Les dones del tèxtil, punta de llança del moviment obrer

La primera vaga coneguda a Santa Perpètua de Mogoda va tenir el seu epicentre a la fàbrica cotonera Vapor Arañó

Ernest Vilàs Galindo (text)

El cultiu de cereals, patates, mongetes, cànem i vi, ocupaven als habitants de Santa Perpètua de Mogoda a inicis del segle xx: infants, homes i dones alhora. L’influx industrialitzador no era aliè a la comunitat, però. Dones i infants col·la­boraven a les feines agrícoles i, al tèxtil, havien treballat ja en els telers domèstics que complementava l’economia del mas en els moments inicials de la industrialització. Eren casos de treball dispers que rebien la matèria primera i els utensilis de fabricants o comerciants dels nuclis industrials més grans, singularment Sabadell i Terrassa.  
L’impuls decidit en el nou camí va venir de la mà de Claudi Arañó i Arañó (1827-1884) que va construir als afores del poble una fàbrica cotonera el 1857, ampliada amb una nau annexa, més gran, el 1872. Les raons de la localització al poble eren diverses, però una de les més importants va ser l’avantatge d’establir-se en un context agrícola on, en principi, la mà d’obra era disciplinada i poc problemàtica, donada la condició femenina de la majoria dels treballadors. Just el 1855 Barcelona havia viscut la primera vaga general generada per l’obrerisme a l’escalf del Bienni Progressista (1854-56). El 1873, a cal Arañó, hi havia instal·lats 60 telers de cotó mecànics a vapor manipulats bàsicament per dones i nenes, entre 14 i 60 anys. De fet, la indústria tèxtil era moguda per mans de dona. Segons els anuaris estadístics del 1923 a Manresa, Sabadell i Terrassa hi treballaven 12.124 homes i 23.884 dones al tèxtil. El sou d’aquestes dones era el 56% del que cobraven els homes.
 
Precarietat laboral
Les condicions laborals per a tothom eren prou dures. No existien les vacances, les jornades laborals superaven àmpliament les dotze hores (les 8 hores setmanals van establir-se el 1919), es treballava el dissabte al matí i les festes eren recuperables al llarg de l’any. Les dones no gaudien de baixes remunerades per maternitat i per treballar havien de disposar d’una autorització escrita del seu cònjuge, pare o tutor. 
En arribar el 1914 les dones del tèxtil perpetuenc ja no eren tan dòcils com hauria agradat als seus patrons. Segons explica el cronista local Joan Soley, l’abril d’aquell any una comissió d’obreres de can Xiol li van demanar un augment de setmanada, ja que treballaven dotze hores diàries i rebien entre 12 i 15 pessetes setmanals. La resposta del patró va ser l’acomiadament de totes aquestes dones, i si alguna volia treballar havia de tornar a demanar la feina. A més, va cercar treballadores de fora del poble. La por a l’atur va forçar la voluntat d’algunes treballadores, però la majoria van encetar una ferma lluita contra les esquirols i l’actitud de l’empresari. 

Sindicat obrer
La formació del primer sindicat obrer perpetuenc neix de l’impuls de lluita d’aquelles dones. La premsa d’esquerres (La Publicidad, 5 de maig del 1914) recollia així el fet: “Para cortar tantos abusos se ha organizado un Sindicato de Profesiones Varias, que presentó unas bases en las que se pedían mejoras justísimas, siendo la respuesta obtenida, el despido de las obreras asociadas. Pero éstas, en su actitud enérgica, aunque pacífica, han impedido entrasen a trabajar algunas que estaban dispuestas a ello, dando todo esto por resultado el cierre de la fábrica”
El primer any, evidentment, va ser el més conflictiu. El recentment creat Sindicat Obrer va exercir la representació de les vaguistes que van tenir a favor seu l’alcalde, Fermí Banús, del Partit Republicà Radical. Banús va ser multat amb 500 pessetes per aquest suport. Les vaguistes, sostingudes per bona part de la població, van impedir que la fàbrica continués activa amb els pocs treballadors que van acatar les condicions de l’empresari. L’1 de maig del 1915, va celebrar-se un concorregut míting, on va quedar palesa la intensitat de la protesta i Joan Xiol va tancar portes durant tres mesos. Els representants sindicals es van entrevistar amb el governador civil i aquest va aconseguir que el fabricant reprengués l’activitat a final de juliol. Però ho va fer sense cedir a les reclamacions obreres i amb un destacament de la Guàr­dia Civil instal·lat a l’empresa. 
La benemérita, de fet, va convertir-se en guardaespatlles de les treballadores. Les anaven a recollir a casa seva i les custodiaven fins a la feina. El camí, però no era fàcil. Treballadores i guàrdies eren escridassats i apedregats als carrers per vaguistes, familiars i tota la gent que estava vinculada als sectors d'esquerres. 

Conflicte veïnal
El conflicte als carrers va traspassar a l’interior de les entitats del poble. La Societat de Carreters de Sant Antoni Abat va patir l’escissió dels contraris a la vaga i Santa Perpètua de Mogoda va tenir dues entitats santantonianes que celebraven activitats separades fins a la dictadura d’en Primo de Rivera. Al Casino Perpetuenc, seu de l’esquerra local des del 1898, tenien vetada l’entrada els esquirols i els seus familiars i la violència s’estenia. El sereno de la fàbrica de can Xiol va denunciar al Jutjat de Pau una agressió amb arma blanca per part d’uns vaguistes. Afegia que havien estat amenaçats diverses vagades, tant ell com els seus familiars, fins i tot davant del secretari municipal i alguns regidors que havien fet escarni dels insultats. D’aquí la sanció a l’edil local. 
La brega va esclatar també als safaretjos locals, espais femenins per antonomàsia a l’època. Uns dels abundants judicis de faltes conservats al Jutjat de Pau ens descriu una de les topades. Dues operàries de la fàbrica hi estaven rentant quan se’ls abraonaren dues vaguistes enarborant un picador, ferint una d’elles  a una natja, al crit de: “tirem-les al safareig, donem-los llenya” i d’altres improperis de gruix. Recordem que el picador era l’eina que feien servir les bugaderes per trencar el gel de la superfície del safareig a les èpoques hivernals i ha donat pas a l’expressió de “trencar el gel”, com sinònim d’iniciar una conversa. 
Només el temps i la fatiga física i mental va aigualir la força de les reivindicacions, però sense bons resultats per les treballadores. La pujada de feina al sector ocasionada per la Primera Guerra Mundial va incentivar a moltes famílies treballadores de Santa Perpètua de Mogoda a traslladar-ser a pobles veïns on els salaris eren millors. L’efervescència va davallar i l’arribada de la dictadura primoriverista va portar al sindicalisme de tot Catalunya, inclososos els perpetuencs i perpetuen­ques, a l’espera de temps millors.
Les dones del tèxtil, punta  de llança del moviment obrer

L’actual fàbrica del Vapor s’està preparant per a acollir un nou i modern museu dedicat a la història de la industrialització a Santa Perpètua de Mogoda. Ara està ubicat al centre del poble, envoltat dels nous barris. A mitjan, però, segle XIX es trobava “als afores” i va ser l’escenari de la primera vaga industrial a Santa Perpètua de Mogoda. Dibuix: Francesc Riart.

Vagues i conflictes primerencs

Des l’esclat del conflicte al Vapor Bonaplata de Barcelona, que l’any 1835 va portar als treballadors a destruir les màquines i que va ser el primer que està documentat, els conflictes laborals a les empreses tèxtils van anar generant-se a tot arreu, amb més o menys incidència segons cada cas. Així, Les primeres vagues de Castellar del Vallès es van produir, també, a les fàbriques de filats de cotó locals. La primera va esclatar, l'agost de 1847, a la fàbrica de Lluís Suñol i Companyia, quan els obrers no van acceptar la rebaixa en la remuneració per cada lliura filada. Poc després, els primers dies de gener de 1850, a la fàbrica d'Isidre Quer, al molí d'en Busquets de Castellar, el conflicte es va genera quan l'amo no va acceptar l'augment de jornal proposat pels treballadors.
A Bigues, la primera nota documental sobre conflictes entre empresa i treballadors és del del 10 de gener 1896. Es tracta d’una comunicació de l’Ajuntament de Bigues dirigida al governador civil de la província li feia saber que “se han declarado en huel­ga los operarios de la fabrica de tejidos de algodón de esta localidad”. La vaga va durar vuit dies. En anys posteriors i degut a les diferents crisis que van anar sacsejant el sector la lluita obrera va ser un fet constant en la indústria tèxtil.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara