Granits Barbany: quatre generacions picant pedra
Des de Llinars del Vallès, l’empresa Granits Barbany, hereva d’una nissaga de picapedrers de 130 anys en l’ofici, exerceix l’antic art d’esculpir amb les tecnologies més robotitzades i esdevenen les mans d’artistes tan reconeguts com Jaume Plensa o els autors de peces tan emblemàtiques com els quatre tetramorfs que coronen la Sagrada Família.
Quim Font
(text i fotografies)
Un grup d’arqueòlegs ha desenterrat la que es considera l’escultura de pedra pintada més antiga del món. És un porc senglar al damunt d’un pedestal amb diversos símbols gravats. L’escultura, elaborada amb pedra calcària, podria tenir més de 10.000 anys d’antiguitat. Aquesta extraordinària troballa s’ha fet a Göbekli Tepe, un jaciment arqueològic al sud-oest de Turquia, conegut com el “punt zero” de la història. Resulta difícil imaginar l’emoció que devia sentir el primer arqueòleg que va descobrir la peça.
Des de temps immemorials, l’ésser humà ha manipulat els elements de la naturalesa per adaptar-los a les seves necessitats artístiques, religioses o merament utilitàries. Les puntes de llança de sílex prehistòriques, la Venus de Willendorf, els misteriosos moais de Rapa Nui o el David de Miquel Àngel en són bons exemples. Això sí, rere totes aquestes obres s’hi amaga la minuciosa feina d’una o diverses persones que ho van fer possible: els picapedrers.
Un ofici ancestral al segle XXI
Fem un salt de 3.000 quilòmetres i 10.000 anys endavant en el temps. Som al 2024, la modernitat i el progrés tecnològic han deixat obsolets alguns oficis que, dècades enrere, eren essencials per a les vides dels nostres avantpassats. Ja no hi ha telegrafistes, serenos o campaners. Ara, en canvi, tenim programadors informàtics, pilots de drons i analistes de big data. Qui diria que encara queden picapedrers?
A Llinars del Vallès, en un polígon industrial amb el Parc del Montnegre i el Corredor com a teló de fons, hi ha una nissaga originària de Granollers que, des de fa 130 anys, es dedica a picar i esculpir la pedra. Van iniciar-se a l’ofici a la pedrera familiar de Sant Esteve d’Alcoll, a Llinars, on treballaven i lliuraven blocs en brut. Ara, ubicats des del 2008 en una nau –abans havien treballat directament al bosc–, Granits Barbany exerceix amb passió l’ofici de picapedrers mantenint-ne l’essència mil·lenària, però amb els mètodes que brinda el segle XXI.
Al seu interior, la moderna maquinària treballa sorollosament. El taller està diferenciat per dos ramals: el mecanitzat i el d’acabats. Per una banda, els blocs de pedra grossos es tallen en blocs més petits i es modelen per tenir una primera aproximació a la figura final. Això ho fan en Ramon, la Maria, l’Eurasi, en Guiver i en Canut. No, no són humans, sinó els cinc robots articulats d’entre sis i set eixos de mobilitat dels quals disposa l’empresa. Mentre les màquines fan la feina més dura, el treball humà es reserva per a l’acabat, quan és més necessària la precisió i perícia de les mans expertes.
Batejar els robots és una manera simpàtica d’humanitzar una feina que ja no fan les persones. “Ens agrada que tots tinguin nom”, diu Arnau Barbany Fernández, el més jove de la nissaga, responsable del taller i de la producció. I sort en tenen d’ells! Aquesta singular família robòtica és essencial per als picapedrers contemporanis, ja que els estalvia un munt d’esforç i temps. També hi ha en BEPPO i la BEPPA que, a través d’un programari, donen forma a peces de dimensions molt variades. Però, al cap i a la fi, és l’Arnau, el seu pare, Jordi Barbany Triadó –director general de l’empresa– o algun de la desena de picapedrers que hi treballen, els que arriben allà on la maquinària resultaria massa imprecisa.
