Què hi fa una economista i professora de Facultat d'Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona presidint un comitè d'experts de canvi climàtic, que potser semblaria que és més cosa de biòlegs, ambientòlegs, geògrafs, físics?
Als economistes se’ls ha de posar en aquests àmbits i jo hi soc de rebot, per la meva relació amb Cetaqua, el centre tecnològic de l'aigua, del grup AGBAR, ja que la meva especialitat és l’economia de l'aigua. I una persona que estava a Aigües de Barcelona, Rubèn Ruiz Arriazu, que buscava algun candidat per aquest comitè, em va proposar de formar-ne part.
I en això de l’economia de l’aigua, quina tesi defensa?
D’entrada, que es polititza massa. L’aigua és un recurs de la natura, que cal gestionar racionalment, sense gastar-ne més de la imprescindible, perquè és un bé escàs, però no cal que la polititzem amb teories estranyes.
Politització en quin sentit?
Ara hi ha molta gent que defensa que l'aigua ha de ser de gestió pública, que és una bona opció, certament, però hi ha moltes empreses de gestió privada que ho fan molt bé. I amb això s’ha obert una batalla sobre aquestes qüestions que no té gaire sentit. Si es gestiona malament, entendré que es digui que cal canviar el tipus de gestió, però no podem gastar energies en les coses que ja van bé; en tenim prou amb les que no van bé. Per això aquest tipus de batalles em cansen, perquè cal enfocar-se en el que veritablement fa falta. En el cas de l’aigua parlem d'un recurs escàs, que es gestiona malament de manera global –i no estic parlant de Catalunya. Ara mateix, venim de passar una sequera potent, que ens ha fet patir molt i, ara, com que ha plogut, sembla que ja ha passat tot i no és veritat. En l’aigua no s’hi pot pensar a curt termini, perquè, si no, és pa per avui i fam per demà, i això no pot ser. Últimament s’han fet crítiques injustes a empreses privades que feien una gestió pensant en el llarg termini i apostant per l'aigua regenerada, que no pot servir per a ús de boca, però sí per a molts processos industrials. A l'Àrea Metropolitana de Barcelona la regeneren i la tiren riu amunt, torna a entrar dintre el riu, es dilueix amb la del riu i la tornen a potabilitzar. És el que en diem ús potable indirecte.
“Pensar que només amb el cotxe elèctric ho arreglarem tot és un error”
El Consorci Besòs-Tordera ha aconseguit que rius i rieres ben eixuts del Vallès, que només duien aigua quan plovia, ara tinguin un cabal permanent gràcies a l'aigua regenerada que hi aporten les depuradores.
És ben cert. Fa uns anys, els rius eren un lloc on tothom hi tirava de tot. De fet, totes les indústries es van fer al costat dels rius, tant a la conca del Llobregat com a la del Besòs. Per sort, ara ja s’ha acabat això d’abocar-ho tot al riu.
Què és el Comitè Català del Canvi Climàtic i què es proposa?
És un comitè d'experts designats pel Parlament de Catalunya que ens encomana, tal com estableix la llei catalana del canvi climàtic, que elaborem els anomenats
pressupostos de carboni. Aquests pressupostos són la quantitat de CO2 i també d’altres gasos d'efecte hivernacle que podríem emetre amb la idea d'arribar al 2050 al
net zero, és a dir, a emetre el mateix que s'absorbirà perquè hi ha embornals que fan la funció d’absorbir-los. La idea és aquesta. Molta gent es pensa que llavors no podrem emetre gasos i no és cert. Es tracta d’aconseguir que allò que emetem sigui absorbit pels embornals, tot tipus d’elements naturals lligats a la terra: el sol, els boscos, els embornals dels arbres... Hem d'arribar a una compensació que ens porti a la
neutralitat climàtica, perquè evitar emissions és impossible amb el volum d’activitat humana existent.
Aquests, doncs, són uns pressupostos al revés dels que coneixem, que són per fer inversions per dur a terme obres o activitats...
Exacte, aquí no parlem de diners sinó d'accions a dur a terme. Nosaltres assenyalem el volum total d'emissions de gasos d’efecte hivernacle –en tones, megatones, gigatones... – que haurem d'anar disminuint, però que encara podem emetre per arribar a zero l’any 2050, a estar compensats amb la idea de mantenir el que preveu l'acord de París de no superar els 1,5 graus d'augment de temperatura. Aquest és el propòsit.
I quin és el volum d’emissions catalanes?
A Catalunya es generen unes 40 megatones de CO2 de mitjana anual els darrers anys, que equival a una xifra de 4,82 tones per càpita l’any 2023, de cada català.
Els estudis que tenen indiquen que les principals emissions venen causades pel transport i la mobilitat, en un 34%, i la indústria, el 26%, que tot plegat suma el 60%. Amb tot, la prioritat del govern és més ampliar l’aeroport que no la mobilitat per ferrocarril, d’emissions molts menors. Si aquests sectors concentren tantes emissions, no caldria centrar molt més en ells la reducció?
La nostra opinió és que aquestes prioritats no són les correctes, que per aquí no anem bé. En el nostre informe parlem d’unes condicions habilitants, que són com recomanacions, on diem que hi ha d'haver canvis en la modalitat i molt més transport públic. Perquè si treus cotxes de gasoil i gasolina per posar cotxes elèctrics, al final, estarem allà mateix, amb les carreteres plenes de cotxes. Pensar que només amb el cotxe elèctric ho arreglarem tot és un error, perquè els cotxes emeten gasos segons els motors, però també amb la sola circulació de neumàtics. En totes aquestes qüestions cal observar tot el cicle de vida, des que prens una matèria primera per fabricar el que sigui fins al final de tot el procés, i això no ho tenim prou en compte; només ens fixem en les emissions directes. Si volguéssim fer el global, també hauríem de comptar aquestes altres emissions. Si jo agafo el meu cotxe i me'n vaig a Barcelona, les emissions que pugui fer me les apunto a mi, però no hi compto les de fabricar el cotxe, ni portar-lo aquí des d’on s’hagi fabricat. És una qüestió més tècnica però cal tenir-la en compte.
Ara si demanes al web ferroviari el preu d'un bitllet, et diu les emissions que estalvies respecte d’aquell tram en cotxe, fet que ajuda a conscienciar.
Això està bé, però et diu que l’estalvi és anar amb trens, que van amb electricitat. Amb tot, cal tenir present que el mix elèctric –la combinació de fonts d’energia que s’utilitzen per generar electricitat– no tot és net. Tot allò en què hi hagi electricitat a partir dels combustibles fòssils també emet. I, quan el mix elèctric sigui tot basat en energies renovables, sí que haurem fet un pas molt endavant, però a hores d’ara no som pas aquí. Hi ha força discussions en tot això. A vegades hi ha energies que no emeten tant, però que utilitzen materials que provenen del que se’n diuen terres rares, de les quals aquí no en tenim gaire disponibilitat, l’extracció dels quals també genera gasos contaminants. La conclusió és que, si només mirem les emissions directes, el motor elèctric és una alternativa, però mirant més coses es constata que tot és més complex. Però, com que tenim molt clar que l'origen majoritari de les emissions ve de cremar combustibles fòssils, cal evitar-los, començant pel carbó, que encara es crema a molts països i és el pitjor que hi ha, juntament amb l’aviació.
“El greu problema del canvi climàtic és que només es mira el curt termini”
Als avions no sembla que se’ls posin limitacions...
Amb els avions es fa una mica de trampa, perquè, com que volen al cel de diversos països, les seves emissions no compten sobre cap país concret i queden amagades en el que en diem els
búnquers internacionals. Llavors costa fer els comptes de les seves emissions i del consum del querosè, que és un combustible fòssil. Per tant, en els nostres pressupostos de carboni la part de l'aeroport hi pot ser, però no podem concretar la part de les emissions que ens pertoquen. Això no està encara previst en l’àmbit domèstic sinó mundial. Els
búnquers internacionals ja saben qui són els contaminants i els han posat obligacions. L’alternativa per als avions és intentar trobar biocombustibles o motors elèctrics. El problema és que tot això costa molts diners i que ningú no compara els costos d’aquesta recerca necessària amb els costos que està tenint el planeta en termes d'inundacions, calorades extremes, de salut... Hi ha gent, moltíssima gent, que s’està morint de manera anticipada per culpa del canvi climàtic: per insuficiències respiratòries i de tot tipus. I tot això ens ve dels plàstics, dels combustibles fòssils, etc. Si es tinguessin en compte totes aquestes pèrdues, segurament sortiria a compte aquesta recerca, però la política no funciona així; només es demana què costa un projecte i, si es tenen els diners per fer-lo, ja està. El greu problema que tenim és que només es mira el curt termini.
