Enguany la Marina Duñach Torras ha fet 80 anys i ho va celebrar a Can Jornet, la masia de Gallecs que la va veure néixer, i envoltada d’amics que l’han acompanyat durant una vida marcada per la defensa de la terra, dels drets i de la cuina de proximitat. No és estrany, doncs, que entre els convidats hi hagués des dels primers ocupants de les masies expropiades als anys setanta, com Jaume Arnella, fins a referents de la gastronomia del país, com el mestre Pep Salsetes.
I és que la Marina és exemple de lluita, persistència, iniciativa i compromís, i ho és de manera tranquil·la, pedagògica i constructiva… segurament gràcies a la seva formació i professió de mestra.
Duñach, des de jove, va patir la injustícia de ben a prop. Casa seva –la masia de Can Jornet, que la seva família va ocupar com a masovers des d’inicis del segle XVIII i que els seus avis van comprar l’any 1924– va ser expropiada perquè el franquisme volia convertir els terrenys agrícoles de Gallecs en una macrociutat dormitori. “L’any 70 va arribar una ordre ministerial que ens deia que en sis mesos havíem de ser fora de casa i, si no, igualment entrarien les excavadores”, recorda la Marina. La família Duñach ni va marxar ni va veure la maquinària, però l’espasa de Dàmocles sobre Gallecs es va mantenir i va anar destruint cases i pagesia: “La incertesa fa que es perdi la varietat d’agricultura que hi havia i es faci un monocultiu que ho destrossa tot”. No és estrany, doncs, que l’any 1977 fos una de les impulsores de la Comissió en Defensa de Gallecs, en una lluita que encara és vigent. “Les cases que es buidaven, en una nit anaven a terra. Així que el 1976, amb els primers okupes, arriba una alenada d’aire fresc, i ells i els veïns, ens comencem a organitzar”, recorda. Poc després de la constitució de la Comissió es convoca la multitudinària manifestació de l’any 1979, un dels moments que rememora amb emoció. “Allò va ser espectacular, va venir gent d’arreu del país. Ens vam sentir molt acompanyats i ens calia perquè portàvem uns anys molt durs”.

Mestra prematura
Paral·lelament, ja feia temps que la Marina era mestra. Als 16 anys, a l’escola de monges on havia estudiat, li van oferir fer classes de repàs a l’estiu. “A casa necessitàvem diners, així que vaig dir que sí” i se’n va sortir bé perquè li oferien començar el curs i ensenyar una aula “de 70 nenes!”, exclama qui va ser la primera seglar del centre. En aquesta etapa inicial com a formadora, durant els anys seixanta, es va treure el títol de Magisteri i havia d’anar a fer pràctiques a Barcelona. L’època universitària coincideix amb les mobilitzacions del Procés de Burgos: “No recordo massa què hi vaig aprendre, però sí recordo el moviment que hi havia al carrer”. El compromís social i la voluntat de canvi la van portar durant quinze mesos a aparcar la carrera pedagògica per treballar l’any 1973 en un pis on s’acollien mares solteres. “Havíem acompanyat dones a la maternitat perquè les monges no els fessin renunciar a la criatura”, destaca.
Després d’haver descobert models de renovació pedagògica arribats de França i, acabat de morir el dictador, el 1976 torna a treballar de mestra a Mollet, amb una situació d’escoles massificades i molts infants de cinc anys sense escolaritzar. Llavors, en temps de pasquins i expectatives il·lusionants, va compaginar la lluita per Gallecs amb la reivindicació de recursos educatius, de l’escola pública i de la dignitat laboral, no només davant de les institucions sinó també d’uns mestres franquistes que encara eren als centres. “Penso que el moviment de renovació de l’escola és un dels més forts que hem viscut. Vam fer la volta a la truita i ho vam fer junts, mestres i pares i mares. I aquesta és la unitat de la societat que fa canviar les coses”. Després de les primeres victòries, el 1979 es començava a introduir el català a l’aula, “primer ho havíem de fer tot bilingüe… ‘bon dia, buenos días’… jo tenia una mare que em vigilava perquè no em saltés la versió en castellà”.

Cuinera a La Marieta
Com si es tractés del final de la trajectòria d’una lluita i d’un cicle vital, poc després de l’aprovació del decret de normalització lingüística de 1983 i de fer els 40 anys, va deixar les aules, va canviar radicalment d’ocupació i va fer realitat una de les il·lusions que ja explicava als seus companys: “No us penseu que jo sempre faré de mestra; jo un dia muntaré un bar on es cantaran cançons i vindrà gent a recitar”. I una parella d’amics que l’havien escoltat li va trucar un dia per dir-li que li havia trobat el local i el soci. I és així que el 16 d’agost de 1984 obre, amb Joan Antoni Salom, La Marieta, un establiment que oferia begudes i menjars freds als vespres, i que es va convertir en el centre neuràlgic de la vida cultural i social de Mollet, amb exposicions, música en directe, recitals poètics, presentacions de llibres, tastets gastronòmics… Era un espai de creativitat que pivotava a l’entorn del que s’anomenava la Taula Zero, aquell moble de marbre del mig del local on la Marina va decidir que es quedava el local i on després seia per escoltar les pensades de clients i amics que van fer de La Marieta un veritable ateneu popular de la ciutat.
Amb els anys, “em vaig capficar amb la cuina i cada cop era més exigent” –explica– l’activitat cultural va minvar mentre que la restauració de la Marina augmentava en popularitat. Va arribar un dia, doncs, que l’objectiu de tenir un espai per compartir s’havia diluït i la Marina passava més estona als fogons que a la Taula Zero. “Vaig pensar que si havia treballat tota la vida perquè no m’explotessin, que m’explotés jo mateixa era una barbaritat”, reflexiona. Així, amb 56 anys al sac, traspassava el negoci i s’embrancava en una nova aventura laboral.