Una nissaga de picapedrers
Des de fa quatre generacions, la família Barbany converteix grans blocs de pedra en peces d’art. Aquestes obres van destinades a tota mena de clients. Alguns són destacats artistes internacionals de casa nostra com Jaume Plensa, Lau Feliu o Perejaume –com dècades abans ho havien estat Manolo Hugué o Manuel Cusachs– i d’altres d’arreu del món més desconeguts per al gran públic com Adel Abdessemed o Etsuro Soto’o, el “Gaudí japonès”. També treballen per a obra pública i privada i és, sens dubte, la Sagrada Família, el projecte més ambiciós per al qual han treballat mai. Per Jordi Barbany les columnes a l’atri de la basílica –de set metres cadascuna i d’una sola peça–, en les quals van treballar set anys, són les seves peces més significatives, ja que els van impulsar al gran salt industrial que van fer l’any 2007.
La història, però, va començar a finals del segle XIX, quan el petit Joan Barbany Verdaguer (1884-1962), el pioner de la nissaga, va començar a picar pedra a Marsella. Els motius que el van dur fins allà són incerts. “És estrany que un nen de deu anys anés sol al sud de França a aprendre aquest ofici”, indica el seu net Jordi. Sigui com sigui, aquesta espurna va encendre un foc que continuaria amb els seus fills, Pere i Josep (Pitu) Barbany Sabatés. A en Pitu el consideren el punt d’inflexió de la història familiar. Va ser ell qui va elevar l’ofici de picapedrer a un nivell fins aleshores mai vist.
La història de la família Barbany fa un nou salt endavant quan en Jordi se situa al capdavant del negoci, on continua actualment. L’any 1993, assumeixen el primer encàrrec per a la Sagrada Família i, el 2000, ell i la seva dona, l’Ana M. Fernández –l’actual administradora de l’empresa–, funden Granits Barbany SL, empresa a la qual també treballa la filla, Júlia Barbany Fernández, com a responsable de relacions internacionals i protocol. Més tard, l’any 2007, abandonen el bosc d’Òrrius on havien treballat des del 1950, directament al costat de la pedrera, i s’acaben instal·lant a l’actual taller de Llinars. “Ens agrada picar la pedra, però no ens agrada foradar la muntanya”, admet en Jordi. El 2015, en reconeixement de la seva trajectòria com a picapedrer, Jordi Barbany va rebre el diploma de Mestre Artesà, una distinció que també havia obtingut el seu pare, Pitu.
Resultaria difícil d’explicar a en Joan, en Pere o en Pitu que l’última gran novetat de Granits Barbany és un robot que incorpora la intel·ligència artificial. Es tracta d’un salt de gegant qualitatiu respecte a les seves germanes perquè, entre molts avantatges, l’eina és increïblement més precisa a l’hora de treballar les peces. Amb aquest elenc de robots, la fàbrica s’ha convertit en una joia pràcticament única a tot el continent. És així com la nissaga Barbany manté viva una feina mil·lenària, adaptada al segle XIX.
Això, però, no evita que els operaris hagin d’agafar la buixarda, el cisell, el martell, la plomada o la maça per fer els precisos acabats de les seves obres. Ans al contrari, la modernització de determinats processos fa encara més indispensable la cura per a la part més artesanal de l’ofici. El precís detall del somriure d’un Plensa o el relleu de la crinera del “Lleó de Judà” de Lau Feliu són possibles, en última instància, gràcies a les mans hàbils d’un picapedrer de Granits Barbany.
El relleu generacional
No és senzill trobar nous picapedrers. Quan tenia uns deu anys, l’Arnau passava els estius treballant amb el seu pare. És així com va conèixer l’ofici i va desenvolupar una passió única per la pedra. “No volíem forçar que treballés amb nosaltres”, explica en Jordi. Però picada rere picada, l’Arnau va forjar una relació inseparable amb aquest ofici i la pedra. Des de fa una dècada, ja està plenament incorporat com a picapedrer a l’empresa familiar.
A l’Arnau li brillen els ulls quan parla de la seva feina. “Jo soc picapedrer!”, afirma orgullós, per més que estigui llicenciat en administració i direcció d’empreses. Per a l’Arnau, “tota pedra té valor”. Tot comença amb un pesat bloc de pedra i n’acaba resultant una obra d’art. Quina magnífica metàfora de la vida! L’obra ja és allà a dins, al bloc, l’únic que cal fer és extreure’n tot allò innecessari perquè, a poc a poc, hi emergeixi l’essencial.
No és només el fet d’esculpir, el que ena mora l’Arnau. Per a alguns projectes, viatja arreu del món per conèixer diferents pedreres i trobar el material ideal per a cada encàrrec. Anys enrere, va ser al Vietnam a la recerca del marbre amb el blanc més pur per a una obra de Jaume Plensa, Utopia, instal·lada a Nova York. “La pedra era tan blanca que el reflex del sol cremava els ulls”, recorda. La cerca de la pedra perfecta l’ha dut a conèixer des del marbre italià fins al basalt xinès. Però “jo soc molt de granit”, diu. És la seva pedra predilecta i la que dona nom a l’empresa familiar.
Un ofici dur que remunta
L’últim picapedrer de la nissaga Barbany és un rara avis a Catalunya. En queden pocs com ell, tot i que “l’ofici està remuntant”, afirma en Jordi. La majoria de la desena de picapedrers que treballen a l’empresa familiar provenen d’altres indrets del món. Costa molt trobar joves del país que s’hi vulguin dedicar. “Ara es busquen feines més còmodes”, constaten. No és una dinàmica que els vingui de nou. “Molts treballadors de la generació del meu pare van anar a la industria tèxtil del Maresme perquè l’ofici de picapedrer era massa dur”, explica l’Arnau.
Les noves instal·lacions, la moderna maquinària i els equips de protecció actuals han millorat considerablement les condicions de treball dels picapedrers. “Abans, treballàvem directament al bosc i, quan plovia, et mullaves”, recorden. Malgrat això, continua sent una feina físicament exigent. Els treballadors estan exposats contínuament als raigs d’aigua que ruixen la matèria primera per treballar-la o fan precipitar al terra les partícules en suspensió. “A l’estiu, encara és prou agradable treballar amb aquestes condicions d’humitat i fresca, però els hiverns són durs”.
Les exigències de la producció van a onades i, quan arriba el pic, cal estar mentalment preparat per empunyar el martell i l’escarpa i picar amb la precisió de cirurgià que requereix cada obra. En moments d’alta tensió, l’Arnau aprofita per enfilar-se a la bicicleta i passejar pel bosc i respirar una mica d’aire pur. Se’n va al bosc on d’on van marxar per trobar un espai més confortable i és on torna per carregar-se d’energia i continuar amb la feina.
A Granits Barbany arriben encàrrecs d’allò més inversemblants, com el cotxe de l’artista coreà Choi Ok-Yeong. Amb una superfície arrodonida que recorda les corbes dels rellotges dalinians, fins i tot la màquina més precisa del món deixaria unes arestes massa marcades. L’acabat final només està a l’abast dels millors picapedrers. Només ells tenen l’habilitat de transformar les pedres, exactament, en allò que ronda en la imaginació de cada artista.
Picapedrers, sempre
Qui sap si, d’aquí a 10.000 anys, un grup d’arqueòlegs trobarà les restes d’una escultura, en un indret que els antics anomenaven Barcelona. Qui sap si un d’ells, emocionat, intuirà la figura d’una àliga, un bou, un lleó o un àngel. Potser arribarà a la conclusió que coronava majestuosament una de les torres del que havia estat l’edifici més espectacular del món. I, potser, aquest arqueòleg no sabrà que tindrà entre les mans una peça esculpida per en Jordi o l’Arnau Barbany o qualsevol dels picapedrers que treballen amb ells. Però somriurà i s’adonarà que al món, fa tants i tants anys, ja hi havia picapedrers.
Retrat de família
