El rodal de la misèria
L’allau migratòria provinent del sud d’Espanya va causar grans suburbis de pobresa dels anys cinquanta als seixanta
Miquel Crusafont i Sabater
(text)
En Joan té “mala peça al teler”, al Pere, “se li veu el plegador”. La nostra llengua està plena de paraules i frases fetes derivades de l’activitat tèxtil, de les quals fins i tot se n’han fet llibres. Com podia ser d’una altra manera? Des dels temps medievals, en una munió de poblacions catalanes hi havia una artesania tèxtil que, anys a venir, derivaria en una potent indústria que trobaria una especial robustesa en l’espai vallesà. Els vaixells del comerç català medieval, que anaven a Orient per adquirir espècies, s’enduien productes de la terra, certament, però també una bona quantitat de draps catalans per vendre i feien així negoci d’anada i de tornada.
Al Vallès vàrem poder viure uns moments especialment brillants d’aquestes indústries, un cop passat el daltabaix de la guerra 1936-1939. Aquesta embranzida econòmica, però, també tenia el seu contracop: l’aparició d’una cinturó de barris miserables que acollien una immigració que acudia en massa, especialment des de Múrcia i Andalusia, on hi seguia regnant el sistema feudal dels grans latifundis improductius en mans de l’antiga noblesa. Fugien d’una misèria sense horitzó, per anar a una altra misèria, però que almenys els obria la porta a un cert futur.
El Sabadell de la meva infància estava constituït pel nucli antic i una àmplia franja o rodal d’alta especulació al seu voltant que esperava, lògicament, que les coses anessin endavant per omplir-lo de blocs de pisos, com així va succeir. Enllà de la franja especulativa hi havia un altre rodal, el dels barris que anaven creant uns immigrants que arribaven aquí sense pràcticament res i que havien d’improvisar les seves barraques o bé omplir les antigues coves, com en el cas de Sant Oleguer.
Doblar i redoblar la població
D’aquells temps en tinc presents records ben vius, que donarien per un estudi sociològic de la immigració, que no és pas l’objectiu d’aquest article. Quan l’any 1910 naixia el meu pare, Sabadell tenia uns 25.000 habitants. Quan vaig néixer jo, el 1942, aquella xifra s’havia sobradament doblat en només una generació. Però això no seria res si pensem que l’any 1960 la xifra s’havia tornat a doblar amb escreix i ja érem als 105.000 habitants. Certament que hi havia immigració catalana, sobretot de les comarques més rurals, però la gran massa provenia, sobretot, del sud de la península, de Múrcia i d’Andalusia.
A casa meva, de tradició republicana, poc eren gaire missaires. Tot i així, en plena postguerra, fins els més reticents com el pare i l’avi anaven a missa. Era una precaució absolutament necessària: el meu pare havia passat un judici sumaríssim l’any 1939 per catalanista i el meu avi també va haver d’entrar poc després a la presó pel seu passat polític republicà. Al costat de casa vivia un amic de la meva edat. Anàvem ambdós als escolapis, però ell provenia d’una família de sòlides bases cristianes. Quan jo tenia quinze anys, el meu amic anava cada matí de diumenge al barri de la Llanera, mentre jo aprofitava la festa per anar al cine Principal, on per dues pessetes podies veure un parell de pel·lícules de cinema que passava per infantil i que solia contenir, invariablement, un film curt de còmic americà, l’inevitable no-do per adoctrinar-nos en el nacional-sindicalismo i una pel·lícula més llarga de temàtica de l’Oest, ambdues de la pitjor qualitat possible, però la canalla érem de bon conformar.
El meu amic va estar un temps mirant de convèncer-me que l’acompanyés a la Llanera. Em va explicar que hi anava a fer catecisme als nens del barri, una activitat que dirigien un grup de jesuïtes joves. Ell em va anar explicant coses d’aquell barri i aviat m’hi vaig apuntar.
Els jesuïtes em varen destinar a La Planada del Pintor, un altre barri proper on no hi tenien catequista, de manera que el meu amic i jo sortíem d’hora de casa el diumenge al matí, enfilàvem cap a la Creu Alta, passàvem per la Llanera, on es quedava el meu amic i jo seguia fins a la Planada. Aquests dos barris són de la zona nord de Sabadell, junt amb el Torrent del Capellà, Can Puigjaner o Ca n’Oriach, el més antic i poblat. Al llarg del Ripoll apareixerien més avall altres barris com la Salut i Torre Romeu i el rodal s’aniria omplint de petits nuclis d’immigrats.
Escenes esborronadores
Quan vaig enfilar la pujada de la Llanera, ja vaig quedar esborronat. Allò no eren pròpiament cases, ni tan sols barraques, sinó petites cambrades improvisades amb trossos de llits, fustes arreplegades aquí i allà, sacs i un tros d’uralita per sobre, amb una mica de sort. I, és clar, no era el mateix veure-ho des de la carretera passant amb l’autobús de Castellar, que anar-hi a peu i entrar-hi.
Els jesuïtes ens proveïen d’uns patufets, per a atreure la canalla, i aviat vaig tenir el meu grup, amb qui passava el matí. Eren canalla de sis a vuit anys i jo els explicava el que podia, tot i que ells sovint em preguntaven prou altres coses que res tenien a veure amb el catecisme. Hi vaig anar anant tot l’hivern del 1957 i vaig continuar l’any següent amb una colla que anava creixent progressivament. Venien molt mal vestits, sovint bruts i n’hi havia algun que anava literalment despullat. Cada vegada era, però, més clar per mi que aquella canalla necessitava moltes altres coses, entre elles escoles, és clar, però també poder-se esbargir a la muntanya, per exemple.
Una excursió a la Mola
Vaig pensar que els diumenges al matí els podria dur d’excursió i vaig pensar com a primera sortida una anada a la Mola. Vaig anar a l’Ajuntament a demanar si em podrien facilitar una mena de passi gratuït de bus i tren per a aquells nens. L’alcalde Marcet es va encuriosir per la meva petició i em va voler conèixer. Em va rebre, doncs, es va interessar pels meus projectes i em va dir que no hi havia la possibilitat de donar-me el que demanava, però que cada vegada que fes una sortida portés els bitllets i l’ajuntament me’ls pagaria. Vaig pensar que era una bona solució.
La setmana següent vaig advertir als nois que estiguessin d’hora al nostre lloc de trobada i una setmana més tard sortia amb una colla d’una dotzena llarga de nois. Vàrem anar a l’estació, en tren fins a Terrassa i amb autobús fins a Matadepera. Jo ja coneixia bé el camí, de manera que vam enfilar per la Font de la Tartana i amunt cap a Can Robert i Can Poble i després al cim de Sant Llorenç del Munt. No cal dir que la canalla cridaven, cantaven, reien i s’ho passaven divinament, però vaig ser jo qui es va fer un tip de patir. Un dels nois anava completament nu, un altre no duia esmorzar, aquell es penjava arran de cinglera, dos es barallaven... Emprant quatre ulls per vigilar-los, tot va acabar bé, afortunadament, i l’ajuntament, certament, em va pagar puntualment els bitllets, però jo em vaig fer ben conscient que allò no podia pas ser, almenys d’aquella manera i que, si per desgràcia, hagués passat alguna cosa a algun dels nens m’hauria carregat la consciència per a tota la vida.
Aquella etapa de viure una mica els barris sabadellencs em va sotraguejar pregonament. Aquell món de misèria trencava la consciència i la major part dels que vam passar aquella experiència –una colla força nombrosa–, ens vam tombar ràpidament per ideologies esquerranes. Anys a venir i amb un grup del Front Obrer de Catalunya, tornaria als barris, però ja amb un programa més seriós. Jo ja tenia divuit anys, estrenàvem els anys seixanta i, de fet, els barris estaven una mica millor. Amb Jesús Salvador, Antoni Dalmau, Toni Creus i Antoni Garriga, facilitàvem als petits nuclis actius de cada barri els elements necessaris per a que poguessin organitzar conferències o sessions de cine-fòrum amb l’objectiu d’obrir-los horitzons. Anàvem a la Caixa de Sabadell que ens deixaven el projector de cine i els portàvem els conferenciants o comentaristes, generalment de Barcelona. Recordo especialment l’Àlvaro, el dirigent de Torre-Romeu que després tindria paper destacat en el sindicat USO. Llavors eren molts els barris que tenien nuclis actius i reivindicatius als quals anava molt bé que els facilitessin les coses. Va ser un servei que va durar uns dos anys, però després les feines ens van portar a la diàspora.
Carpeta Ànima tèxtil
