Diuen que no es pot estimar allò que no es coneix. Però, i si el nom fos el primer pas cap al coneixement? Quan posem nom a una cosa, la fem nostra, l’arrelem al llenguatge i a la nostra realitat. Només allò que té nom pot ser recordat; només allò que és recordat pot ser estimat. Per això posem nom als fills, als carrers, a les muntanyes. Posar nom és un acte de vincle, una manera de lligar el món a la nostra existència.
Josep Pla ja assegurava que el nom fa la cosa. I això és el que deuria pensar Toni Arrizabalaga, quan, fa més d’una dècada, va decidir que les papallones d’aquí havien de tenir un nom en català, més enllà de la denominació llatina i científica amb la que es coneixien. "Posar nom a una espècie és molt més que un exercici acadèmic. Quan les papallones es coneixen pel seu nom, deixen de ser simples insectes per convertir-se en part del nostre entorn", explica Arrizabalaga. “Allò que no es pot anomenar, difícilment es pot protegir”.
Durant 37 anys, Toni Arrizabalaga ha estat l’únic director del Museu de Ciències Naturals de Granollers, La Tela, que ha estat la seva obra magna, una feina de la qual es jubilarà al final d’aquest curs, tot deixant un llegat que inclou haver-li fet un lloc en l’àmbit europeu com a referent en investigació i recerca (de petits mamífers, ratpenats i papallones) i en l’acostament de la ciència i la natura a la població general. També ha estat l’artífex de l’ampliació del museu –feta l’any 2012–, que va passar de tenir 350 m2 a més de 2.000, amb les noves sales d’exposicions, de conferències... i un planetari. Un centre on doctorands de mitja Europa malden per venir, amb un jardí que separa els dos edificis (nou i vell; passat i futur).
A l’edifici nou, les línies corbes dels 1900 han estat substituïdes per les rectes de la construcció prefabricada i les parets llises del segle XXI que transformen tots els edificis en hospitals, com a mínim, en aparença. "Fem recerca científica per publicar en revistes especialitzades, però també preparem versions més accessibles perquè el públic en general pugui entendre millor els fenòmens de la natura, i ho expliquem en sessions obertes, activitats... Volem apropar la ciència a la gent i crec que ho aconseguim força bé", explica satisfet.
El posat reservat i els ulls curiosos d’Arrizabalaga es barregen amb una pausa implícita en allò que fa i una atenció constant a tot el que es mou al seu voltant, que fa preguntar al seu interlocutor si el veu com una presa o una curiositat natural. “Si vols ser un bon naturalista, t’has de passar moltes hores al camp, esperant i observant“, afirma aquest home que no és que sigui de poques paraules, sinó que pensa molt les que diu , i amb un humor fi però punxant, del qual cal estar al cas perquè no se t’escapi.
Acomodat entre terraris d’artròpodes i aquaris marins, confessava que “posar nom comú en català a les papallones que tenim al país és el que em fa sentir més orgullós de tot el que he fet”. La cosa va anar més o menys així: Toni Arrizabalaga va proposar a la comunitat científica catalana crear noms comuns en català per a les espècies de papallones diürnes. Inicialment, hi va haver molta resistència perquè els científics consideraven que no calia. "Els noms científics són essencials per als investigadors, però feies sortides al camp i les famílies que venien, al cap de cinc minuts, ja no recordaven com es deien”, explica. Avui, aquestes ales amb accent llatí són la migradora dels cards, la blaveta comú o la papallona de l’ortiga. “I amb el nom, arriba el vincle, la memòria i la voluntat de protegir-les”. Després de dos o tres anys de debat sobre si calia posar-los nom), ho va aconseguir. Es va fer una cerca en literatura científica des del segle XIX i es va descobrir que només deu espècies tenien un nom registrat en algun document.

Llenguatge viu per a ales efímeres
Però com posar noms a allò que no en té? “La tria dels noms no va ser arbitrària. Es van buscar referències visuals, comportamentals i culturals que connectessin amb la gent”, explica. Així, la blaveta comú porta el seu nom pel color blau intens de les seves ales; la migradora dels cards, per la seva capacitat de viatjar llargues distàncies i la seva preferència per aquesta planta; o la tortugueta, per la forma arrodonida i acolorida de les seves ales, que recorda la closca d’una tortuga.
Aquesta iniciativa també va tenir un component lingüístic i cultural, intentant recuperar paraules catalanes en desús. Com la papallona ‘brocat’, anomenada així per un tipus de teixit medieval luxós, una paraula que estava caient en l'oblit. Això demostra com “el llenguatge no només estructura el pensament, sinó que també ajuda a donar significat a allò que observem a la natura”, conclou Arrizabalaga.
El 2012, van presentar una proposta de noms comuns. Després d’un procés de consulta i correcció, la llista va ser revisada i aprovada el 2013, amb el suport del TERMCAT. Actualment, aquests noms han esdevingut una eina fonamental per a la ciència ciutadana i la divulgació. “Quan una papallona té nom, passa a formar part del nostre imaginari. Això fa que la gent hi connecti i tingui interès per preservar-la. Comença a identificar-les, a veure-les com a criatures properes i fascinants. No pots protegir allò que no coneixes", insisteix. Ara, quan una papallona travessa l’aire amb el seu vol delicat, podem aturar-nos i parlar-li pel seu nom.