Montse Barderi

Tres voltes escriptora: humil, tenaç i saballuda

David Ramon (text i fotografies)

“‘Escric perquè m’estimin’, vaig arribar a pensar, com han dit tantes altres vegades, i apuntava a part de la veritat. ‘Escric perquè és una bona manera d’estar al món’, també forma part del que considero cert. Però la veritat més completa és que escric llibres perquè no tinc ningú a qui escriure. I és que un llibre no és altra cosa que una llarga carta, i totes les cartes volen dir sempre el mateix: mostrar a l’altre qui ets, com veus el món i provar d’interessar-lo.”
Montse Barderi, ha triat aquestes línies com a paràgraf inicial de la seva segona novel·la, La vida autèntica. Quan demanes a l’escriptora sabadellenca per què el protagonista, Oliver Bou, comença el relat així, Barderi fuig d’estudi sense malícia. La conversa és planera, suau en el to i ferma en el fons: evoca les autores a qui estudia i admira: Maria Mercè Marçal, Teresa Pàmies, ...

Primera generació amb estudis
Nascuda a Sabadell fa 53 anys, Montse Barderi desenvolupa una trajectòria literària pausada, paral·lela a la feina a l’ajuntament de Sabadell i al seu compromís amb la promoció cultural. La consolidació com a escriptora va arribar el 2019, quan La memòria de l’aigua rep el premi Prudenci Bertrana. En aquesta novel·la sí que hi reconeix una realitat viscuda: “És un homenatge a Sabadell, a la meva família, passat pel sedàs de la literatura”. Posa en primer pla “les dones de classe humil pobres, de la Catalunya profunda que van passar del món agrari al tèxtil”. Tres dones de tres generacions viuen en un Sabadell “molt dur per a la classe treballadora. S’ha parlat molt dels immigrants vinguts a partir dels anys 50, però també hi ha la Catalunya pobra, com la de la meva mare que fregava les cases de cal Garcia Ubach i que si trencava un got t’ho descomptaven del sou, i que passava gana i havia de trencar el gel de l’aigua per fregar”. Barderi no estalvia tinta a l’hora de retratar “la història de la dona catalana que treballa al teler i que si no passa pel despatx de l’encarregat i no es deixa fotre mà tindrà les feines més terribles i ho passarà fatal”. Davant de testimonis propers, “jo vaig tenir la possibilitat de poder estudiar, i tenia l’obligació d’escriure aquesta història, perquè hi ha molt pocs testimonis.”
Efectivament, Barderi pertany a una primera generació amb estudis. I a banda d’escriure, també s’ha compromès amb la promoció cultural, com a membre del patronat de fundació Maria Mercè Marçal (MMM). Des d’aquest espai “mirem de donar suport a totes les activitats que es fan al voltant” de la triple ema. Literàriament, “MMM no ha parat de créixer: és la millor poeta en llengua catalana. Va saber nuar el vessant més erudit amb el més popular, i va revolucionar la temàtica que encara no s’havia tractat amb molt mestratge de la llengua, i va capgirar la literatura medieval. Com més l’estudies més coses hi veus”, assegura. La tenacitat de Barderi va fer que la Fundació nasqués a Sabadell el 2008, però el nou govern municipal del 2015 va decidir no cedir més els espais, i actualment l’arxiu marçalià és a la Biblioteca Nacional, a Barcelona: “Em va saber greu: perdre-ho és una mala jugada cultural. No es va aprofitar per crear més sinergies amb la ciutat”.

Llocs de trobada
Parlar de Sabadell, per la Montse, és “com parlar de la mare: la critiques molt, però te l’estimes més, i pobre de qui la critiqui! És el lloc diari de la meva vida. El necessito, fins i tot no descanso si no és a Sabadell.”
Sosté que culturalment “té molta potència, i a vegades ens falta orgull de ciutat”. Però la cultura “necessita inversió: m’agradaria que ens distingíssim per alguna cosa. Hauríem de trobar taules on trobar-nos entre la gent que ens agraden les lletres: un ateneu amb tallers de literatura, d’escriptura,... que miréssim el que ens uneix”. Es pot començar estirant el fil de la Colla de Sabadell? “La Colla de Sabadell és un referent, però el present és un altre: la colla eren tots homes de bona família, burgesos.... s’ha de valorar, però avui no podríem fer una colla de Sabadell sense dones.”
No tot és Sabadell, però. Montse Barderi ha volgut prescindir del seu “envàs vital” en la que considera “la novel·la més important” de la seva producció, La vida autèntica, que passa entre Barcelona, l’Escala i Castelldefels. Hi afronta l’amor i la bellesa i per això té referències palmàries amb el Cyrano de Bergerac. L’entorn “no té cap transcendència” en aquest text. “Tenia ganes de parlar de l’amor madur, del no ser triat”, i “sobre persones egoistes i que fan el que poden: tot i que estimin, ja no són reactives al sentiments”. Més enllà de l’impuls natural, “a la maduresa podem sentir, però també observem, decidim”. Un pretext per “parlar de la bellesa autèntica, que és la que hi ha darrere de les façanes de les persones, que es nota més amb els anys”. Quan ets jove “vols allò i t’obsessiones. Som grans promeses, però amb els anys les cartes es comencen a veure”.
I amb els anys Barderi acumula els sediments de tot allò fet. Ha escrit amb Emma Vilarassau la novel·la epistolar Camí d’anada i tornada, el Manual d’amor aristotèlic per a dones del segle XXI i, més recentment, ha estat una de les dinamitzadores de l’Any Teresa Pàmies, amb tres-centes activitats: “El que em va emocionar van ser les xerrades al Consorci de Normalització Lingüística: a molta gent d’origen de fora els deies que la Pàmies havia estat 30 anys fora de casa, que va treballar de dona de fer feines, que era autodidacta,... Hi havia noies que em deien ‘jo també vull ser com la Teresa Pàmies!’ i es treien el carnet de la biblioteca.”
El teler de la Barderi no s’atura i actualment coordina un llibre de relats. Per a una nova novel·la no té pressa: “Ha de ser una cosa volguda i sentida. Entenc l’escriptura com un camí de vida, que significa aprendre a fer-ho més bé. Vol dir llegir molt, pensar, sentir, convertir-te en algú que pugui escriure millor el proper llibre, sense presses. Quan aparegui que sigui una necessitat i que sigui profunda i seriosa”, conclou.
Montse Barderi

Montse Barderi, a Sabadell, amb un exemplar de Vallesos i un exemplar de la seva última –i exitosa– novel·la La vida autèntica.

Sobre l’hort i la vinya. Barderi va fer proves per treballar a l’Ajuntament “per poder anar a estudiar a la Universitat” quan els seus pares es van quedar sense el bar i no li podien pagar els estudis. Ha estat en diversos departaments de la casa gran, i ara és bibliotecària, però no en treu profit creatiu: “Intento no treure’n res literàriament. Són unes hores de prestar un bon servei. M’agrada ajudar la gent, i és una feina”, explica. Per a ella, “hi ha una qüestió de lleialtat institucional, i aprofitar per fer una crítica però a la vegada anar cobrant, em sembla un joc que no m’agrada practicar. No em va això de: ‘He estat a prop dels polítics, i ara faré una novel·la de les misèries de la política’. Ser a l’hort i a la vinya, intento no fer-ho mai. El dia a dia d’un escriptor és més el que s’imagina que vol explicar que no pas la seva quotidianitat”, diu.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara