La indústria tèxtil, fil per randa

El tèxtil ha estat a la base del procés d’industrialització al Vallès i cada municipi té la seva història concreta, que n’explica l’evolució econòmica i social

Ramon Vilageliu (text)

L’existència de teixits, la capacitat de fer roba, és consubstacial a la humanitat. Tot i això, la capacitat industrial de fer-ne, en la mesura que descriu la producció a l’engròs per mitjà de màquines, va plantejar uns nous requeriments energètics que asseguressin constància i fiabilitat. Així, encara que l’arribada del vapor com a font d’energia va acabar sent definitiva, la força hidràulica també va formar part de inici d’aquesta industrialització. D’altra banda, en poblacions on previament a la mecanització de processos hi havia una forta indústria llanera, molts paraires es van convertir en fabricants de cotó aprofitant les xarxes de treball domiciliari de la llana atomitzant així les fonts d’energia, i no solament organitzaven la filatura sinó que també fabricaven teles crues de cotó.
En aquest seguit de coses, doncs, a ciutats com Sabadell, on la indústria tèxtil llanera és producte d’una llarga tradició que es remunta al final de l’Edat Mitjana, se sap que, al segle xv, entre d’altres teixidors, drapers i paraires, Bartomeu Deganet tenia dos molins drapers prop del riu Ripoll i l’any 1436 i dedicava la força hidràulica exclusivament al tèxtil.

De l’energia hidràulica al vapor
A Terrassa, dels 906 habitants que tenia la vila l’any 1717, per oficis, després dels jornalers i els pagesos, el grup més nombrós de treballadors era el relacionat amb el tèxtil, que ocupava vint-i-dues persones. A la mateixa ciutat, i després de la Guerra del Francès (1808/1814), l’augment constant de la mecanització ja exigia una font d’energia més potent que la tradicional força animal. Així, l’any 1841, en absència de rius que possibilitessin el seu aprofitament energètic, un grup d’emprenedors va constituir la societat de la Mina, amb l’objectiu de millorar el proveïment de la població i aprofitar l’aigua del subsòl per crear un curs d’aigua que, travessant de nord a sud la vila, fes servir el desnivell per crear diferents salts. Així i tot, va ser durant la segona meitat del segle xix que es va transformar en un gran centre llaner, quan les velles màquines manuals van ser substituïdes per màquines mogudes per la força del vapor. Ben aviat, a començaments del segle xx a Terrassa ja hi havia quaranta vapors, en alguns dels quals hi entrava la llana en floca i en sortia el teixit acabat, directament per a la venda.
Per la seva banda, l’aprofitament ener­gètic del riu Ripoll va tocar sostre al voltant de mitjan segle xix. Com va documentar l’historiador Josep Maria Benaul, si durant els primers anys del segle xix només sis dels vint molins que hi havia entre Castellar i Barberà tenien ins­tal·lacions bataneres, –és a dir, estaven relacionats amb la indústria llanera– i un altre tenia màquines cotoneres; a partir de 1849, amb quatre molins de nova planta i tot, hi havia “disset molins amb instal·lacions llaneres, set amb instal·lacions cotoneres, cinc amb papereres i set amb moles de farina”.
A municipis com Sant Cugat el pas de l’energia generada per força animal i de la hidràulica cap al vapor va fer-se després de l'experiència d'un parell d’estius de disminució de cabals hídrics per fer anar la maquinària de la fàbrica sedera de Can Cabanyes. Efectivament, entre 1838 i 1839 Narcís Menard i el seu soci Josep Vall van decidir dotar la fàbrica d'una màquina de vapor. Per altra banda, a Granollers, Pascual Madoz escriu que a l’any 1845 ja hi havia una fàbrica amb telers mecànics impulsats per vapor, segurament fent referència a l’empresa de la Font de l’Escot. A Mollet l’any 1871 es va obrir la fàbrica de cotó amb el nom de Claudio Arañó i Arañó que va ser la primera a incorporar el vapor com a font d’energia. I així gai­rebé a tot arreu: l’empenta del vapor va superar les mancances ener­gètiques de la força hidràulica, lligades a períodes estivals poc productius. Des de la instal·lació dels primers vapors –a Sabadell el primer va ser a l’any 1838, de la mà de Magi Planas– a la generalització d’aquest sistema energètic per l’empenta d’industrials com Josep Oriol Badia Juncà a Sabadell, Josep Umbert i Ventura a Granollers, o Josep Oriol Maurí i Puig a Terrassa –que va morir-se sense veure enllestida la fàbrica popularment coneguda com el Vapor Gran– el creixement de la indústria tèxtil va ser constant. Així, a Granollers mateix, els 258 treballdors i treballadores en empreses tèxtils de l’any 1876, passen a ser-ne 1.611 el 1909. I a Sabadell, amb uns 37.000 habitants a l’any 1918, uns 14.400 treballaven al sector tèxtil, comptant-hi la mà d’obra infantil, segons Cámara Oficial de Comercio e Industria de Sabadell.
Però també, ben aviat, l’energia elèctrica havia de ser la font majoritària d’energia del sector i, a partir de 1913, tant a Terrassa com a Granollers s’electrifica la ciutat mentre que, a Sabadell, entre 1912 i 1922 es van edificar tres estacions transformadores de corrent d’alta tensió. Tot aquest procés, aquest canvi constant, es pot resseguir a cada població i, alhora, forma part de la seva història.

Empreses i territori
Però la història de la indústria tèxtil és la de la gent que va generar cada empresa, la que hi va treballar i la del tragí diari, durant anys, a cada lloc de treball. La història tèxtil és també el relat del creixement de cada municipi, de com va anar variant la població i com a l’entorn de l’empresa creixien famílies i es creaven noves necessitats. De com s’edificaven nous habitatges per encabir més gent i de les noves maneres de veure el món que hi naixien. I, així, és evident que cada municipi té la seva gran crònica del món tèxtil amb empreses concretes que en van ser protagonistes. Com la firma Viuda de Josep Tolrà, S.A lligada inseparablement a Castellar del Vallès.
Aquesta firma emblemàtica va tenir com a origen el molí de can Barba, les primeres informacions del qual daten de 1560, quan la força de les rodes del molí alimentaven una fàbrica de draps de llana propietat de Francesc Barba. Durant dos segles, el segle xviii i el xix, el Molí de Can Barba va seguir amb la funció de bataner, fins que l’any 1866 Josep Tolrà Abellà, un metge destinat a Castellar, va decidir llogar-lo per introduir-se en la indústria tèxtil. Josep Tolrà Abellà va dirigir l'empresa fins que va morir el 1883; llavors la seva viuda, Emília Carles Tolrà –que també era la seva neboda– va esdevenir propietària de tot el patrimoni Tolrà, i va encarregar la direcció de l'empresa al seu jove nebot Emili Carles-Tolrà Amat. A finals del segle xix l'empresa tenia una extensió de 26.000 m2 i hi treballaven 700 operaris per torns dia i nit mitjançant la llum elèctrica, mentre que les màquines funcionaven amb la força de l'aigua de les tres rodes hidràuliques, situades en el riu aprofitant la construcció esglaonada dels tres cossos, i dues màquines de vapor. La trajectòria ascendent de la firma va fer que l ‘any 1935 l'empresa esdevingués societat anònima i després de la Guerra Civil –període durant el qual Emili Carles-Tolrà es va exiliar a Itàlia i la fàbrica va ser col·lectivitzada– la família Carles-Tolrà va continuar les activitats que es van veure fortament impulsades amb l'entrada a la societat dels germans Valls Taberner.
L'última ampliació de la fàbrica va ser l’any 1956 en inaugurar-se l'anomenada Fàbrica Nova. Durant la segona meitat del 1994 l'empresa va tancar definitivament les instal·lacions de can Barba i el Molí d'en Busquets i, des del gener de 1995, la Fàbrica Nova. La implicació de l’empresa amb Castellar havia deixat, durant aquests cent anys d’història, la construcció i adequació de l'església parroquial, o el finançament dels safareigs de la Baixada de Cal Verge i de la Baixada del Palau, de les Escoles del Patronat Tolrà o de les Escoles Pies. I, esclar, generacions successives de castellarencs i castellarenques hi van treballar fins que va tancar.

