Domènec Serveto, un vallesà amb l’esperit d’Eysses
El republicà terrassenc afusellat pels nazis el 1944, arran de l’intent de fuga de 1.200 presos polítics, té la medalla de França a la resistència
Dolors Altarriba
(text)
, Omar Medina Admirable (fotografies)
Un silenci respectuós plana cada mes de febrer el dia que es recorda a la població de Villeneuve-sur-lot, al departament francès de Lot-Garona, el que va passar aviat farà 82 anys. El 23 de febrer de 1944 es van afusellar a la presó d’Eysses 12 reclusos republicans després d’un intent de fuga de 1.200 presos polítics de diferents nacionalitats que lluitaven contra el nazisme. Entre els 12 afusellats hi havia dos catalans: Domènec Serveto, de Terrassa i Jaume Seró, de l’Albagés (Les Garrigues). Els altres 10 eren francesos. El febrer de 2024 els dos catalans van rebre la medalla de la resistència a títol pòstum. Tenien, des de fa uns anys també, la menció de ‘mort per França’ que habitualment només es dona a persones de nacionalitat francesa.
Davant la maldat que van representar els camps de concentració nazis i tot i els anys passats encara es coneix poc el que va passar just abans d’arribar a aquells camps. Eren temps de resistència dels antifeixistes i França estava plena de ciutadans fugits de la guerra civil espanyola pel fet der ser republicans o comunistes. Però França estava sota el control del govern de Vichy des del juliol de 1940 –un règim dictatorial aliat del Tercer Reich. I va ser aquest govern que, després d’estudiar-ho bé, va optar per traslladar al centre penitenciari d’Eysses els 1.200 detinguts polítics que tenia per tot el sud de França. Del total de presos, 82 procedien de l’Estat espanyol i entre ells hi havia Domènec Serveto, que venia de la presó de Montauban, i Jaume Seró, que va arribar de la presó de La Santé, a París.
Des que van entrar a la presó i comandats per Joseph Bernard, es van organitzar per intentar fugir-ne. Mica en mica van anar rebent suport de fora i van poder anar entrant a la presó armes per peces així com una impremta per seguir amb les seves activitats de lluita i fabricar papers falsos pels que anaven a fugir. La intenció era ser ajudats des de fora, però desavinences polítiques entre els grups de l’exterior van fer que es cancel·lés l’operació. Els de dins ho van intentar igualment aprofitant la visita a la presó d’un inspector general. Van segrestar les autoritats i els guardes, amb els quals es canviaven la roba, fins que un grup de presos comuns van alertar altres guàrdies de la situació i va començar l’intercanvi de trets. En acabar, 12 dels residents estaven ferits i la direcció va optar per fer-los un consell de guerra. Els fets van passar el 19 de febrer i van ser afusellats la matinada del 23 de febrer. Les cròniques expliquen que van morir cantant ‘La Marsellesa’ i el ‘Chant dú Depart’. Les mateixes cançons que es canten cada any durant l’homenatge.
Després dels fets d’Eysses, com els anomenen, els republicans presos van ser enviats al camp de concentració nazi de Dachau, on alguns van morir i d’altres van sobreviure. Els que van quedar vius es van prometre no oblidar i per això es va crear el 19 de maig de 1945, un cop França alliberada, l’Associació d’Antics Detinguts Patriòtics de la presó d’Eysses. Des del 1945, doncs, recorden cada any el seu pas per Eysses, en un acte al qual s’hi sumen altres organitzacions d’antics detinguts i deportats, de republicans espanyols i amicals de camps de concentració.
En la celebració dels 80 anys, l’any 2024, va parlar, com a president de l’Amicale d’Eysses, un d’aquells presos que va sobreviure als camps, Jean Lafaurie, de 102 anys. Lafaurie va passar 18 mesos a Eysses i gairebé un any al camp de Dachau, fins l’abril de 1945. Pesava 36 quilos quan en va sortir. Després es va dedicar professionalment al món de la construcció i no parlava públicament de què havia passat fins que, el 1983, quan es va jubilar, es va posar a disposició de l’Amical. Des d’aleshores explica, sobretot a les escoles, tot allò que hi va viure. Pensa, com va dir al seu discurs durant els actes de celebració, que “no quedarà en l’oblit. Que serà recordat”. Aquesta voluntat de mantenir la memòria és una de les feines que fan associacions com l’Amicale d’Eysses així com l’encara existent Amical dels antics guerrillers espanyols. Ho explica Enric Farreny, francès, fill d’un olotí i d’una madrilenya republicans que es van exiliar després de la guerra civil. Bé, ell no en diu civil de la guerra espanyola. Per Farreny, aquest és un “concepte erroni. No era civil, era contra el feixisme”, assegura.
Domènec Serveto, heroi a França, desconegut a casa
Domènec Serveto va marxar de Terrassa deixant-hi dona i el fill. Va néixer el 6 d’agost de 1903, es va casar als 27 anys, el 1930 amb Tomasa Badia i va tenir un fill, Antoni. No havia lluitat a la guerra però va optar per marxar a França per lluitar des d’allà contra el feixisme l’any 1940, apassionat de les idees llibertàries com era. Dos anys i mig abans havia deixat la seva feina de comptable a L’Acondicionamiento Terrasense. Un cop a França, va anar a parar al camp de Rivesaltes, primer, i al de Gurs i Septfonds, després, per acabar prop de Tolosa, on va conèixer el també republicà Antonio García. Ssupervivent del camp de Dachau, García és qui, l’any 2001, va començar a demanar per la família de Serveto –a qui considerava molt amic seu– a través de coneguts catalans. Aquest va ser l’inici de la recerca que va propiciar conèixer les vicissituds d’aquests dos catalans en la seva lluita.
En ser detingut, Serveto, va admetre ser el cap de la cèl·lula comunista a la zona i va entrar a Eysses amb el número de matrícula 372. En l’intent de fugida de la presó, on va participar activament, va resultar ferit per una bomba de mà llençada per un gendarme i el van afusellar assegut, perquè no podia estar dret per les ferides que tenia a les cames. Tenia 40 anys. A casa seva, a Terrassa, només van rebre un sobre amb un carnet de la UGT, i se’ls va comunicar que era mort. No consta que formés part del sindicat, però a partir d’aleshores es va fer el silenci també a la casa dels Serveto. El fill, Antoni es va casar amb Natàlia Cañada i van tenir dos fills, en Domènec i la Sílvia. Va morir l’any 2003 sense haver volgut esbrinar més sobre el seu pare. Però els nets sí que van voler saber-ne la història i, des de llavors, Domènec Serveto assisteix cada any als actes d’homenatge. Amb els anys han pogut conèixer, si més no, el periple del seu avi, del qual no en sabien res, només que era mort. Jaume Seró, de l’Albagés, va fugir a França amb el seu pare i després de passar per diferents camps, treballar en diferents feines i provar de marxar a Mèxic, es va afiliar al PSUC i va ser detingut el 8 d’abril de 1943 mentre es trobava amb un company a París per lliurar-li papers amb directives per a la creació de noves cèl·lules i instruccions per activar comitès populars. Va deixar dona i una filla, que va morir mesos després d’ell de malaltia. La dona, la Gisèle, va refer la seva vida i va guardar totes les cartes que s’havien escrit.
Tots dos, Seró i Serveto, romanen enterrats al cementiri de Sainte Catherine de Villeneuve, juntament amb Fernand Bernard i Louis Guiral. Els altres 8 van ser retirats pels seus familiars després de l’enterrament en aquesta fosa comuna.
Patrimoni Història