La societat entén prou el canvi climàtic i el fet que és causat per l'acció humana?
Hi ha una part de la societat que em sembla que sí, però n'hi ha una altra que no i, em sap greu dir-ho, li és igual i no l’importa.
Potser costa acotar què pot fer cadascú en un problema tan global, grandiós.
Aquest és un dels factors i també el fet que el relat que hem anat explicant ha sigut massa tremendista. Hi ha molta gent que diu que, com que poc hi pot fer, que siguin els polítics qui facin. Aquest argument l’hem de girar i dir que entre tots hem d'assumir que, com que és veritat que els polítics poden fer, llavors els hem de pressionar perquè facin. Com a exemple, el nostres pressupostos de carboni, presentats al govern el novembre de l’any 2024, se'ls pot fer seus tal com estan o pot fer-hi canvis, però ha d'explicar per què. Després els porta al Parlament, on s'han de discutir i aprovar. El govern va presentar la seva proposta el 28 de juliol i no vam fer la nostra compareixença a la comissió de Transició Ecològica fins el 26 de novembre passat, amb la idea de presentar-los al ple del Parlament el 3 de desembre. El més greu és que, un cop vam demanar la compareixença, la data va trigar quatre mesos.
I això què vol dir?
Que els polítics en parlen molt, però que no s'agafen el canvi climàtic com a prioritat. Els que hi van pensar més, van fer la llei a imatge de la llei anglesa i el Regne Unit són els que van tenir els primers pressupostos de carboni. Són molt potents i l’administració pública hi destina molts recursos. Tenen una oficina tècnica de suport de prop de 70 persones. Nosaltres no demanem això però sí uns mínims. La nostra llei no es va ajustar prou bé.
El vostre comitè i el vostre pressupost de carboni emana d’una llei catalana del canvi climàtic del 2017, però el 2025, vuit ants després, encara s’han d'aprovar els primers pressupostos. Com s’explica?
Es retarda molt, no complim la llei, no l’estem complint. Al principi del nostre informe, que està penjat al web de l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, s'explica tota la història que hem anat vivint com a comitè. Havíem de ser 7 persones i mai les vam ser, perquè hi va haver algú que mai va posar el que li tocava posar des del Parlament. Després hi van haver dos membres que, per feina o pel que fos, van marxar i només érem 4, que tenim les nostres feines, perquè aquesta no és una tasca remunerada. A més a més, la llei està dissenyada d'una manera que no ens dona recursos, no tenim ni una persona treballant-hi laboralment. La gran decepció que vaig tenir del debat de política general va ser que ni el president de la Generalitat ni els partits polítics no en va dir res. Ja sé que l'habitatge és molt important, però el canvi climàtic almenys mereix dos minuts i una mica més.
“Cal veure si comprar un bitllet d’avió per 20 euros porta cap benestar a ningú”
D’habitatges se’n van prometre 200.000 de nous, que no provocaran pas poques emissions de CO2.
I tant!, provocarien moltes més emissions, perquè a hores d’ara el sector de la construcció no està prou descarbonitzat. S’ha avançat en alguna cosa, perquè les cimenteres fan molts esforços per reduir les emissions i moltes altres empreses també.
Si la política contra el canvi climàtic depèn d’uns experts voluntaris sense professionals treballant-hi, poca cosa es farà.
Ara ja tenim els tècnics, però vam haver de començar molt tard. La primera batalla va ser si teníem algun estudi o qui ens el feia, o si els membres del comitè l’havíem de pagar de la nostra butxaca. La nostra secretaria tècnica, que és l'Oficina Catalana del Canvi Climàtic, també ha passat per massa vicissituds. El diputat granollerí Jordi Terradas, que ara és el secretari general del Departament de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, va proposar que hi hagués un comitè d’experts com el d’Anglaterra. Llavors, des de l’oposició hi posava molta empenta, però ara que és al govern potser no n’hi posa tanta.
El govern espanyol hi ha posat problemes?
En va posar a la nostra llei de canvi climàtic, perquè volíem fixar-hi un objectiu propi d’emissions per Catalunya i no li encaixava. La Unió Europea té un objectiu global que divideix segons diferents elements i fixa per a cada estat membre el volum d’emissions que li toca. Catalunya no té directament aquest màxim, que sí que té Espanya. Nosaltres volíem fixar un topall específic per a Catalunya, però el govern central ho va recórrer.
A les cimeres mundials pel clima sovint fa la sensació que es xuta la pilota endavant, sense prendre mesures efectives concretes.
Aquestes cimeres estan determinades per l’Organització de les Nacions Unides (ONU), que no pot fer lleis ni grans regulacions i s’instal·len en una mena de
bonisme, encara que la paraula no sigui aquesta. Això també passa amb els conflictes bèl·lics. El problema de l’ONU és que és un tipus d'organització que ella mateixa no pot obligar a fer res. I com que sempre es requereix l’acord per unanimitat de les grans potències, si Rússia diu que no – ja no cal ni tan sols que ho diguin els Estats Units– allò ja no va endavant. Per això són interessants cimeres alternatives com ara la COP30, celebrada el novembre passat a Bélem (Brasil), on s’hi reuneixen representants de governs i també grups de pressió. Quan es fan cimeres oficials pel clima en països com els Emirats Àrabs, que no es prenen gaire seriosament les mesures, xoquen una mica, es veuen estranyes, són com un contrasentit. Un contrasentit com ho és l’ampliació de l'aeroport de Barcelona. Si jo tinc ara mateix la posició que tinc, no puc pas estar a favor de l'ampliació de l'aeroport. Primer per les emissions, però segon perquè pressuposa un tipus de visió de l’activitat econòmica i les seves conseqüències que em semblen inassumibles. Ja sé que ara parlo en termes econòmics i que hi ha economistes de tota mena; n’hi ha molts que els sembla bé que el PIB augmenti un 3%, un 5% o un 10 però jo no soc d’aquestes. L'economia avui en dia té un forat molt gran si no té en compte que els recursos són limitats.
Afrontar l’emergència climàtica requereix apostar pel decreixement?
Aquesta és una de les discussions que hi ha. Jo no sé si dir-ne decreixement perquè potser la societat encara no està madura per acceptar què significa això i pensa que es viuria pitjor. El que dic és que s'ha de viure diferent.
Allò que se’n diu menjar poc i pair bé?
Sí, si vols, sí, és una manera molt sàvia de dir que mengis el que necessitis però que no t'afartis. Ens han posat molt fàcil que un cop al mes o cada setmana, si vols, puguis viatjar amb un vol de
low cost a no sé on i això no és sostenible. I abans de contractar aquest viatge cal pensar si això és el que necessitem per ser feliços i per al nostre benestar. Els economistes ens plantegem mesures per millorar el benestar, però cal veure si comprar un bitllet d’avió per 20 euros porta cap benestar a ningú. Jo, que com a economista soc partidària de la intervenció pública, perquè m'he format en això, afirmo que si el que ens interessa és el benestar, cal que el definim d'una altra manera que no és tenir més diners. Hem de definir el creixement d'una manera diferent. De fet, hi ha economistes que han intentat definir el PIB tenint en compte altres coses, com Joseph E. Stiglitz. Aquests canvis costen molt, però cal fer aquest esforç. I el que té poc, què fem amb el que té poc?
“Si algú té una casa arran de mar ja cal que es vagi espavilant, que la puja del nivell de l’aigua no és cap broma”
Dieu que els propers cinc anys, del 2025 al 2030, són claus per prendre mesures, que no s’hi val a badar.
No, i estem badant. Sí, sí, estem badant ara mateix. Estem badant perquè a la part de la Mediterrània i a Catalunya en algun moment hem passat dels dos graus i mig quan, a l'acord de París, es diu que no es passarà d'un grau i mig. Començar a passar de dos graus i mig és terrible. Aquest estiu ja ens ho anaven explicant els meteoròlegs, que són qui millor ens ho poden explicar, parlant-nos d’aquestes nits roents, de més de 30 graus, que hem tingut. D'aquí uns anys potser arribarem als 50 graus. Però el més greu és que està morint gent a causa de tot això i és aquí on hem de posar l’accent.
