L’obra Arquitectura d’estiueig. La Garriga (1840-1953), de Lluís Cuspinera (text) i Pepo Segura (fotografia), convida a fer un passeig per la història recent d’aquesta localitat del Vallès, ja sigui per les torres majestuoses o per les cases senzilles. Pas a pas, s’explica com va créixer la vila, qui eren els estiuejants i com vivien. Les formes harmòniques, acolorides, sumptuoses, abarrocades o estrictes d’aquestes cases xuclen la mirada del passejant. I tots els significats de la paraula arquitectura es troben dins d’aquest llibre.

Torres de lluïment
arquitectura 1 1 Art de construir els edificis.
Les grans cases d’estiueig es van construir per ser habitades durant els mesos d’estiu, entre Sant Joan i la Mare de Déu de la Mercè. En la seva concepció es van tenir en compte els elements bàsics que conformen el disseny arquitectònic: la utilitat, la fermesa i la bellesa. Les torres aixecades per satisfer les necessitats dels burgesos barcelonins, que –amb més o menys fortuna– han aguantat el pas del temps, són edificis sòlids i resistents, amb una façana vistosa que reunia un bon nombre de recursos decoratius. Lluís Permanyer al reportatge Modernisme, història d’una destrucció explica que la burgesia tria lluir i mostrar-se: “Calia presumir de la casa més gran, més alta, la més ornamentada, la més bonica”.

Pobles d’estiueig: tres mesos de repòs i oci
arquitectura 1 2 Concepció d’espais o de conjunt d’espais per a l’ús i l’ambientació de les persones.
A finals del segle XIX, el Vallès Oriental va esdevenir una comarca atractiva per estiuejar-hi. Tot hi anava a favor: la proximitat i les bones comunicacions amb Barcelona, el fet de trobar-se entre el mar i la muntanya, les viles termals... La burgesia barcelonina, amb l’excusa d’anar a fer salut, es disposava a passar l’estiu als pobles de la comarca per fugir dels carrers insalubres i resclosits de Barcelona. A més, la Garriga o Caldes de Montbui, que comptaven amb balnearis, tenien encara més atractiu i per això van ser dels primers a allotjar estiuejants. Com explica Carme Cluselles a Estius a Cardedeu als pobles del Vallès “es milloraran els equipaments o se’n construiran de nous, entrant en competència entre ells per concentrar la millor colònia del moment, per ser lloc de moda i per aprofitar la salut com a excusa per fer relació social”.
A la Garriga, el balneari Blancafort ja havia obert el 1840. Ben aviat, alguns membres de l’alta societat barcelonina s’hi van allotjar per prendre les aigües. Però no va ser fins més endavant, cap al 1870, i més clarament a partir de 1875 que la Garriga, amb l’arribada del tren, es va convertir en un nucli important de l’estiueig. Així, la presència dels estiuejants va provocar el creixement econòmic, urbanístic i demogràfic de la població. Si consultem les dades, podem veure que el 1877 –mentre es construïen els primers edificis d’estil eclèctic a la ronda del Carril– la Garriga comptava amb 1.587 habitants. L’any 1930 ja n’hi havia 3.115, gairebé el doble que cinquanta anys enrere. La gent de la Garriga es dedicava sobretot a la pagesia, però els forasters van contribuir al creixement del comerç, dels oficis relacionats amb la construcció i amb el servei dels senyors.
Les torres d’estiueig es distingiran per una decoració ostentosa en la qual ara destaca la cresteria de forja o les teules de ceràmica vidriada fent dibuixos en greca, ara el vogit de les persianes de fusta de llibret, o bé els estucats i esgrafiats de les parets per sobre dels sòcols de pedra capserrada, o el trencadís de ceràmica. També les portes, finestres i lluernes amb vidrieres de colors emplomades tot formant dibuixos i formes geomètriques. En moltes de les cases, hi destaca la torre mirador que esdevenia símbol de poder i ostentació.
Durant aquesta època d’esplendor, les grans cases, com la de Juli Barbey o la d’Ildefons Suñol, eren també l’espai de l’oci i de relació social dels membres de la colònia. I hi havia el Passeig. Com a les altres viles d’estiueig, el passeig arbrat –un nou espai urbà– desplaça l’espai rural. És el lloc adequat per fer-se veure i relacionar-se, més que no pas per caminar-hi.
Les vacances són llargues i hi ha temps per a tot. Antoni Turull, a La torre Bernadot ambientada a Fontclara –rèplica de la Garriga– ho explica així: “és el xofer, és l’àvia, és l’hora de l’estiu. Passaré tres mesos amb ella i oncles i ties i cosinets i cosinetes, tots a la torre recuperada de Fontclara, sortiré per anar a missa, amb permís especial al casino, i de tant en tant a prendre un bany termal, la resta tancat a la torre, aprendre a jugar al tennis, al bridge, als escacs, al ping-pong, a parlar el castellà de boca oberta de la bona societat catalana...”
Al llarg del segle XX, l’estiueig es va anar decandint, es van començar a posar de moda altres indrets –al mar o a la muntanya– i moltes de les grans torres es van començar a vendre i a parcel·lar. I, sobretot a partir dels anys setanta, van anar desapareixent els jardins majestuosos amb racons discrets i amagats, les pistes de tennis...

L’arquitecte Manuel J. Raspall i Mayol (1877-1937)
arquitectura 1 3 Obra arquitectònica.
És Manuel J. Raspall l’arquitecte que té més obra a la Garriga? Possible: de tots els projectes que va signar encara se n’hi conserven una seixantena. La seva obra és la de més pes? Segur. Durant trenta anys, en els quals va tenir temps de transitar del modernisme al noucentisme, modela la fesomia de la vila amb el planejament urbanístic, les illes de cases –les illes Raspall– que seguien el model de la ciutat jardí, o bé, les edificacions que va projectar, que tenen una marca inconfusible.
Lluís Cuspinera i Font, arquitecte i estudiós de l’obra de Raspall, assenyala que la seva obra es troba escampada en 17 municipis, però que és abundant a Granollers, a Cardedeu i, sobretot, a la Garriga. I que consta de més de 500 edificacions, entre les atribuïdes i les documentades als arxius municipals. Aquí s’hi compten també el que eren reformes, ampliacions i planejament urbanístic. Realment una obra prolífica, sorprenent, que fa caure d’esquena. Raspall, fet i fet, havia estat deixeble dels grans arquitectes modernistes: Lluís Domènech i Montaner i Josep Puig i Cadafalch. Malgrat tot, l’obra de Raspall no sempre va ser ni ben rebuda ni acceptada. Josep Mas, en un dels articles introductoris d’Arquitectura d’estiueig, assenyala que la revista local El Xàfec batejava l’arquitecte com a “virrei de la rajola de València i príncep de la trencadissa” i que el responsabilitzava de “convertir el nostre poble en un immens firal de Santa Llúcia amb projectes ridículs, infantils i extravagants”.
Les cases o les torres d’aquest arquitecte presenten uns trets propis; el passejant les reconeix de seguida. A les façanes hi veurà sòcols de pedra tre ballada a capserrat; impostes de trencadís, de ceràmica o de totxo; les reixes de ferro forjat a cop de fuet (a l’etapa modernista) o amb formes geomètriques (a la noucentista); els esgrafiats i els capcers sinuosos. Els revestiments de trencadís o de rajola són a les xemeneies, als bancs, als pilars, a les baranes, sota els balcons o a les jardineres. A la decoració de l’interior i l’exterior, trobarà els vitralls, treballats amb tècniques diverses. Finalment, en cada obra seva hi ha un detall identificador: un esgrafiat, un medalló amb cintes...

Tres estils
arquitectura 2 Mètode o estil de construir, caracteritzat per certes particularitats d’estructura, ornamentació, etc.
Les edificacions que es van aixecar per encàrrec dels estiuejants –o dels garriguencs que havien pogut reunir diners gràcies al creixement urbanístic– es poden reconèixer en els tres estils arquitectònics que es van anar succeint des de la segona meitat del segle XIX fins a la segona meitat del segle XX. A la Garriga, hi podem trobar torres eclèctiques de final de segle XIX, modernistes, noucentistes i racionalistes.
El primer estil o llenguatge arquitectònic va ser l’eclecticisme. Va treure el cap a França i a Barcelona es pot reconèixer al Palau de Justícia (1887), que és al passeig Lluís Companys, al Teatre Romea (1863), a la Prefectura Superior de Policia de Catalunya de la via Laietana (1878) o a la Facultat de Medicina, dins del complex del Clínic.
L’eclecticisme era un “tot s’aprofita”, una barreja de dos o més estils anteriors, afegint-hi a vegades materials nous, com ara el ferro i el vidre, que s’havien incorporat a les obres amb la industrialització. En aquest moment es construeixen els grans edificis públics (ajuntaments, mercats, galeries, edificis administratius...) i també palauets familiars. A la Garriga les torres eclèctiques s’apleguen, sobretot, a la ronda del Carril. La casa de Bruno Cuadros, la torre de Caterina Carme Comas, la Vil·la Adauta o la Torre Josep Suñol deixen veure frontons amb acroteris, balustrades i elements decoratius amb tots els detalls, ben motllurats.
El modernisme arriba a les darreries del segle XIX i primera dècada del XX. Aquest moviment va més enllà de l’arquitectura: els intel·lectuals d’aquest país malden per convertir la cultura catalana en moderna i nacional. A vegades conviu amb l’eclecticisme però té un desig evident de capgirar-lo: com a moviment neoromàntic, posa en el centre la llibertat de l’artista. Per això reacciona contra els cànons i les normes que seguia l’eclecticisme i l’historicisme del segle XIX. S’entesta a renovar les formes inspirant-se en la natura, en els motius vegetals –fulles, flors o plantes– i les línies corbes i sinuoses. Destaca el colorisme de les façanes i dels interiors, amb estucs, esgrafiats, ceràmica i vitralls emplomats.
El modernisme arquitectònic es difon per tot Catalunya gràcies a la burgesia industrial i rural i es veu potenciat pel creixement urbanístic de moltes ciutats. Tot i això, aquest moviment vitalista, artístic i un punt anarquista té detractors. Josep Pla, que no s’estava de res, en un article de l’any 1942 a Destino gairebé proposava enderrocar el Palau de la Música de Lluís Domènech i Montaner: “No pediré la demolición, porque esta palabra es muy gruesa y de grano muy rasposo. Además, las obras están muy caras. Sí creo, en cambio, que está en el ánimo de todo el mundo la necesidad de transformar esta alocada y delirante barraca en otra donde se pueda escuchar un concierto sin necesidad de cerrar los ojos, o sin que le vengan a uno ganas de pedir un pico y una pala.”
Al Passeig de la Garriga s‘hi concentren un bon nombre de torres modernistes com la Torre Barbey, la Bombonera, la Torre Iris i la Torre Barraquer, l’Illa Raspall, reconeguda com a Bé Cultural d’Interès Nacional. Més enllà de Manuel J. Raspall, també hi van intervenir altres arquitectes com Lluís Planas i Calvet o Josep Puig i Cadafalch.
Del modernisme al noucentisme es produeix un canvi radical en el llenguatge arquitectònic. Per Eugeni d’Ors, ideòleg del noucentisme, l’arquitectura és una construcció de la cultura, humana, i no pas de la natura, que és on l’havien portat els modernistes. El noucentisme, per tant, “ordena” el suposat desordre del modernisme, busca la inspiració en el classicisme i les arrels mediterrànies, i recupera elements del llenguatge clàssic de l’arquitectura europea. Alhora, s’inspira sovint en l’art tradicional català. El passejant tranquil podrà resseguir aquest estil humà, força simètric i assossegat a molts carrers de la vila: a la torre de Josep Creixell, a la Vil·la Trianon o Can Ramos.
En aquest recorregut, Arquitectura d’estiueig. La Garriga (1840-1953) esdevé, doncs, una guia amable però exhaustiva, precisa en les explicacions i radicalment generosa amb les imatges.