La tradició tèxtil de la vila de Sant Cugat té arrels medievals i en el segles xvi i xvii va comptar amb un gremi de paraires com els de Sabadell o Terrassa. La seva situació marginal respecte les línies de ferrocarrils de la segona meitat del segle xix i la manca d’energia hidràulica van impedir la seva industrialització en el segle xix. Va haver-hi una única excepció, el vapor Serra, la vida del qual va arribar a només 27 anys, ja que es va enfonsar amb la pèrdua del mercat colonial de Cuba. Tres anys més tard l’edifici va ser ocupat per una pelleria fins al 1920, moment en el qual va recuperar la seva vinculació a l’art tèxtil amb la tintoreria de l’holandès Franz Swert que va subsistir fins a 1958. Constava d’una secció de blanqueig i altres dues de tintoreria, una per madeixes de fil de llana i la segona per a teles. Malgrat que la industria estava mecanitzada, l’assecat es feia a l’aire lliure, utilitzant idèntics estricadors als del segle xvi i, molt ecològicament, l’energia solar i eòlica de la comarca.
A principis del segle xx encara subsistien un parell de manufactures amb telers manuals. Es tractava de les hereves de l’empresa Valls i Cia (1855-1877). Una era Rafeques i Sanromà que el 1889 es va reconvertir amb Guardiola germans i l’any 1900 Carbonell i Auladell, amb despatx al carrer d’Ausiàs March de Barcelona. Comptava amb 18 telers portats majorment per homes, però també per dones teixidores a desgrat de l’esforç físic que suposava el teler manual. La segona va ser Tomàs Giralt, amb onze telers, que el 1882 passaren a mans de Josep Paxau, el 1904 en Josep Puig i entre 1911 i 1915, Vila i Manent. En aquest darrer any es clou la manufactura manual de teixits que no pot competir amb la mecànica.
La fàbrica de llana va obrir portes el 1918 i ràpidament l’Ajuntament va batejar els carrers veïns amb els noms d’Indústria i La Fàbrica. Des de l’inici va funcionar amb electricitat. Tenia un motor central i distribuïa l’energia per mitjà d’embarrats. L’empresa també sofrirà diferents canvis de noms i es mantingué fins entrada la dècada de 1950.
L’any 1920 va arribar una empresa barcelonina que s’instal·la a les afores, a la carretera de Cerdanyola. Es tracta de Josep Prat que comença l’experiència amb sis modestos telers mecànics que progressivament va anar ampliant fins arribar a cinquanta, l’any 1928, que era el màxim que li permetia la nau industrial. Es va mantenir sempre en mans de la família, la qual va complementar el negoci amb la confecció de bates. La fàbrica va subsistir fins a 1970, però la confecció va seguir activa. Altres empreses no van tenir continuïtat, com Socies i Romeu o Muller i Cia dedicada a la fabricació de teles impermeabilitzades, més conegudes com a hule.

Cap al tapís amb Grau Garriga
En la primera meitat de segle xx l’empresa més singular va ser Alfombras i Tapices Aymat, que va començar el 1922. Era una manufactura artesanal de gran qualitat que va teixir peces tan significatives com la catifa que encara avui hi ha al Parlament de Catalunya o les de l’Hotel Ritz de Barcelona. Després de la mort del fundador, Tomàs Aymat, l’empresa va caure en una crisi i el 1955 va ser rescatada per Miquel Samarach, que va impulsar la part artística del tapís, sota la direcció de Josep Grau Garriga, col·laborant amb artistes de la talla de Joan Miró. Son els anys que es coneix com Escola Catalana de Tapís. La realitat, però, era que l’empresa subsistia gracies a les catifes fins que la competència de les mecàniques la va obligar a tancar.
En la segona meitat del segle xx també hi van haver diferents empreses modestes, com Fènix SA, amb 20 telers o la filatura d’en Vela, més tard esdevinguda Magepsa. En la dècada de 1960 es van instal·lar dues grans empreses, Otexa i Anònima de Torcidos. El 1976, el sector tèxtil local encara comptava amb 1.452 llocs de treball, que representava quasi el 23% de la ocupació industrial, només superat pel metal·lúrgic després de la implantació de la gran fàbrica Condiesel, la constructora de bombes d’injecció per a motors dièsel, que abastia més del 80 % del mercat espanyol. Més tard, la deslocalització i la globalització va esborrar el sector la indústria tèxtil santcugatenca, deixant-la reduïda al testimoni, ara ja centenari, de les Confeccions Prat.