Hem tingut un estiu de nits tropicals i el juliol més plujós del segle i, com que s’ha allunyat la sequera, hi ha qui diu que aquests canvis han passat sempre.
No és veritat, això és l'anècdota. El que cal és observar què passa al llarg dels anys, veure l’evolució de la temperatura. L'anomalia de la temperatura és que creix fa 13 o 14 anys, cada any més amunt. Ara, qui ho vulgui negar que ho negui. Si un vol veure i sentir un determinat missatge, avui li és possible a través de les xarxes socials, on la gent segueix el missatge que vol sentir. Però nosaltres el que hem de fer és continuar conscienciant. Les nits roents són reals, com també els dos graus que han pujat les temperatures i els 3 centímetres que ha crescut el nivell del mar. Totes les tempestes amb inundacions que hem tingut són fruit de l'escalfor del mar, que està molt calent, molt més del que estava. Les dades de l’escalfament global són clares i qui no ho vulgui veure, ella mateixa, però si el nivell del mar ha pujat tres centímetres en deu anys, vol dir que l’aigua va pujant. Si algú té una casa arran de mar ja cal que es vagi espavilant, que no és cap broma. I ho dic d’aquesta manera perquè se m'entengui.
La puja del mar provoca migracions arreu del planeta.
Sí, les migracions climàtiques, que ens les podem plantejar a la Mediterrània mateix. A vegades discuteixo amb gent que conec sobre la qüestió de la immigració, que ara és un tema molt present, i els plantejo que ells potser no, però potser els seus descendents se n'hauran d'anar cap a Suècia, Noruega o cap a Dinamarca i també seran emigrants. És un argument que faig servir amb aquells que hi són refractaris.
De la mateixa manera que, segons quins cultius, també s'han hagut de traslladar.
Exactament, com la vinya. Aquí encara n’hi ha, però se’n comença a fer al Pirineu, al sud d’Anglaterra i en altres latituds. Tot això ve del canvi climàtic, és una evidència. Darrerament han tornat a sortir notícies d’evidències empíriques sobre les emissions de determinades empreses, que vaig recollint, perquè concreten de forma més entenedora el que s’explica en articles científics.
La gran excusa és que, com que tot és tan global i planetari, el que un mateix pugui fer-hi no ve d'aquí.
Doncs jo penso que aquest és el punt on hem d'incidir. Que sí que ve d’aquí, que cal que actuem. Si som persones racionals, que ens ho creiem, el nostre comportament ha d’estar lligat al que creiem i a la nostra racionalitat. Per tant, a mi m'és igual que hi hagi un americà com el Trump que sigui un negacionista; jo continuaré defensant allò que defenso. Si no, no podrem dir ni reclamar a les administracions i els països que s'ho creguin i que prenguin mesures reals que afectin una mica a tothom. Hem de tenir un relat que faci que la gent entengui que les accions individuals també sumen. Perquè si hem d'esperar que no hi hagi el Trump o que les Rodalies de Renfe vagin perfectes i que tothom les pugui agafar, estem arreglats, perquè falta molt. Mentrestant, hem de convèncer que amb petites coses contribuïm a defensar el planeta i que la suma de tothom en fa moltes.
“Cal definir d’una altra manera el benestar, que no és tenir més diners”
En quines coses ens hem de centrar els ciutadans?
A pressionar els governs que han d’actuar amb conseqüència, que no poden fer-se el desentès. I la gent, a centrar-se en petites coses com agafar el transport públic sempre que es pugui i, si s’han de canviar el cotxe, mirar que faci les mínimes emissions possibles, encara que sigui més car. Si s’han de comprar roba, cal mirar quina mena d’empresa la fabrica, quin comportament té. Coses d’aquest tipus. Sempre que es pugui, apostar pel quilòmetre zero; no fer desplaçaments si no calen; plantejar-se veritablement si aquell viatge cal o no... Analitzar si allò et fa feliç o no, si realment ho necessites. Al final són aquestes les coses que podem fer nosaltres.
