El tèxtil, cosa de dones

La incorporació de la dona al món del treball, a les fàbriques, és indissociable de l’emigració del camp a la ciutat i com a incorporació de mà d’obra barata

Laura Pinyol i Puig (text)

Terrassa i altres localitats vallesanes compten amb un argot propi que els seus veïns i veïnes s’enorgulleixen de mantenir i desxifrar. Xena, llòfia, anar a toc de pito, passar la meri o el quarto de reixa són algunes de les expressions genuïnament terrassenques. I algunes d’aquestes estan estretament vinculades amb la indústria tèxtil: anar a toc de pito respon al xiulet que els encarregats feien a les fàbriques per cridar a la feina; mentre que el quarto de reixa és el nom popular que rep l’estança que dona al carrer d’una casa entre mitgeres –les tradicionals cases angleses de planta baixa, pis i eixida al darrera– d’obra popular per a les classes obreres.
Avui a Terrassa encara se’n poden trobar i, algunes, conserven una aparença força similar a l’original (les cases del Maurí al carrer del Passeig o la renglera d’habitatges de la carretera de Rubí on n’hi ha trams específicament conservats), tot i que moltes cases han vist substituïda aquesta distribució original per la reforma de les façanes i la incorporació de garatges.
Però què té a veure el quarto de reixa amb el tèxtil i el treball femení? Durant els anys de l’esplendor de la indústria tèxtil la Terrassa –però també a Sabadell, ja que a començaments dels anys seixanta, aquestes dues capitals vallesanes aglutinaven el 70% de la indústria llanera de tot l’Estat espanyol– va proliferar el treball domèstic que, ma­joritàriament, ocupava a les dones. Aquest fet respon a dues circumstàncies. Semblantment al que avui coneixem com a teletreball, també al llarg del segle xx hi havia un sistema que permetia les dones poguessin compaginar les labors domèstiques i la cura de la llar amb feines extres que es duien a terme sense horaris, amb una màquina de cosir i amb la repetició dels patrons, malgrat que això sovint comportés una sobreexplotació perquè quedava al marge de cap regulació salarial, sindical o mutual, però aportava uns diners que ajudaven a sustentar les despeses familiars. I de l’altra, per a la moral ben pensant de l’època, incentivada a partir del franquisme, quan era més ben vist treballar a casa que no fer-ho a les fàbriques, on les dones –malgrat les pro­fundes diferències de salari– s’empoderaven, es reivindicaven i prenien consciència. A casa, s’acomplia l’ideal d’una esposa abnegada i dedicada a les tasques de la llar.

Des dels inicis
Les dones, tanmateix, han format part de totes les fases del procés tèxtil des dels inicis de la revolució industrial. I des dels mateixos inicis, la indústria va diferenciar clarament quines feines podien fer les dones i quines farien els homes.
Els oficis femenins partien de la filatura i el tissatge: cosidores, canoneres, metxeres, nuadores o ordidores. S’estima que el 80% de les feines relacionades amb la filatura el procés que parteix de la llana neta per obtenir un fil que es pugui fer servir en els telers la feien les dones. I en el cas del tissatge, que és la preparació del l’ordit i del fil de trama com el teixit, també era una feina pròpia de les dones. I en la fase dels acabats, les dones també tenien una presència dominant fent de cosidores, que era considerada una feina de més rang dintre l’escala dels oficis que ocupaven les dones. En canvi, la teixiduria i els acabats –el ram de l’aigua, el més ben retribuït– eren cosa d’homes, així com els contramestres, els encarregats de secció, els comptables, viatjants, representats o teòrics tèxtils, a la cúspide de la piràmide del tèxtil, que eren homes.
Aquest tipus de classificació en el treball, tanmateix, relegava les dones en l’escalafó més baix de la indústria. Les nenes i les dones es van incorporar a la indústria tèxtil fruit dels contingents d’immigració que van abandonar el camp per treballar a la ciutat. En alguns casos, ho feien com a complement de famílies pageses que enviaven les nenes de curta edat a les ciutats. En d’altres, ho feren acompanyades de totes les famílies que es convertiren en classes obreres de les ciutats fabrils. Les jornades laborals eren infestes per a les criatures –tant nens com nenes– amb sorolls eixordadors, llargues jornades, treball físic esgotador i ambients insalubres de pols, humitat i fums. Però els minsos salaris que ingressaven les petites obreres eren necessaris per a les famílies normals que, amb un sol sou, no arribaven a final de mes. Per tant, una família obrera tipus necessitava el jornal del cap de família, la dona i els nens que poguessin treballar a les fàbriques. De fet, no és fins l’any 1900 –Ley del trabajo de mujeres y niños de 1900– que es regula el treball infantil i es prohibeix que els menors de 10 anys el puguin exercir.

El gènere, sòl i sostre
Aquesta incipient protecció dels infants, però, a la pràctica costava molt de complir. Primer, perquè les mares només gaudien de quatre setmanes de descans sense remunerar que només els cobria la reserva del lloc de treball. També perquè les dones no sempre podien deixar els infants a la guàrdia i custòdia de familiars o veïnes. A la pràctica, ser dona o ser home condemnava a un tipus de treball i a unes expectatives molt limitades. Mentre elles es veien obligades a mantenir-se en aquest estrat més baix i menys qualificat de la cadena i no rebien cap formació especialitzada, els nois podien escalar en oficis més ben qualificats i més ben pagats. En aquest sentit, el treball a casa, tot i que suposés una sobreexplotació per a les dones que s’avenien a fer-ho, donava possibilitats d’ingressos i certa autonomia.
Aquesta bretxa salarial entre homes i dones no va comptar amb el suport de les incipients organitzacions sindicals, que veien amb hostilitat la incorporació de la dona al mercat laboral perquè eren mà d’obra més barata. I la seva participació activa també es veia seriosament limitada per les dobles jornades de treball que feien les dones, entre la fàbrica i la casa. Mentre proliferaven cafès, tavernes i ateneus, llocs d’esbarjo i reunió, les dones es recloïen a casa. Ara bé, la seva implicació sí que va comptar en les vagues i lluites obreres, per defensar els drets dels treballadors; encara que sempre en fossin la baula feble. El 1912 van prendre part de la vaga contra la llei que prohibia el treball nocturn femení –molt compatible amb el que avui en diem conciliació; el 1913, amb la vaga general del tèxtil cotoner, que exigia la reducció de les jornades laborals d’11 i 12 hores diàries, fou secundada més per vaguistes dones que homes, a causa de l’impuls del sindicat femení La Constància. I el 1916 s’impulsà la vaga massiva de filadores i teixidores que demanava una jornada de nou hores i un augment salarial del 50%. Les millores laborals arribaren amb la II República, que reduí la jornada a 48 hores setmanals i establí les primeres vacances pagades. Fou un temps més procliu per a les reivindicacions de les dones i l’assumpció d’alguns drets, que la guerra estroncà i perdurà sota el règim franquista, atiada per la visió ultraconservadora de l’església catòlica que impulsava un model de societat amb la dona relegada a casa. Per exemple, el 1942 una llei establia que la dona casada havia d’abandonar la feina un cop es casava; obligació que no va canviar fins als anys 50, i el 1961 van desaparèixer dels contractes.
A Terrassa, la presència de les dones també va ser majoritària en una indústria que, ben aviat, esdevingué la segona en pes a la ciutat. Si el sector llaner era el més representatiu, a partir dels anys vint del segle xx va emergir la indústria del gènere de punt, dedicada a les mitges i a la llenceria, en què la presència de les dones com a mà d’obra era majoritària.
La immigració massiva al llarg dels anys 50 i 60 provocà, també, l’entrada de nou de les dones a la indústria, després que el règim franquista hagués promogut decrets per evitar-ho. Terrassa passà dels 58.880 habitants del 1950 als 92.200 el 1960, i arribà als 160.000 el 1975. Un creixement exponencial a revolt del tèxtil que havia transformat la ciutat, la societat i l’economia i que, amb la crisi i el tancament de les grans indústries a mitjans dels setanta, va abocar-la a una nova època incerta i desconeguda.
Però Terrassa es deurà sempre a la indústria tèxtil que li ha donat el caràcter que encara avui es veu per tots els carrers. Com passa sempre, però, el pes de la dona en aquest pòsit costa més d’identificar. Petits passos com la Plaça de les Teixidores –inaugurada el 2017– al costat de la Casa Baumann és un bon principi per posar en valor aquest paper històric, però tan invisibilitzat.
El tèxtil, cosa de dones

Retrat del personal –eminentment femení i canalla– de la fàbrica tèxtil de Feliu Pinyol de Granollers. Foto: J. Rius. Col·lecció Ajuntament de Granollers. Arxiu Municipal de Granollers (ArxiuGR).

Retrat d'un grup de dones treballadores del complex tèxtil de Roca Umbert de Granollers, a inicis dels setanta. Foto: Esteve Gironella i Deulofeu. Arxiu Municipal de Granollers (ArxiuGR).

Filadores a la casa de la Mata de Terrassa, l’any 1940. Foto: Carles Duran i Torrents. Fons Carles Duran i Torrens/Arxiu Municipal de Terrassa.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara