Durant el procés d’industrialització de Catalunya es va consolidar un important districte especialitzat en la indústria llanera a la comarca del Vallès Occidental amb dos centres dominants, Sabadell i Terrassa, que van arribar a concentrar les tres quartes parts de la capacitat productiva espanyola d’aquest subsector industrial en la primera meitat del segle xx.
Per consolidar el seu desenvolupament inicial en el darrer terç del segle xviii i en el primer del segle xix un dels problemes principals que va tenir va ser la manca de recursos energètics per convertir la producció manual en mecànica i expandir-se.
En una primera fase es va utilitzar força animal i hidràulica per mecanitzar la filatura, la primera fase del procés productiu que es va mecanitzar. La capacitat energètica que oferien els cursos d’aigua que travessaven les dues ciutats era molt pobra. A Sabadell es va aprofitar de manera intensiva l’escàs i irregular cabal del riu Ripoll i a Terrassa els cursos d’aigua encara més minsos van obligar alguns fabricants terrassencs a cercar energia hidràulica en alguns municipis propers com Castellar del Vallès i Rubí. Així vells molins dedicats a altres usos, com els fariners i paperers o el mateix ús tèxtil, com el bataners, es van convertir en fàbriques tèxtils llaneres.
L’alternativa a aquestes insuficiències era la nova energia del vapor, amb calderes que consumien carbó per escalfar l’aigua amb carbó, per moure les màquines de vapor.

Els vapors, edificis industrials
A partir de la segona meitat de la dècada de 1830 es van començar a bastir a Sabadell i Terrassa grans edificis industrials per hostatjar maquinària de filatura. Eren coneguts com a vapors i en alguns, a més de grans empreses, n’hi havia d’altres més petites que sotsarrendaven els locals i l’energia que necessitaven. Les noves infraestructures per produir aquesta energia eren cares, com també la construcció dels edificis per ubicar-hi les màquines per aprofitar-la. Construir-los era només a l’abast de capitals relativament grans. Així doncs, la indústria tèxtil llanera va tendir a concentrar-se en aquestes noves grans fàbriques. Al llarg del segle xix aquesta nova energia va permetre completar de manera quasi total la mecanització d’altres fases importants del procés productiu com el tissatge i l’acabat de peces, que es van accelerar en el darrer terç de segle.

Carbó d’Astúries i d’Anglaterra
A Catalunya, però, la disponibilitat de carbó era escassa i de mala qualitat. Calia emprar carbó procedent d’Astúries, insuficient per cobrir la demanda del mercat espanyol, i importar-ne d’Anglaterra. Portar carbó d’aquests llocs tan allunyats al Vallès Occidental era car i complicat, però no hi havia altra alternativa. Aquest carbó arribava en una primera etapa al port de Barcelona en vaixells i s’havia de fer arribar a les dues localitats en carros que n’encarien encara més el preu. Tot i que el carbó asturià era insuficient, la política econòmica espanyola general en matèria de comerç exterior era proteccionista, la qual cosa encaria més el preu del carbó britànic pels aranzels de duanes aplicats a la importació.

Tren per transportar carbó, llanes i teixits
Per abaratir el preu del carbó calia introduir nous sistemes de transport de Barcelona fins a Sabadell i Terrassa, més barats i eficients. Això va impulsar la construcció d’una línia de ferrocarril que va arribar a les dues ciutats vallesanes entre 1855 i 1856, que va entrar en funcionament només set anys després de la inauguració de la primera línia de ferrocarril a la península. Aquest nou mitjà de transport no solament va facilitar l’arribada de carbó, sinó que, a mesura que s’estenia la xarxa, la de llanes de qualitat d’Extremadura i Castella, i també l’expedició de peces de teixits cap a un mercat interior que havien anat conquerit els teixits vallesans.
Aquesta va ser l’energia dominant fins a 1913 i es va desenvolupar conjuntament, encara que a menor escala i amb menys capacitat, amb els motors de gas pobre, que empraven carbons catalans de menor qualitat.

Centrals hidroelèctriques
En esclatar la Primera Guerra Mundial, Anglaterra va limitar les exportacions de carbó, com també van fer altres països bel·ligerants europeus, en ser considerat un producte estratègic en temps de guerra. Això va provocar un fort encariment del preu del carbó d’importació fins a límits insostenibles i, de retruc, del de producció espanyola. Pocs anys abans, per la iniciativa de grans empreses, ja s’havia començat a produir energia elèctrica a gran escala per a usos industrials en algunes centrals tèrmiques de Barcelona, però van patir també les conseqüències de l’encariment del preu del carbó, necessari per al seu funcionament. Això va impulsar-les a desenvolupar la producció hidroelèctrica en grans centrals del Pirineu i transportar-la a alta tensió cap a les comarques del pla de Barcelona.
Les fàbriques llaneres vallesanes van rebre molt aviat aquesta nova font d’energia d’empreses com Catalana de Gas i Electricitat, Energia Elèctrica de Catalunya i Cooperativa de Fluid Elèctric, i entre 1914 i 1919, pràcticament, es va produir el procés d’electrificació de les seves indústries. En un primer moment es van instal·lar grans motors elèctrics que substituïen les velles maquines de vapor, tot aprofitant els mecanismes de transmissió de l’energia a les màquines instal·lades, com eren els tradicionals embarrats. Posteriorment, moltes empreses llaneres més petites i d’altres sector industrials van poder independitzar-se dels grans vapors i connectar-se directament a les xarxes de distribució, ja que podien disposar de motors més petits, adaptats a les seves necessitats. Així mateix amb el temps es van substituir el grans motors elèctrics per altres de menor potència, acoblats a cada màquina, per millorar-ne la seva eficiència. La nova energia resultava més barata, no solament pel preu que es pagava pel subministrament, sinó també perquè també estalviava costos de personal i d’infraestructures per produir-la. A més aquelles grans empreses, per introduir-se en el mercat amb més rapidesa, oferien preus relativament baixos. Ara l’energia ja no era una limitació per muntar una indústria en qualsevol lloc i de les dimensions que es volgués.

Restriccions elèctriques, després de la Guerra Civil
Aquest panorama va canviar en la dècada de 1940 i a començaments de la de 1950, després de la Guerra Civil espanyola. La política fortament intervencionista del nou règim va comportar un control dels preus de l’energia elèctrica, entre d’altres, que es van fixar en uns nivells no rendibles per a les grans productores. Això va dur a què aquelles grans empreses privades no invertissin en la reparació dels danys ocasionats per la guerra, en construir noves centrals, ni en millorar les xarxes de transport, la qual cosa va implicar una manca de producció d’energia elèctrica i la restricció i racionament del seu consum. Va ser l’etapa de les famoses restriccions en el subministrament d’energia elèctrica per a fàbriques i domicilis particulars, que significava per a les empreses haver de tenir màquines parades durant unes hores al dia, amb els consegüents problemes tant per a empresaris com per a treballadors, que s’havien de quedar en els tallers i a més recuperar hores perdudes.

Retorn als vapors i arribada dels pantans
Moltes empreses van haver de fer un pas enrere, tot tornant a posar en funcionament velles màquines de vapor, que portaven molts anys parades i quasi rovellades, o a posar-ne de noves per suplir o complementar la manca d’energia elèctrica i fer front a les restriccions. De la mateixa manera, i relacionat amb les dificultats per importar petroli, estava racionat el subministrament de gasolina, cosa que va portar a fer anar alguns cotxes amb motors de gasogen, equivalents als motors de gas pobre, que s’havien emprat abans de l’electrificació per a petites indústries.
La manca d’oferta d’energia elèctrica per part de les grans empreses privades, va obligar l’Estat a crear empreses públiques per a augmentar l’oferta, amb la construcció de nous embassament i centrals hidroelèctriques, que es van convertir a més amb grans actes de propaganda amb les imatges del general Franco inaugurant pantans. Però aquest procés va ser lent i es va trigar força temps en equilibrar oferta i demanda en el mercat.
Sempre hi ha hagut etapes de grans problemes en el subministrament i preus de l’energia. Ara en tenim també i esperem que, com en altres èpoques, es cerquin alternatives.