Amb els pressupostos de carboni preteneu generar embornals que assimilin el CO2 de les emissions. Quins cal promoure?
Els embornals mitiguen les emissions i quants més en generem, millor. Això s’aconsegueix de forma important amb la gestió forestal, per exemple. Molts estudis demostren que perquè hi hagi una massa d'arbres de bosc molt gran no vol dir que aquell embornal sempre, tota la vida, absorbeixi molt CO2. Perquè quan el bosc i els arbres es fan vells, n'absorbeixen molt menys. Per tant, s'ha de fer gestió dels boscos i fer-hi les tales oportunes, per tenir boscos esporgats i ben cuidats. Són molt més saludables per tothom i també per afrontar els incendis. Cal generar espais naturals a les ciutats: plantar arbres, menys ciment i més verd. I més sorra, fins i tot, en comptes de tant ciment i asfalt que fa que quan plou tot sigui un desastre perquè l’aigua no s’escola a la terra. S’han de fer terres porosos, que filtrin l’aigua i que així s’aprofita. De coses se'n poden fer moltes.
A Caldes teniu una Comunitat Energètica local (CEL) pionera per abastir d’electricitat amb energia solar. Aquesta també deu ser una iniciativa útil
Aquesta mena de propostes estan molt bé per fomentar les energies renovables. I, a més, a Caldes, disposem des de fa anys d’una companyia elèctrica local, l’Elèctrica Caldense, que fa que no haguem de dependre de les grans companyies. L’Electra també ha ajudat que la CEL funcioni bé. Perquè a molts llocs que ho han volgut fer han tingut problemes a l’hora de connectar amb la xarxa general, perquè Endesa hi posa problemes, mentre que aquí l’Electra Caldense hi ha col·laborat i ha fet el que havia de fer. Si hagués depès d’Endesa, no sé pas si la CEL hagués tirat endavant tan bé. A més, l’Electra Caldense també té generació d’electricitat en fotovoltaiques
Al Vallès, territori habitat per 1,4 milions de persones, amb molta indústria i una geografia ondulada, quines sensibilitats haurien de tenir els nostres ajuntaments, institucions i empreses en el combat contra el canvi climàtic?
D’entrada, el Vallès sencer hauria d’anar molt més unit que no pas en dues comarques separades, com defensen des de l’associació Via Vallès persones com l’arquitecte Manel Larrosa. Si no, no tenim prou pes davant de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Si tanqués tota la indústria que hi ha al Vallès, a Barcelona quedarien ben arreglats. Al Vallès hi ha d’haver un progrés que sigui respectuós amb el medi, que no passa per dir no a tot, sinó que tot estigui fet de la manera més sostenible i d’acord amb el tarannà de la gent del territori, amb mantenir els oficis que tenim. Catalunya no pot ser una gran metròpoli, com sembla que volien ser a Madrid, aplegant 14 o 15 milions d'habitants. Al Vallès tenim una identitat per nosaltres mateixos, encara que ja sabem que cada terra fa sa guerra. Els de Terrassa, els de Sabadell, els de Granollers i d’on sigui hauríem de defensar el Vallès més a l’una. En termes econòmics, una banda de la comarca està més desenvolupada industrialment que l’altra, però sort en tenim d’aquestes diferències.
I en mobilitat, per exemple?
En mobilitat, la qüestió és que tot passa per l'AP-7, que creua el Vallès i que sempre cal anar-la a trobar per travessar-lo, perquè és impossible fer-ho amb tren, que faria menys emissions, però que per anar segons on amb tren sovint cal passar abans per Barcelona. Ara ja es parla de la Catalunya dels 10 milions i em sembla que hi van massa disparats. La discussió que hi ha ara és si el tipus de llocs de treball que estem creant pot ser que generi un volum de població de 10 milions, però el valor afegit que això comporta no és el que ens convé. El model que tenim no ens convé, aquests volums no calen ni són sostenibles. El model que volen replicar passa per un model turístic insostenible. És igual si som menys, de fet és millor. Hem de canviar el tipus de sistema productiu i donar suport a una agricultura i una ramaderia una mica diferents així com a una indústria verda.
S'ha fet molta broma amb els pets de les vaques i les altes emissions que provoquen.
Potser se n’ha fet un gra massa, però és veritat que les vaques fan moltes emissions de metà, que és un gas amb un poder d'escalfament molt més gran que el CO2, molt més. El sistema de ramaderia integrada majoritari que tenim, en què es porten els vedells aquí per engreixar i després se’ls emporten, és un sistema que no té res a veure amb el del bestiar que pastura camps d’herba. Però és un sistema que busca el de sempre –diners, diners, diners... –, però no el benestar, que és una altra cosa. I hem de pensar en aquests termes. Sempre dic que he nascut en un poble i que amb quatre coses en tinc prou; no en necessito gaire. Ja entenc que potser algú les necessita, però cal trobar aquest equilibri una altra vegada, per fer les coses de manera diferent.
Per avançar cal establir prohibicions o n’hi ha prou amb recomanacions?
Parlant a títol particular, no com a presidenta del Comitè d’Experts, jo hi ha algunes coses que les prohibiria directament. Que amb el mal que estan fent els combustibles fòssils encara estiguin subvencionats és una contradicció. Si no volen prohibir-los, almenys que els treguin tota la subvenció. Alguns pagesos diran que ells també ho necessiten i es poden plantejar algunes excepcions, però darrere d’això sempre hi ha les grans companyies petrolieres i els seus negocis. En la qüestió de l’automòbil, a Alemanya, que n’era el motor, fa temps que ja s'estava veient cap on havien d'evolucionar i, en canvi, van establir un sistema proteccionista. Ara resulta que els han passat per sobre els cotxes xinesos, amb vehicles elèctrics de preus molt més baixos dels que es fan a Europa. I no es pot pas dir que això no es veiés a venir, però la Volkswagen, per exemple, hi tancava els ulls, perquè hi ha molts diners al darrere i els canvis estructurals són molt durs.
Al Comitè dieu que del 2025 al 2030 ens hi juguem molt...
Efectivament, nosaltres diem que en els propers cinc anys ens hi juguem molt i que el món ara mateix no està prou per actuar com cal. Però cal veure si la inèrcia de les coses fa que aquest període sigui realment efectiu, és el desig que tinc. Els països més desenvolupats hem de fer més bondat que els que estan en vies de desenvolupament. No els podem pas passar la pilota a ells i que ells facin el mateix que nosaltres quan han contaminat molt menys. No els podem exigir el mateix, de cap manera.
Dieu que no actuar contra el canvi climàtic mata.
Mata, sí. Això vol dir que la inacció té un cost i no només en termes de vides humanes, també en termes econòmics, perquè tot el que ara està venint –per les inundacions, per les sequeres i per això– són costos de la inacció. En això vull centrar la meva explicació, en evitar els costos de la inacció. Si no tens aigua no pots regar, però seria molt millor si haguéssim fet alguna cosa abans per preveure-ho. El cost de la inacció s’acaba pagant amb escreix. I cal no arribar aquí, cal invertir en mesures preventives per no arribar a aquests extrems. Amb les darreres inundacions a les Terres de l’Ebre ja s’està parlant d’enderrocar cases construïdes al mig de torrenteres, però qualsevol persona amb dos dits de front ja hauria d’haver vist que allò no podia ser. Ara caldrà fer expropiacions i pagar-ho car, però el més greu és que encara es continua construint en zones inundables. Perquè tenim aquesta sensació que la desgràcia sempre li passarà als altres i a mi no.
Si badem gaire, com ens quedarà el planeta?
El planeta, o la natura en general –els ecosistemes i la biodiversitat– tendeixen a adequar-se, però el problema el tenim els humans. Voldrem viure estius a 50 graus? Jo no! Els 40 graus d’ara ja no s’aguanten i recordo que, quan era petita, quan ens acostàvem a trenta ja ens semblava una bogeria. Ara ja parlem amb naturalitat que estem a 40 o 42 graus, però ho hem d’aturar. Tampoc podem ser tremendistes, perquè pot causar l'efecte contrari. Però jo no vull viure a 50 graus. Vaig néixer aquí i aquí ull viure, hi tinc les meves arrels. Però per aconseguir-ho cal que actuem.
Entreveure
