El si d’una família plena de lectors i escriptors ha estat l’entorn idoni perquè es forgés la curiositat literària d’Aida Sunyol. Nascuda a Cardedeu (1990), va començar a escriure quan era adolescent per presentar els seus textos a concursos. Ara, alguna dècada després, la seva primera novel·la, Mercromina, ha merescut el 45è Premi BBVA Sant Joan de literatura catalana.
De formació va estudiar Biotecnologia a l’Autònoma, una llicenciatura que l’ha dut a exercir en el seu camp a Bèlgica durant tres anys i a Barcelona una altra temporada. Per a ella, ciència i humanitats no són àmbits incompatibles o excloents. “És cert que sempre m’he inclinat cap a feines amb un component més social, no purament científic”, admet. Des de fa uns anys es dedica a la docència de secundària.
L’escriptura no sempre ha estat constant en la seva vida; de fet, Sunyol reconeix que quan més s’hi ha endinsat ha sigut en temporades amb més temps lliure. No és estrany, doncs, que recuperés l’hàbit en temps de confinament. Aleshores es prenia la construcció de contes com un repte, i ja no ho va deixar de fer. Alguns dels seus relats han estat publicats en els reculls de Sexe fora de norma editats per Raig Verd i a la revista digital Núvol.

Del relat a la novel·la
Amb Mercromina era el primer cop que s’enfrontava a un gènere nou i la seva escriptura no ha seguit el camí més evident: l’obra no va néixer en forma de novel·la. En un primer moment, Sunyol havia anat conformant un recull de relats. De mica en mica, es va adonar que moltes de les històries s’entrellaçaven i s’emmirallaven entre si, amb personatges que formaven part d’un mateix univers. Arran d’un suggeriment per part d’una editora va decidir provar de transformar aquells contes en una novel·la, com teixint una mena de patchwork. “El primer i el segon capítol estan molt poc modificats de com eren en el relat original, fet que crec que els dona molta força”, comparteix.
Aquests orígens doten la novel·la d’una polifonia que permet a Sunyol explorar principalment dos eixos temàtics mitjançant una observació calidoscòpica. Per una banda, l’escriptora volia reflexionar sobre la fugida a l’estranger i el retorn a casa. “Es podria considerar una novel·la molt costumista, d’un context determinat”, avança Sunyol. Ella parteix de la seva experiència el 2012. Diagnostica que aleshores marxar a l’estranger va ser un fenomen en auge entre els joves que començaven a treballar, sobretot a causa de la crisi i precarietat laboral. En la ficció, les fugides són per causes diverses, com el fet de tenir una sexualitat dissident. En concret, a ella li interessava posar atenció a les escletxes que es generen en l’intent d’encaix quan ni la persona ni la ciutat de partida són les mateixes. Per altra banda, el joc de mirades es focalitza en la tensió dins les relacions humanes. “Volia retratar com poden ser complexes, poden no ser lineals i poden veure’s des de diferents perspectives”, detalla.
L’exploració de les relacions interpersonals desemboca en l’anàlisi d’un clima de precarietat emocional general. Més enllà de retratar una varietat sexual existent, Aida Sunyol mira de tractar la sexualitat sense embuts, de manera franca. “Potser és per haver tractat l’eròtica amb anterioritat”, reconeix. Aquest trencament de tabús l’ha executat des d’un tractament de la llengua adequat als temps actuals, amb un català fresc i actualitzat.
Totes les històries conflueixen en un ambient molt urbà, a Barcelona. “Créixer al Vallès m’ha donat una mirada externa sobre la ciutat que una persona de Barcelona no té”, argumenta. Des de la distància, i de vegades fins i tot des de la crítica, ha sabut trobar els punts cecs a la ciutat. També a la novel·la cadascú mostra una perspectiva marcada pel territori on habita o on ha crescut.

Lectures formatives
Quan era petita, la lectura de la contística de Pere Calders i de Quim Monzó la van marcar especialment. De Calders en destaca com “de qualsevol cosa en treia profit” i de Monzó pensa que, “tot i que potser ara ja està més desfasat, en el seu moment em va fer veure que hi ha maneres d’escriure no tan clàssiques”. “Tots dos em van donar una idea de què es pot fer amb la literatura, pel seu component humorístic i pel to fresc”, declara. Per a ella és una manera desenfadada de desfer les formes establertes, canòniques, esperades. Aquesta capa d’ironia té a veure amb la mercromina, un medicament per a ferides superficials.
Aida Sunyol reivindica l’humor en la literatura perquè sent que, en certs contextos, encara s’entén la literatura humorística com a més d’estar per casa. “Si escrivim obres de diferents gèneres s’acaba creant un ecosistema sa que no només valora els drames seriosos”, considera. Segons assenyala, el panorama literari català actual està en un bon moment i ofereix obres de molta qualitat que troba inspiradores, especialment la fornada d’escriptores més llegides d’ara, entre les quals destaca Irene Solà, Irene Pujadas, Eva Baltasar i Maria Climent. Les seves obres comparteixen amb Mercromina la introspecció i exposició de tribulacions internes a través del monòleg interior.
L’obra guardonada l’ha publicat Edicions 62 i ha comptat amb el benefici de presentar-se en una plataforma tan grossa com és la Setmana del Llibre en Català, tant en un diàleg com en una ruta literària que va recórrer els punts emblemàtics de la novel·la a la ciutat. L’Aida, que confessa que gairebé ha fet el salt definitiu d’un gènere a l’altre, no ha deixat de sorprendre’s per l’estratificació d’edats a les quals ha arribat la novel·la. Amb una corrua de presentacions i clubs de lectura programats, agraeix tot el que cada lectura li aporta.