb molt poc temps es va ampliar cap a altres molins propers i va permetre que la fàbrica creixés a un ritme constant.
Però va ser la seva mirada per tal de fer un producte d’altíssima qualitat, juntament amb una aposta constant per la innovació tècnica en la maquinària i en els processos, les que van portar una fama internacional a la marca Tolrà. Va participar d’incomptables exposicions internacionals amb un gran èxit, premis, reconeixement i beneficis constants. Això sí, amb la complicitat d’un municipi que es va doblegar a la fàbrica de moltes maneres, des dels prohoms de la política local que van acceptar el lideratge que la Tolrà exercia, fins a una població que es va convertir en depenent de la vida i dels ritmes de la fàbrica.

Una relació ben estreta amb el poble
Castellar no va ser una colònia formalment, perquè de fet ja n’era una. Els castellarencs i, amb el pas dels anys, les castellarenques, van ser altament dependents del bram que les avisava de bon matí per entrar al seu lloc de feina, de les setmanades a preu fet o dels canvis en l’economia mundial. En resum, era un poble que poc a poc va establir una relació estretíssima amb la fàbrica, però no es pot dir el mateix de la pròpia fàbrica. Va ser la terrible crisi del tèxtil català que va començar ja a finals dels setanta del segle passat qui va portar la llarga agonia de la fàbrica al llarg dels anys vuitanta fins que el 1995 va tancar definitivament les seves portes.
De llavors ençà l’edifici de les oficines ja no conserva ni les lletres que identificaven l’empresa Viuda de José Tolrà, el ferro forjat és víctima del pillatge, els sostres s’esfondren, incendis, mals usos incontrolats, pillatge de materials… Can Barba està vivint la desaparició de les seves restes com un animal mort al mig de la sabana al que els carronyaires li arrenquen els ossos que queden.
La fàbrica Tolrà de Castellar del Vallès

La imatge mostra, al fons, l’edifici conegut com la Farga. A la construcció immediatament inferior es trobaven les calderes que produïen llum a la fàbrica en èpoques de restricció.

Una vista general de la fàbrica de can Barba, als anys seixanta.

Les oficines de Can Barba.

Una protecció que no es concreta

El pla especial per a la catalogació del patrimoni municipal de Castellar del Vallès, del 2016, recull que la fàbrica s’ha de catalogar com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), especialment per protegir elements com l’edifici de les oficines, fet pels mestres d’obres Josep Perich i Fruitós, el mur i certs elements de ferro del pati que l’envolta, la nau de les turbines, les naus del tissatge, amb voltes de quatre punts o de mocador, típiques de l’arquitectura industrial catalana. També la nau de la Farga, on hi havia entre altres les màquines de vapor i amb una coberta sostinguda per cavalls de fusta i les naus de filatura.
Des de 1995 l’enorme conjunt ha anat passant a diverses mans privades que no han fet altra cosa que treure’s un mort de sobre, en un procés de degradació constant.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara