“Els homenatges em van grans..., a mi m’agrada més viure una mica amagat”, afirma Pere Lluís Font, que enguany s’ha convertit en el 57è guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. “Quan em va trucar el president d’Òmnium per anunciar que me’l concedien, em va sorprendre molt i em va costar reaccionar”, explica. Tanmateix, el jurat va valorar per unanimitat que, amb noranta anys a l’esquena, en Pere Lluís es mereixia aquest guardó, perquè té una llarga trajectòria intel·lectual i acadèmica, i perquè ha dut a terme una feina tenaç i encomiable per acostar la filosofia i l’estudi de la religió a la nostra llengua i a la nostra manera de veure el món.
Amb 91 anys, aquest home s’expressa amb una precisió exquisida i amb una fluïdesa envejables, com ho fan les persones llegides, i més si s’han dedicat a la docència. “Fa 21 anys que estic jubilat i ara em puc dedicar a coses que no podia fer abans; per exemple, els últims anys he publicat deu llibres”, diu des del despatxet del seu domicili sabadellenc. I, parlant de la seva faceta com a traductor, parafraseja Umberto Eco afirmant que traduir “és dir quasi el mateix que el text original, però amb el valor del quasi que depèn de l’habilitat del traductor”.

Un pallarès establert al Vallès
Pere Lluís Font va néixer el 1934 a Pujalt (Sort). Va començar-se a formar com a seminarista, però aviat es va decantar per la filosofia: “Vaig pensar que era millor aprendre al país de Descartes que no pas aquí, amb la dictadura. Vaig comprovar que per ser universitari només demanaven el batxillerat i ser matiner a l’hora de fer cua, de manera que em van tenir allà a les cinc de la matinada i vaig poder entrar a la Universitat de Tolosa, que en aquell moment era la segona amb més estudiants de França, país on em vaig passar set anys estudiant”, aclareix.
El 1964 va començar a impartir classes a la Universitat de Barcelona. I el 1968 li van suggerir de fer-ho a la flamant Universitat Autònoma, a Bellaterra, on va exercir la docència i va tenir diversos càrrecs de gestió fins que es va jubilar, el 2004. Recorda que “l’Autònoma era una universitat nova, amb gent nova i força llibertat, per això al primer any hi havia una certa il·lusió”. Tot rememorant aquells inicis en ple franquisme, recorda que va “estar a punt de ser enviat de vacances a les Canàries per haver deixat parlar amb llibertat els alumnes a l’aula magna; però el rector, el degà i el cap de departament van anar a veure el governador civil i van aconseguir que es fes enrere, tot i que em va recomanar que anés amb compte”.
“Just l’endemà de morir Franco, vaig començar a fer les classes en català. Vaig notar alguna reticència: hi havia algun alumne que era més franquista que el dictador...!, però jo no vaig donar mai el braç a tòrcer. Sempre he defensat la meva llengua i els Països Catalans”, afirma convençut.
El 1968, en Pere Lluís i família es van establir a Bellaterra, fins al 2019, en què es van traslladar a Sabadell. Tenia una biblioteca extensa, però ara se l’ha hagut de replantejar. Ha deixat uns 4.000 llibres de filosofia i teologia a l’Institut de Recerca i Estudis Religiosos de Lleida (IREL), se n’ha endut un miler al nou pis i ha donat la resta a llibreters de vell.
Pere Lluís Font va esdevenir l’ànima de la col·lecció “Textos filosòfics” iniciada als anys 1980, que va arribar a publicar 97 títols amb la voluntat, diu, de “fomentar la presència del català en l’àmbit de la filosofia universal”. Juntament amb tres col·legues més, el 1980 va ressuscitar la Societat Catalana de Filosofia, creada el 1923, però que només havia durat un parell d’anys. I, d’ençà del 1989, està molt vinculat a Fundació Joan Maragall, que normalitza les relacions entre el cristianisme i la cultura contemporània. D’altra banda, com a terminòleg, ha repassat els termes de l’àmbit de la religió i de la filosofia del diccionari de l’IEC. “Vaig convertir les definicions de Pompeu Fabra en a-religioses, és a dir, en neutres, i em van respectar gairebé tot el que vaig proposar”, fa.
Lluís ha treballat amb tenacitat pel país i la cultura. Tanmateix, afirma: “Avui no les tinc totes…, el món abans del Trump era més predictible... I, a casa nostra, tinc dubtes que no estiguem imitant el model irlandès... A mi, avui la independència política no m’entusiasma si em prenen la llengua, i crec que tenim mala peça al teler...”. Ara, veu els dos nets tant com pot, s’obliga a caminar una mica cada dia i respira l’aire sa de Pujalt un parell de setmanes l’any. Comenta: “Passats els noranta, les hores del dia a vegades costen de passar, però les setmanes, els mesos i els anys passen volant”. Podríem dir que el nostre home es pren la vida amb filosofia.