El bosc de Can Feu, de Sabadell

El bosc sabadellenc mitificat durant el primer terç del segle XX, que va desaparèixer tallat de soca-rel tot just acabada la Guerra Civil

Cesc Prat Fernàndez (text)

La de Can Feu és la història d'un bosc mític que va desaparèixer just després de la Guerra Civil per deixar pas al ciment i a l’asfalt. Conegut com el paradís del Vallès per la seva bellesa i singularitat, segurament va ser l'indret més cèlebre de Sabadell –tant dins com fora de Catalunya– durant el primer terç del segle XX. Ocupava unes 40 hectàrees a l'oest de la ciutat, on avui hi ha part dels barris dels Merinals, de Can Feu i de Can Gambús. Un bosc humanitzat, un espai d'esbarjo popular que tothom se sentia seu malgrat tenir un propietari, on s’havien congregat milers de persones en actes ben diversos. Per als escolars, fer-hi cap era la sortida predilecta i molts hi celebraven el Dijous Gras, però era apreciat també pels fotògrafs –que n’han deixat imatges espectaculars– i pels joves pintors –que hi plantaven el cavallet per aprendre l’ofici–. Si s’hagués conservat, avui podria ser un pulmó verd dins la ciutat, però es va acabar convertint en sòl urbà.

Ofegats per l’especulació
Durant la República, quan la corporació municipal tenia el milió de pessetes necessari per comprar el bosc, es va decantar per adquirir els terrenys per fer el camp d’aviació, que es va oferir a l’exèrcit. Més endavant, durant la Guerra, amb el marquès vivint per voluntat pròpia en terreny franquista, l’Ajuntament va expropiar Can Feu. Va ser durant la contesa bèl·lica que van desaparèixer el trenta per cent dels arbres del bosc, els uns de mans de l’administració, amb l’objectiu de sanejar-lo, i els altres de mans de ciutadans que es resguardaven del fred d’aquells anys decapitant arbres de Can Feu i d’altres boscos del rodal per fer-ne llenya. I, per desgràcia, gent no professional va tallar a cops de destral els pins de l’emblemàtic pla de l’Amor, fet que segurament va començar a ensorrar el mite del paratge.
Avui del bosc de Can Feu només en resten un munt de fotografies precioses i el record per als més vells. I el Castell –l’antiga Torre d’en Feu– ara és de propietat municipal i està força malmès –no hi deu ajudar la qualitat dels materials que es van emprar per construir-lo. El temps dirà si resisteix o bé si desapareix com ho va fer el mític bosc que tenia a tocar.
El bosc de Can Feu, de Sabadell

Una imatge del primer excursionisme sabadellenc al bosc de Can Feu, ben a inicis de segle, l’any 1905. Foto: F. Parés /Arxiu Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell.

Una imatge de dos joves sabadellencs festejant al bosc de Can Feu i una dona que els vigila, el setembre de 1917. Foto: Arnau Izard i Llonch/Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Una imatge de la tala d'arbres al bosc de Can Feu, feta l’any 1937. Foto: Àngel Casas/Arxiu Fotogràfic de la Unió Excursionista de Sabadell.

Can Feu, un bosc “senyor”

Segons el terrassenc Ferran Canyameres, el bosc de Can Feu “era allò que se’n diu tot un senyor bosc, un parc natural de pins i alzines, amb ombrius de catedrals, camins idíl·lics, brolla i plantes en disbauxa d’aromes, la font, clarianes i aquell Pla de l’Amor, on sovintejaven els aplecs”. Josep Rosell va deixar escrit que “és el parc natural de Sabadell i el lloc predilecte dels ciutadans“ i “la bellesa d’aquest bosc és una cosa encisadora”. A parer de Josep Torrella, era “bellíssim i grandiós... conegut i admirat per tot Catalunya”. I Joan Montllor i Pujal assenyalava que es tractava d’”una meravella forestal” i que reunia “condicions excepcionals i inclou esplèndides i encisadores formosors per a un parc natural de bellesa incomparable”.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara