La Míriam Moukhles és una persona entregada, a la feina i a la vida. Té una mirada fresca i una alegria lluminosa que l’acompanyen més enllà dels escenaris. L’equip de Vallesos l’enganxem en plena efervescència laboral: no para de treballar i li coincideixen els projectes. Mentre dina, ens dedica l’únic moment tranquil, amb parlar calmat i serè.
No ens estranya el ritme que porta. La crítica ha batejat l’actriu terrassenca, de 29 anys, com la promesa del teatre català. En escena aconsegueix construir personatges profunds, amb una dicció clara i precisa que és deliciosa de sentir. El 2024 va estar nominada als Premis MAX en la categoria de Millor Actriu pel seu paper a l’espectacle Tots ocells, on va destacar per la seva solvència i seguretat al costat d’actors consagrats. Ha guanyat el premi a Millor actriu revelació als Premis Teatre Barcelona, als Premis de la Crítica 2024 i ha estat nominada als Premis Butaca (Millor intèrpret revelació 2024). Durant l’últim any ha format part de projectes de renom, com el muntatge Anna Karènina, al TNC, on va mostrar una veu cantada meravellosa, o, recentment, a l’espectacle Little Woman, al Teatre Lliure. L’actriu entoma l’èxit amb agraïment, però amb una certa distància. Intenta aterrar el màxim allò que li passa i no perdre el respecte per la professió. “Crec que les coses es demostren treballant”, afirma, i està segura que aquesta prudència i compromís li venen de casa.

La família, el primer encís
La Míriam té una relació molt estreta amb la seva família, que defineix com un clan d’artistes, encara que cap dels seus membres s’ha dedicat a l’art de manera professional. Els seus avis materns van venir a Catalunya buscant noves oportunitats. L’àvia és originària d’Énguera, al País Valencià, i el seu avi va néixer a Almeria. Per altra banda, el seu pare era del Marroc, però va morir quan ella i la seva germana eren molt joves. “La meva família m’inspira moltíssim. Les vides que han tingut, com són, el tarannà que tenen”, ens explica. “Tenen una forma de parlar molt espontània, molt natural, molt connectada a la vida i al present i això és molt important a l’hora de ser actriu”.
De fet, sempre s’ha sentit molt atreta per aquelles persones que desprenen una teatralitat genuïna i usual. Quan era petita, es posava una manta sobre les espatlles i imitava el “¡Ay penita pena!” de la Lola Flores, la gestualitat de la Rocío Jurado o el parlar de la professora que més la impressionava de l’escola. Precisament, quan va acabar els seus estudis d’interpretació a l’Institut del Teatre va dedicar el seu Treball de Final de Grau a unir a través de la dramatúrgia tres grans intensos de l’art: Lorca, Lola Flores i Camarón de la Isla. “Tenen un llenguatge molt poètic i, alhora, molt quotidià. I a mi aquesta forma d’estar al món m’interessa molt”.
L’inspiren la seva família i les grans folklòriques, però també el ball i la música. Escolta flamenc, pop i rumba i es va formar en comèdia musical amb Coco Comín. “Si ets molt polifacètica és molt bonic, perquè et dona molta llibertat a l’hora de crear. És infinita la feina que pots fer sobre un escenari i com més eines tinguis, més possibilitats”. Però el gust que sent l’actriu per les disciplines artístiques és més ampli i li ve de lluny.

Una vida arrelada al barri
El seu primer contacte amb les arts performatives van ser les festes populars de Terrassa. De petita, quedava encisada amb els collarets i els vestits exagerats de les vedets, amb l’expressió i les veus d’aquelles artistes que venien al barri i feien festa grossa una vegada l’any. La fascinava la fira, els passa carrers i els capgrossos. Estava de sort: el seu avi presidia l’associació de veïns del barri del Cementiri Vell, convençut que calia fer força des de l’associacionisme per tirar endavant les propostes culturals locals.
La Míriam el recorda amb molta admiració, sobretot a l’hora de fer comunitat en un barri amb moltes famílies nouvingudes. Però els homes que assistien a les reunions i parlaven amb les institucions no eren els únics que feien xarxa. També van ser importants aquelles dones del barri que actuaven des d’un segon pla. Com la seva àvia Pepa, que sempre hi era des de la cura i la proximitat, ja fos fent xocolatada per tot el veïnat o gestionant el concurs de paelles. Haver crescut arrelada al barri li permet valorar l’esforç que ha fet la ciutat els últims anys per apropar la cultura als joves i a totes les classes socials. Però l’actriu també és crítica: “Pel que fa a bolos d’espectacles de companyies que no van a taquilla, si els preus fossin més ajustats la gent s’animaria més a anar al teatre i potser, fins i tot, hi anirien més d’un cop”.
Va ser precisament gràcies a la descentralització de la cultura i a la seva accessibilitat que la Míriam va acostar-se a les arts escèniques. Després d’assistir a El malalt imaginari, un bolo de la companyia infantil Quatre passos, la seva germana va proposar-li d’apuntar-se a teatre. I allò la va canviar per sempre. A partir d’aquí, es va començar a formar amb les companyies terrassenques Trenta-quatre passes, Punt i Seguit Teatre i Companyia 8, amb qui, amb catorze anys, assajava i viatjava fent espectacles arreu. “Eren unes hores a la setmana, però m’ho passava bomba. Quan vaig saber que el teatre podia ser una professió, vaig al·lucinar. I vaig dir: jo vull fer això”. A la Míriam el teatre amateur, planter del talent escènic català, li va permetre agafar impuls, com també el suport de la seva família o els ànims de la seva professora del batxillerat escènic, la Rosa Ponsarnau. La gent que s’ha trobat pel camí sempre li ha donat el més important: empenta per dedicar-se a la seva passió. Per això ens confessa sentir-se connectada al barri, a Terrassa i la seva gent.