Teixir, una vella tradició medieval

Els paraires van ser els precursors de la indústria tèxtil, en manipular la llana d’ovella fins a convertir-la en fil

Domènec Miquel (text)

La potent indústria tèxtil vallesana va tenir com a precursors els paraires, ja des de l’època medieval. De les primeres mencions que n’hi ha són les de la vila de Sant Cugat, que daten del segle xv. La major part de masies d’aquella època tenien un ramat d’ovelles, més o menys gran, que era una peça fonamental per a la seva economia.
Encara que avui ens pugui semblar una paradoxa, l’interès principal residia en l’obtenció de fems per poder abonar les terres de conreu. La carn era un producte secundari, ja que s’havia de consumir ràpidament per manca de sistemes de conservació i es reservava per a les grans festivitats, a les quals s’agrupava la família extensa. En aquest sentit tenia molt més valor alimentari el porc, ja fos fresc, salat, sec o en tupí. L’ovella, però, també proporcionava un altre element valuós que és la llet, els excedents de la qual s’acumulaven en forma de formatges. Finalment, la llana.

Paraires i pagesos
Sabem molt poc de la qualitat de la llana produïda, però és evident que tenia un interès tant per al consum propi –dedicada a la fabricació de roba d’abric–, com a producte susceptible de ser venut al mercat, ja fos en brut, ja després de les primeres manipulacions en forma de filat casolà, a un preu més elevat. Tanmateix, però, la llana acabada d’esquilar requereix una sèrie de tractaments previs abans que unes mans hàbils siguin capaces de convertir-la en fil. Aquí és on apareix la figura del paraire, el professional que prepara la llana, la renta, la carda i la pentina deixant les fibres paral·leles per tal que puguin ser estirades fins a obtenir el gruix desitjat i posteriorment retorçades per formar el fil.
Al llarg del segle xvi es troben exemples de pagesos que, alhora, actuen de paraires. Els conreus cerealístics de secà deixaven molt temps lliure a l’hivern, que podia ser aprofitat en aquest segon ofici. Molt aviat, però, el paraire esdevé empresari del procés tèxtil. Compra la llana en brut, la prepara, la dona a filar, recull el fil i el passa al teixidor. Després pren en drap teixit, el renta, l’apresta i el ven.

Gremis a Sant Cugat, Terrassa i Sabadell
Es ben conegut que a Terrassa i Sabadell els paraires ja tenien un gremi propi a mitjans del segle xvi. En canvi s’ignora que Sant Cugat, en el mateix segle, també comptava amb organització gremial idèntica. Els llibres de Batllia deixen clar que al seu front hi havia un prohom i uns cònsols que revisaven la qualitat dels productes manufacturats. El 1578 una comissió d’onze paraires encarregaven la construcció d’uns estricadors gremials a Estalella, fuster de Barcelona que temporalment va passar a residir a Sant Cugat. Tenien trenta-sis canes de llargada, amb barres de melis i correderes de roure. No queda gens clar per què cercaren un fuster foraster i no un dels cinc que hi ha documentats a la vila. Possiblement la raó sigui econòmica. Un any després, el prohom reconeixia que encara li devien 25 lliures i demanen dos anys d’ajornament. Aquests estricadors van ser una font de conflictes i Estalella, cansat que no li paguessin, va fer empenyorar les eines de l’ofici al prohom. També el paborde major del monestir, senyor de la vila, reclamava l’import d’aquell roure que els havia venut i no havia cobrat.
Per un altre document d’igual data se sap que el gremi havia manllevat quaranta-nou lliures al monestir en concepte de censal i un parell de paraires obligaven tots els seus béns per garantir que es pagarien les pensions anuals. Per tenir una idea del valor de les coses, un paraire de Terrassa que anava a treballar a la vila de Sant Cugat pagava quatre lliures a l’any pel lloguer d’una casa del carrer de Dalt. El carnisser ven la llana en brut dels moltons escorxats, a 7,5 lliures el quintar (41,6 kg) si està barrejada i a 9 lliures si tota és blanca. Dos anys més tard el preu del quintar barrejat havia caigut a 6,5 lliures. Pel que fa al drap, el burell (drap de llana, bast i sense aprestar, de color gris fosc) es pagava a 31 sous la cana, en uns temps que 20 sous corresponien a una lliura.
L’ofici de paraire va tenir molta embranzida al llarg del segle xvi. Només en la segona meitat del segle es van identificar 101 paraires santcugatencs. L’any 1587, un d’aquests paraires, en Joan Roig, va ser nomenat batlle del paborde major, el senyor de la vila. Hi havia altres oficis tèxtils especialitzats, com eren els escardassadors o el d’abaixador, que igualava el pel del drap amb les tondoses. Per documents de deutes, se sap que els draps es portaven a tenyir a Sabadell o Terrassa. Com arreu del país, el que no apareix mai és l’ofici de filador, ja que aquesta era una tasca bàsicament de dones, que se sumava a la resta de domèstiques i, per tant, no estava reconeguda. Això no significa que no hi haguessin homes que la fessin com un complement, per exemple pastors que s’ocupaven així mentre vigilaven els ramats o pagesos que filaven en les llargues vesprades d’hivern o en època de pluges. Però mai es va considerar una vertadera professió.

Fora dels eixos de comunicació
La marginació de la vila de Sant Cugat respecte els gran eixos de comunicació en el segle xix i la manca d’energia hidràulica van impedir que s’industrialitzés. L’únic intent va ser el de la fàbrica Menard, el 1846, a la riera de Rubí, moguda per una roda hidràulica. Tenia 18 cardes i 14 mule-jenny amb 3.560 pues. Amb aquesta empresa apareix el filador com a ofici, que són l’empresari i el contramestre, perquè les obreres són dones, que el 1847 ja fan una vaga per millorar el salari. Deu anys més tard, en un reajustament de termes municipals, la fàbrica va passar a Rubí. Va ser necessari esperar fins al 1873 per qué aparegués una fàbrica tèxtil moguda a vapor, amb 20 telers mecànics, prou allunyats del nucli urbà perquè el seu soroll no molestés els estiuejants. El 1895 va arribar als 82 telers més una secció de filats.
L’esmentada marginació no va impredir que apareguessin petites empreses tèxtils de funcionament manual a la vila, només que ara no eren de llana ni de lli, sinó de cotó. El cens de 1850 informa que llavors hi havia 76 treballadors en el sector tèxtil, en un població de 2.500 habitants majorment dedicada a la vinya. Des de minúsculs tallers familiars, amb un parell de telers fins a Valls i Cia, que en tenia 29. La pregunta és com van poder subsistir fins al 1915 aquests telers manuals que no podien competir amb la productivitat del mecànics implantats en la segona meitat del segle xix. Paradoxalment, però, van resistir més que el citat vapor Serra, orientat al mercat colonial i que va tancar portes l’any 1900, després de la pèrdua de Cuba i Puerto Rico per part d’Espanya.
Teixir, una vella tradició medieval

A la pàgina anterior, imatge d’un manuscrit de l’any 1565 en el qual Martí Joan de Caldes, monjo i procurador del monestir de Sant Cugat del Vallès, fa establiment de nou o precari d'un hort a Sabadell, situat al lloc dit l'Horta nova, a favor de Rafael Duran, paraire de la mateixa ciutat i li fa una reducció de cens. Foto: Biblioteca de Catalunya.

Imatge de la moneda commemorativa dels quatre-cents anys del Gremi de paraires de Sabadell, de l’any 1959.

Rajola d’ofici de paraire que es conserva al Monestir de Pedralbes.

Fama i reputació paraire a Sant Cugat del Vallès

Els mestres paraires de Sant Cugat van assolir certa fama i van localitzar un parell de contractes d’aprenentatge d’un terrassenc i un occità que van anar a la vila a aprendre l’ofici. Vers finals de segle xv, el sector va patir una greu crisi i alguns paraires locals van optar per marxar a Terrassa, on deien que hi havia més oportunitats de feina. En la primera meitat del segle XVII el nombre de paraires localitzats baixa a 84 i en la segona ja només se’n troben 13. La desaparició de l’ofici de paraire no va implicar la dels teixidors, sempre menys nombrosos, que van seguir amb la seva tasca especificant si eren de llana o de lli. Naturalment, les dones continuaren filant. Aquesta tradició mantinguda al llarg dels segles va permetre que a finals del segle XVIII l’abat Azara, després bisbe de Barcelona, promogués la filatura manual de cotó a la vila per compte d’empresaris barcelonins. Un claríssim exemple de putting-out, un sistema de producció que subcontractava la feina a persones que la feien a casa.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara