No gaire lluny de la fàbrica de pigments que hi ha a Corró d’Avall, coneguda com La Tintorera, vaig conversar algunes tardes d’estiu amb l’Anna Homs. Des del primer moment, casa seva i el seu jardí podien fer-me pensar en alguns edificis de l’arquitecte escocès Charles Rennie McKintosh, com també en els seus dibuixos i aquarel·les de botànica. Però potser el que resultava més singular d’aquell jardí, aparentment molt semblant als dels voltants, era l’atmosfera tranquil·la que transmeten les persones que treballen o cultiven horts i jardins, els dibuixen, els retraten o els estudien amb el capteniment propi dels que observen molt i xerren poc.
La discreció sol acompanyar les feines d’investigació incansable i els jardins –dels més humils als més sumptuosos– ja al primer cop d’ull deixen entreveure l’atenció i la cura dels qui se n’ocupen; són miralls que no enganyen.
Viure la infància a pagès, a la plana de Vic, va significar per a l’Anna Homs participar d’un entorn actiu i contemplatiu, on es va desvetllar la seva curiositat estimulada pels coneixements de la seva àvia Anna Gros i de la seva mare, Remei Pedrisa. D’elles va rebre les primeres lliçons del món vegetal i un munt de sabers útils aplicats a la vida quotidiana, transmesos oralment, malgrat trobar-se en una època de regressió i desaparició gradual del món rural, d’abandonament de pràctiques, eines, usos i vocabulari.
L’Anna va ser l’única dels sis germans que, a més de jugar-hi, va convertir les plantes en el seu motiu d’estudi i descoberta. Tot fa pensar que alguns nens i nenes de pagès seguien una mena de doble escolaritat: la de l’ensenyament reglat i la de casa, sense oblidar que l’ensenyament obligatori –la llei d’Educació General Bàsica– no arribaria fins l’any 1970.

Un atzar de molts colors
Un dia, per casualitat, va trobar pel terra a Granollers l’anunci d’un taller de “Tints amb plantes”. Tenia vint-i-tres anys i aquell taller d’iniciació va ser el desencadenant d’una carrera autodidacta que ha desenvolupat al llarg de quaranta anys en paral·lel a la seva professió de mestra d’Educació Infantil a l’Escola Salvador Llobet de Granollers. La doble condició de mestra­-investigadora va comportar un ventall ampli d’interrogants amb un motor compartit amb els alumnes: el del goig intel·lectual que, tal com definia el físic Jorge Wagensberg, “és el centre al voltant del qual gira qualsevol qüestió relacionada amb l’adquisició de nou coneixement.”
El descobriment de les capacitats tintòries va ser una extensió dels coneixements previs. Els llocs i els temps de floració, els noms, les propietats i els usos culinaris o curatius de més de dues-centes plantes, ara s’orientaven a conèixer-les des d’una nova perspectiva, com un enfilall de noves preguntes i noves indagacions que demanaven temps i estudi. Analitzar a fons, des de la pràctica i la teoria, els cicles de vida de fibres com el cànem, el lli, el cotó, la seda i les llanes, el seu cultiu i recol·lecció, les transformacions necessàries per al seu filat o trenat i les diverses tècniques de teixit són coneixements indispensables per a la incorporació d’un element amb un alt valor simbòlic: el color.
L’obtenció de colors per cocció és possible a partir de moltes plantes, bolets o escorça d’arbres. També d’alguns –pocs– insectes com la cotxinilla o Dactylopius cocus de la qual s’obté el vermell.
I vet aquí que, com li deuria ocórrer a l’Anna, ens trobem davant d’un tema d’aquells que de tan proper pot passar desapercebut i és, alhora, d’una importància cabdal. El fenòmen de l’arc de Sant Martí, els quatre pots de color damunt les màquines d’imprimir, la llum de les pantalles dels ordinadors o la pervivència dels colors en la seda tenyida, són alguns de moltíssims camps de coneixement que han atret estudiosos. Un exemple ben conegut és el cas del poeta J. W. Goethe (1749-1832) que, mogut per l’entusiasme en l’anàlisi i la reflexió sobre els colors, va elaborar una Teoria del Color.

La nostra història és el color
El progrés d’aquesta forma de coneixement en “espiral” va anar ampliant-se i enllaçant amb altres marcs d’estudi com ara l’arqueologia, l’etnobotànica, la psicologia, la història en general i la dels teixits en particular. Tal com diu l’Anna Homs, la nostra història no s’explica sense la presència i el significat dels colors: el negre, el blanc, els vermells, el groc... fins al blau d’indigo dels pantalons texans, la indumentària i teixits de tota mena participen d’aquest llenguatge. El Tapís de la Creació de Girona (s. xi) és un document excepcional d’un brodat basat en el domini de múltiples tècniques i sabers.
Si el més freqüent és reconèixer les plantes per la vista, l’olfacte o el gust (amb totes les cauteles), no ho és tant saber els colors que se’n poden derivar. Al jardí de l’Anna Homs els bedolls amaguen l’ocre, el groc i el verd. La Rubia Tinctorum és una planta amb flors grogues però de la qual s’obté el vermell; de la Isatis Tinctoria, que recorda les bledes, en surt el blau i d’un bolet, el Phisolotus Tinctoria, s’obtenen tons marrons...
En l’assaig El gozo intelectual, Jorge Wagensberg afirma: “Els millors estímuls procedeixen dels objectes i fenòmens reals. Les millors converses es donen amb altres persones que no ignoren el mateix i que accepten la regla elemental d’escoltar abans de parlar i de parlar després d’escoltar. (...) I les millors comprensions i intuïcions es despengen en la més radical de les soledats.” Potser el que sobta del jardí de l’Anna Homs és que, sense semblar-ho, és un jardí-laboratori en ple funcionament.