Sempre Ca l’Umbert
Quan a l’any 1876 Josep Umbert, un petit empresari de Sant Feliu de Codines, va decidir arriscar bona part del seu capital a Granollers, segur que no podia imaginar la transcendència que tindria per a la ciutat. El 1904, tal com consta a diferents documents, es va construir la major part de les instal·lacions que ara hi ha ubicades al carrer Prat de la Riba. El 1917 ja funcionaven 230 telers mecànics, dedicats a la fabricació de pisanes, una roba primerament de fil i després de cotó, amb lligat de plana i combinacions de colors especialment llistats per ordit. Josep Umbert va morir aquell mateix 1917 sent l’empresari més poderós de Sant Feliu de Codines i de Granollers i l’empresa va continuar, ara, en mans dels seus nebots. Els nous gerents –després de diverses fusions i amb el nom de Nebots de J. Umbert– van aconseguir que, a l’any 1927, l’empresa es convertís en la més gran de la Granollers i una de les 100 primeres del tèxtil a Catalunya. A més a més de la planta de Granollers, l'empresa en tenia d'altres de producció a Ripollet, Sant Feliu de Codines i Monistrol, a les quals calia sumar el magatzem i les oficines de Barcelona. Pocs anys després, els seus nebots Esteve Roca i Josep Roca, els quals van ampliarl'edifici al carrer Prat de la Riba, van adoptar per l'empresa el nom de Roca-Umbert, CA. El 1936 tenien a Granollers 917 treballadors i durant la Guerra Civil va ser col·lectivitzada i va prendre el nom d’Espartacus.
Acabada la guerra, l’empresa va tornar a mans dels Roca-Umbert i, aviat, amb l’arribada de la següent generació, va iniciar-se un període de creixement, amb un increment contant de maquinària nova i, esclar, amb un augment de treballadors: si l’any 1958 el 92% dels treballadors i treballadores eren de Granollers i la rodalia, el 1969 al voltant del 73% del personal provenia de fora de Catalunya, sobretot de les províncies d’Almeria, Granada, Càceres, Sevilla i Badajoz. Pocs anys després, amb la devallada del sector generalitzada, el govern va concedir un pla per tancar pràcticament la producció a Sant Feliu de Codines. Era l’any 1971 i si bé el 1976 es va iniciar el trasllat de la fàbrica de Granollers a La Batllòria (Sant Celoni) el trajecte empresarial havia començat la devallada. Tot i això, i després de diversos intents de reestructuració –molt contestat pels treballadors i que van acabar amb una vaga el desembre de 1977–, l’empresa es va acollir a un tercer pla de reestructuració i el maig de 1991 va tancar la producció, després d’anys de conflicte i poca rendibilitat.

Una colònia dins del poble
Parets del Vallès, a finals del segle xix tot just arribava als 1100 habitants i era un poble eminentment rural amb la pagesia com a activitat primordial. Per això, l’arribada de l’Antoni Feliu Peix, de Vilassar de Dalt, la implantació d’una fàbrica com Tejidos mecánicos Antonio Feliu – que a l’any 1917 passaria a denominar-se definitivament la Linera S.A, per la matèria primera de l’empresa, la filatura de lli i que li va donar rellevància immediatament– i la seva posada en funcionament l’any 1880 va ser un fet absolutament excepcional, inesperat.
L’empresa, tot i estar situada dins mateix del poble, es va establir com una autèntica colònia tèxtil semblant a les que estaven instal·lades a les ribes dels rius i aprofitaven els salts d’aigua per fer-ne ener­gia. Però a la Linera, amb una màquina de vapor, l’aigua provinent de la mina que van excavar es feia servir per millorar la secció de blanqueig i tintoreria. Amb aquest sentit de colònia, fins a l’any 1913 es van anar edificant tres carrers amb cases adosades pels treballadors i treballadores. L’empresa rutllava tan bé que ben aviat van obrir una sucursal de vendes a Madrid i un local que venia al detall i que, alhora, també servia de taller de confecció, a Barcelona. A més, Josep Triadó va crear un l'anagrama del Camaleó, que seria el símbol emblemàtic dels productes de la casa.
L'agost del 1930 es va inaugurar a Lliçà d'Amunt una altra fàbrica tèxtil sucursal de la Linera i que, inicialment, subministrava rodets i bitlles per la casa de Parets però aviat van dedicar-se a fer filatura de lli i, més tard, cotó. El setembre de 1936, amb l’esclat de la Guerra Civil la Linera es va transformar en una societat cooperativa i va anar creant uns serveis mutualistes que van arribar a crear una “Casal del nen". Després de la Guerra, dissortadament, l’exili, la presó i l’autarquia economica. Quan la família Feliu va tornar a agafar les rendes de la fàbrica i malgrat les dificultats d'aquells anys –manca de matèries primera, restriccions de fluid elèctric...– la indústria Linera va tirar endavant.
I si els anys seixanta van ser de creixement l'any 1971 la Linera va tancar definitivament les seves portes i totes les seves instal·lacions van quedar abandonades, excepte les cases dels treballadors que l'empresa les va vendre als seus inquilins.

Com una seda
L’empenta tèxtil, a Mollet, venia de lluny i la primera empresa significativa va ser El Cotó (1871-1963), coneguda popularment com el Vapor Vell i, en la seva darrera època, com a Texal.
Però segurament l’empresa més singular i de més influència a Mollet va ser la de Can Fàbregas, indústria sedera, pionera a l’Estat en la modernització constant en els processos i avenços de la seda. El fet de dedicar la seva producció a la seda ja va ser, des de l’any 1900 en què va iniciar la seva activitat, una novetat que contrastava amb l’ambient cotoner de l’indústria vallesana. Així, entre Can Fàbregas, el Cotó i Can Mulà –que també es va dedicar a la seda– el sector industrial molletà va certificar l’inici d’una època d’esplendor que, de fet, una vegada passada l’estretor de la guer­ra i postguerra, va viure el seu millor moment durant les dècades del cinquanta i seixanta, quan el nombre total de treballadors al sector tèxtil va arribar a unes 1.400 persones, la majoria dones, quan l’any 1950 Mollet del Vallès tenia 6.614 habitants. El cert és que l’any 1918 Can Fàbregas ja tenia uns 300 treballadors i treballadores, i quan l’any 1927 l’aleshores rei Alfons XIII va visitar expressament l’empresa, els diaris del moment la destacaven que “com la primera fàbrica sedera de l’Estat amb tot el cicle complet de preparació, teixit, tint i acabat.”
Passada la guerra –durant la qual l’empresa que havia estat col·lectivitzada i que, un cop acabada no havia patit cap destrossa i, a més, tenia un bon volum de material en estoc–, Can Fàbregas va continuar amb una nova generació al capdavant i l’any 1958 es crea Sederias Jorge Fàbregas, SA, que inicia un període de creixementi ampliació de les instal·lacions.
La influència i prestigi de Can Fàbregas va augmentar i fins i tot, l’any 1960, un ras sarga blanc marfil de les Sederies Jorge Fàbregas va ser triat pel dissenyador Cristóbal Balenciaga per confeccionar el vestit de casament Fabiola de Mora y Aragón, una aristòcrata espanyola, amb el rei Balduí I de Bèlgica. Les revistes del cor i els diaris en van anar plens i durant els anys seixanta el ritme de creixement de l’empresa va anar a més fins al moment àlgid en què amb la unió de Sederies Jorge Fàbregas SA i Batlló SA es crea Sedunion SA, el gener de 1973. Aquesta nova firma va estrenar, també, unes noves instal·lacions de 25.000 m2 i es va anar abandonant la fàbrica vella. Aquests anys d’eufòria, durant els quals la firma treballava per grtans firmes comercials com Yves Saint Laurent o Manuel Pina, van anar aturant-se a principis dels anys setanta i Sedunion no es va escapar de la crisi generalitzada del sector: la roba de seda de l’extrem orient tenia uns preus més econòmics i es feia difícil competir-hi. A inicis dels anys noranta el nombre de treballadors i treballadores havia disminuït més d’un 30%. L'any 1999 es va presentar un nou expedient de regulació d'ocupació, que va afectar 63 treballadors dels escassos 96 amb què comptava la plantilla. A finals d’aquell any es va tancar la producció a Mollet i l’any 2001, la història de gairebé cent anys, s’aturava per sempre.
Una història concreta lligada als municipis que, tot i això, continuava endavant amb d’altres empreses, altres tècniques tèxtils i, com sempre, amb la gent. Fil per randa.
La indústria tèxtil, fil per randa

El pavelló de màquines de la fàbrica tèxtil Vapor Aymerich, Amat i Jover de Terrassa, en una imatge de finals del segle XIX. Foto: Autor desconegut. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionnista de Catalunya.

Sofia Aragay Durany, teixidora de la roba de la Fabiola De Mora y Aragón. Foto: Revista Notes, Núm 30. Arxiu Històric Municipal de Mollet del Vallès

Una vista general de la fàbrica de can Barba, als anys seixanta. Foto: Arxiu municipal de Castellar del Vallès.

Una imatge de l’interior d'una fàbrica tèxtil a Mollet, l’any 1919. Foto: Arnau Izard i Llonch. Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya.

Retrat d'un grup de dones treballadores del complex tèxtil de Roca Umbert, a inicis dels setanta. Foto: Esteve Gironella i Deulofeu. Arxiu Municipal de Granollers (ArxiuGR).

Imatge dels treballadors de la fàbrica tèxtil Roca Umbert que, el 10 de desembre de 1977 es manifestaven en defensa dels seus llocs de treball i en contra del tancament de l'empresa. Foto: Pere Cornellas i Aligué. Axiu Municipal de Granollers, AMGr.

Imatge de l’any 1956 amb tot espai que ocupava l'empresa tèxtil Roca Umbert, i els primers habitatges sindicals del Grupo Liberación. Foto: Trabajos Aéreos Fotogramétricos (TAF). Axiu Municipal de Granollers, AMGr.

Paraires i altres oficis del món de la llana

Tal com escriu Antonio Santamaria en el seu article Els paraires o els orígens de la manufactura llanera (Diari de Sabadell): “No resulta fàcil definir l’ofici de paraire, a meitat de camí entre el fabricant i el comerciant. La seva etimologia prové del llatí parator lanae; és a dir, ‘el que prepara la llana’. El procés d’elaboració del producte final era força complex. Primer es classificava la llana en funció de la seva qualitat. Després era submergida en oli d’oliva i es cardava. Acte seguit era portada als filadors i posteriorment als retorcedors que preparaven els ordits que eren lliurats als teixidors. Teixida la peça, passava pel molí bataner per desengreixar-la i enfeltrar-la. Un cop realitzada aquesta tasca, el drap s’estirava en els estricadors de fusta i passava a ser cardat. A continuació entrava a mans dels abaixadors qui amb tisores igualaven els pels i dels escutiadors qui amb pinces eliminaven les impureses i els nusos. Al final, la peça era premsada i estava llesta per a ser venuda. En alguna d’aquestes fases del procés productiu es podia, a més, procedir al tintatge de la peça o bé es podia vendre en brut sense tenyir.”
I, encara, a la filatura hi havia pentinadors i metxers mentre que, en el teixit hi havia ordidors, canoners, teixidors, esborradors i cosidors. En el rentador amb secció de cardes i pentinats hi treballaven peons de rentador, carregadors i pentinadors. Finalment, en la fase d'aprest, acabat i tint hi havia ajudants de londosa, sagals de perxes, tintorers i premsadors. Tot un món d’oficis que, gradualment i per l’empenta dels nous processos industrials, van anar quedant en la memòria d’una indústria sempre canviant.

Una imatge d’operaris de la fàbrica Armengol & Cia de Sabadell triant llana, de principis del segle XX. Foto: Arxiu Històric de Sabadell.

Josep Maria Benaul i Berenguer, historiador de la indústria tèxtil

L’historiador Josep Maria Benaul i Berenguer (Sabadell, 26 de març de 1951 - 28 setembre de 2020) va ser un dels més destacats especialistes de la història de la indústria tèxtil i la seva tesi doctoral La indústria tèxtil llanera a Catalunya, 1750-1870: el procés d'industrialització al districte industrial de Sabadell-Terrassa, n’és una mostra.
Des de maig del 2019 dirigia la Fundació Bosch i Cardellach i anteriorment havia dirigit l'Arxiu Històric de Sabadell del 1986 al 1991. També es va dedicar a la docència, sent professor d'Història moderna i contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i d'Història econòmica de la Universitat de Barcelona.
La seva feina com a investigador i analista historiogràfic, el va portar a ser autor de autor de nombrosos articles, estudis i llibres d’història des de la perspectiva de l’economia que a l’hora de fer aquesta carpeta sobre la indústria tèxtil hem hagut d’anar consultant.

La petjada del Gremi de Fabricants de Sabadell

Amb més de quatre segles i mig d’història, el Gremi de Fabricants de Sabadell és actualment un puntal de la indústria tèxtil. El seu vigor es fonamenta amb una història d’arrelament a la ciutat i en uns objectius clars de defensa dels interessos de la indústria de la zona –i en particular de la indústria tèxtil–, i el desenvolupament econòmic i social de la seva àrea d’actuació. Aquesta continuïtat històrica –explicada fil per randa al llibre El Gremi de Fabricants de Sabadell (1559-2009). Organització empresarial i ciutat industrial, que va dirigir Josep Maria Benaul i Berenguer i en el que hi van participar, entre d’altres, Lídia Torra, Esteve Deu o Jordi Calvet­– es posa en relleu amb el paper central del Gremi no només en les qüestions d’interès sectorial sinó, per exemple, amb l’impuls del projecte de la Caixa d'Estalvis de Sabadell (1859), el Banc de Sabadell (1881) i altres institucions econòmiques com ara la Cambra de Comerç i Indústria local (1886). Però també sota el seu patrocini neix, l'any 1902, l'Escola Industrial d'Arts i Oficis o, més endavant, es va implicar en la construcció d'habitatges protegits per als treballadors i treballadores, o en la creació de la Companyia d'Aigües de Sabadell i, l’any 1966, de l’Escola de Disseny Tèxtil, entre moltes altres iniciatives.
Com a instruments per portar a terme els seus objectius actuals, el Gremi va fundar l’any 1947 l’Institut Sallarès i Pla d’Estudis Tècnics, Econòmics i Socials com a entitat aglutinadora dels joves empresaris tèxtils del Gremi de Fabricants de Sabadell i, més recentment, l’any 2000, va crear la Fundació Privada Gremi de Fabricants de Sabadell, que té com a objectiu potenciar, col·laborar i incentivar la indústria en general, especialment el sector tèxtil. Actualment, amb unes cent empreses associades, el Gremi continua sent una institució d’una gran influència tant a Sabadell com al país.

Grup de treballadors davant d'un teler en una fàbrica de Sabadell, a inicis del segle XX. Foto: Arxiu Històric de Sabadell.

L’Institut Industrial de Terrassa (ITT) i la modernització de la ciutat

L’Institut Industrial de Terrassa - Gremi tèxtil va néixer el 24 d’octubre de 1873 de la fusió de les antigues corporacions tèxtils que havien existit a. la ciutat fins al moment: el Gremi de Fabricants de Teixits de Llana i l’Asociación de Fabricantes para la Compra y Venta de Desperdicios de Lana, la primera de les quals remunta la seva antiguitat a l’època gremial dels segles XIII i XIV.
Durant els seus inicis l'IIT ja va tenir una intervenció activa en la fundació Creació de la Caixa d'Estalvis de Terrassa, l’any 1877, i de la Cambra de Comerç, el 1886. Més tard, també va propiciar la constitució de la Mútua de Terrassa, l’any 1900, i de l'Escola Industrial, el 1901, entre d’altres institucions terrassenques. Anys més tard, el 1946, va crear amb Josep Biosca i Torres del Museu Tèxtil Biosca que actualment, setenta-cinc anys després de la seva fundació, està gestionat per un consorci format per l'Ajuntament de Terrassa i la Diputació de Barcelona i presenta una panoràmica dels diversos estils i tècniques utilitzats arreu del món en el camp del teixit al llarg de la història. Aviat, l’any 1948, va impulsar l’Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials. Amb la seva empenta la petita vila industrial s'havia convertit en una ciutat industrial moderna.
L’IIT també va participar com a entitat fundadora en la constitució de la Confederació Empresarial Barcelonesa. Poc després, l’any 1978, es creava la Confederació Empresarial de la Comarca de Terrassa (CECOT), que sorgia de la fusió de l’Institut Industrial de Terrassa i la Unió Comercial de Terrassa. La creació de Cecot no va significar pas la desaparició de l’IIT, ja que aquesta entitat continua treballant per a la indústria tèxtil, ha conservat la seva pròpia junta directiva i actualment ostenta la vicepresidència de la Cecot.

Vista panoràmica de Terrassa a inicis de l’any 1970. Foto: Carles Duran Torrens. Arxiu Municipal de Terrassa.

El pes de la indústria tèxtil

En general, i segons les dades de l’Observatori de la Industria del Departament d’Empresa i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, el pes de la indústria dins del total de l’economia catalana era d’un 19,3% l’any 2019. I en el total de la indústria, la relacionada amb el món tèxtil és un 3,6% del producte industral català (2017) si bé, en termes estatals, el sector català manté el seu lideratge ja que aporta el 40% del volum de negoci tèxtil estatal. Això, tenint en compte que el total d’empreses tèxtils catalanes, 4.217, són un 26% del total del sector espanyol i que l’ocupació, també respecte al sector a tot l’Estat, és d’un 32,3%.
Pel que fa a les comarques vallesanes, segons els economistes Joaquim Solà i Xavier Sáez (“La indústria al Vallès (2000-2018): evolució recent i situació actual”, Ponències Revista del Centre d’Estudis de Granollers, 24 ),“si considerem la sèrie 2001-2016 es pot observar com el pes de la indústria vallesana en el total del Principat en termes de PIB se situa gairebé sempre per damunt del 25%”. Així, tot i que el sector tèxtil ha caigut des de15,4% l’any 2000 al 7,8% 2018, “la participació del tèxtil, confecció, (...), que històricament havia tingut gran importància a ciutats com Sabadell i Terrassa, el 2016 encara representava més del 31% del valor afegit brut català del sector”.
La indústria tèxtil vallesana, doncs, ha generat canvis impensables per tota la gent que va començar a imaginar poder produir teixits a l’engròs, utilitzat màquines que alleugerissin la feina. Sempre, però, a cada peça de roba, l’escalf humà.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara