Lluís Oliván

La literatura d’un món en construcció constant

Ramon Vilageliu (text i fotografies)

Jove com era –poc més que una nena– la Rita Vilageliu Baulenas estava avesada a dur la casa, diligent. Dels dotze germans que eren, els més grans feia temps que havien marxat a fer de mosso pels pobles del voltant i les noies, de minyones a cases més benestants. La passa de grip del 1918 també havia esgarrapat la vida a la ruralitat lliçanenca i s’havia endut la mare, pobra dona. I del pare, poca cosa: un atac de feridura l’havia deixat impossibilitat. La Rita, doncs, es cuidava de tot: endreçada pels de casa i rigorosa pels de fora. Res l’esbarriava.
Lluis Oliván, que escriu novel·les amb el mateix posat tenaç, explica que “quan tinc un dubte lingüístic, el meu criteri és bastant bàsic: en un context concret, com ho diria la meva iaia Rita?” I és que la precisió, la paraula exacta, sempre té un entorn que la depura i fa que digui el que ha de dir. Perquè “escriure és buscar un llenguatge genuí però, alhora, que no sigui encarcarat”, explica. Escriure, doncs, també és una recerca.
El Lluís aplica aquest mateix instint a la docència, com a professor de tecnologia de secundària que és. L’experimentació, doncs, és a la base de l’activitat d’aquest lliçanenc que, amb el darrer llibre publicat –Vladivostok– ja en porta deu des que l’any 2005 es va estrenar en el món literari.

L’impostor que guanyava premis
De sempre, Lluís Oliván havia pensat que escriuria llibres i, com tanta altra gent, va anar presentant textos a diferents premis literaris. “Quan em presentava a algun premi m’agradava fer pensar al jurat, per exemple, que era una dona, i després tot eren sorpreses”. Li va passar al Premi Fiter i Rossell, que va guanyar amb la novel·la Un pare possible. “Ser un escriptor es fer veure”, diu, “i pel fet de ser un home no puc pensar com pensaria una dona, però sí que puc fer veure que puc pensar i escriure com una dona, oi?” O amb El guardián de las hogueras (Premio de novela ciudad de Getafe) que, per l’ambientació i el registre, va fer pensar al jurat que l’autor era iberoamericà. Aquest punt d’impostura, aquesta simulació tan pròpia de la creació literària, genera un joc ben productiu entre el que és veritat i el que és mentida. Finalment, la veritat es troba, explica, “en el fet que la teva mirada sigui una mirada sincera, que no sigui tramposa i no pas en què expliquis veritats”.
La renglera de premis que va anar guanyant va comportar la publicació dels seus llibres amb una cadència anual, “hi va haver algun any que me’n van publicar dos i tot”, explica. I, a més, en va guanyar escrivint tant en català com en castellà. El català és la seva llengua materna, l’eina més contundent que té per escriure i que utilitza amb més aproximació emocional, però “escriure en castellà em va donar una mica més d’artifici, una mena d’allunyament que em permetia un joc diferent”, explica, amb ulls entremaliats.

Un artifici amb regles
De fet, el joc forma part de l’escriptura perquè, tal com diu el Lluís, “escriure és un artifici, però un artifici amb unes regles. I jo soc el primer que les respecto, aquestes regles”. I, així, a Vladivostok, el seu darrer i exitós llibre, el tou de referències literàries que hi surten (Philip Roth, Kjell Askildsen, Amos Oz...) formen part dels llibres que, textualment, va apilar al costat de la taula on escriu i “em vaig autoimposar de fer-los sortir a la novel·la: els agafava un per un i hi buscava la referència que em calia. I no vaig voler saltar-m’ho mai perquè que sortissin d’aquells llibres en concret era una restricció que m’havia imposat”.
Aquestes mateixes autolimitacions, paradoxalment, “em fan a escriure amb més llibertat perquè m’ajuden a dir que això que faig és de veritat, no és trampa”, diu. I el lector, encara que no tingui el llistat de normes que l’escriptor s’ha imposat, les intueix, les assimila i entra en aquest joc que proposa Lluís Oliván. Per això, quan en algun moment del llibre el narrador surt d’aquest joc de ficció, encara atrapa més perquè genera una mena d’alarma. “Li vull fer veure al lector que això que està llegint és una construcció inventada però, alhora, que no ha d’abandonar la zona de suspensió de la incredulitat que exigeix qualsevol narració de ficció”. Com qui diu, a Vladivostok, quan el narrador mateix fa evident que tot plegat és un artifici, el relat inventat encara es fa més creïble i real. I és quan es produeix el miracle de passar pàgines amb la urgència de saber què passarà, ara.

Personatges i context
A Vladivostok, Lluís Oliván explica un episodi de la vida de Tomàs, –“un home tècnic, que no entén el món si no és buscant respostes objectives i tècniques a les coses”, diu– i la relació fatalment estroncada amb seva dona, la Magda, que vivia un món oposat al seu, envoltada de literatura. La resta de personatges hi apareixen sense nom (la Veïna, el Fill o el Nano) perquè Lluís Oliván fuig expressament de la carrincloneria i l’empatia. “Penso que les persones, des de aquest ‘patir amb l’altre’ que és l’empatia, poden ser poc útils perquè justament des del mateix patiment de l’altre poc el pots ajudar, mentre que des de compresió de l’altre, sí”. El Lluís intenta comprendre els protagonistes de les seves novel·les per poder entendre les seves tensions i “amb un punt de partida concret, començo a experimentar amb els personatges i a explicar una història que exactament no sé ben bé cap a on espetegarà”.
Literatura de personatges i dels llocs on viuen. Com ja havia passat al seu llibre Parcel·les habitades, Lluís Oliván situa Tomàs en un món en construcció constant (a Vladivostok, a Palaudàries): les urbanitzacions de la segona corona metropolitana perquè, com explica, “m’ha interessat sempre aquest món que està a mig fer, que ha crcescut desordenadament, sense urbanisme, i on la unitat bàsica és la parcel·la, un lloc aïllat que no és ni el carrer ni el barri. A mi, les persones que hi viuen em donen molt joc: personatges bastant solitaris, esquerpots, reclosos a les seves coses”.
I ara, ja no hi ha res que pugui esbarriar aquesta veu narrativa endreçada i rigorosa del Lluís. Com era la iaia Rita.
Lluís Oliván

Lluis Oliván, a Palaudàries, un racó de Lliçà d’Amunt que fa de frontissa entre les parcel·les urbanitzades i els boscos.

Escriptor amb ofici. Lluis Oliván Sibat (Lliçà d’Amunt, 1968) diu que “escrivint vas trobant la manera d’escriure”. Això s’ho va fer seu i des de la seva primera novel·la, El taxidermista (Viena edicions, 2005, Premi Sant Celoni de novel·la breu), ha anat enfilant llibres i premis. Ha publicat les novel·les El món líquid, El guardián de las hogueras, Un pare possible, Has marxat sense avisar, Lo que hay en el fondo i els reculls de contes Parcel·les habitades i Títulos robados. A més, ha escrit, amb molt d’èxit, els llibres per public jove El castell del doctor Franchini i La banda de l’embut. Amb els personatges com a eix central de la seves narracions i la paraula com a element que “és inseparable del personatge o de la història”, acaba de presentar el seu darrer llibre, Vladivostok (Periscopi), que el consagra com a escriptor amb veu pròpia.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara