Entre l’anar a toc de pito i l’eixordament dels telers

Una visita a l’exposició permanent “La fàbrica tèxtil” a l’antic vapor Aymeric, Amat i Jover de Terrassa, actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya (mNACTEC)

Carles Rué (text)

Arreu del Vallès, parant bé l’orella, encara avui podríem arribar a sentir espontàniament la frase feta anar a cop de pito, segurament en boca d’algú sentida al seu moment pels pares o avis, que havien treballat al ritme frenètic de les antigues fàbriques tèxtils que trobàvem antany com aquell qui diu a cada cantonada. El temps era or i calia anar, mai més ben dit, per feina. Potser massa, cosa que no us caldrà ara si decidiu visitar conscientment l’exposició permanent “La fàbrica tèxtil” a l’antic vapor Aymeric, Amat i Jover de Terrassa, actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, ja que vol calma i curiositat (mNACTEC).

El continent
Comencem, però, pel continent, ja que per si sol ja és una joia de l’arquitectura modernista industrial de principis del segle xx, projectat pel cèlebre Lluís Muncunill, que va deixar força empremta a Terrassa. L’edifici és reconegut sobretot per les seves nombroses voltes vidriades que en permeten la il·luminació natural interior, una genialitat de l’època. Si entrem pel nou vestíbul del museu, que no coincideix amb l’antiga façana de l’edifici, fareu bé de tornar a sortir a l’exterior abans d’endinsar-vos a l’amplitud de la nau principal i a la foscor de les seves antigues carboneres subterrànies. L’accés al pati és públic i gratuït des de l’antic accés directe, a la mateixa Rambla d’Ègara, on també hi trobarem una acollidora terrassa de bar on parar-nos a fer el vermut un cop acabada la volta de la visita. Però abans fixeu-vos bé en l’aspecte singular general de l’edifici i en l’emblemàtica xemeneia, símbol terrassenc per excel·lència i que després podreu visitar des de sota. Mireu bé les trapes que cobreixen els orificis que donen directament a les antigues carboneres, lloc per on entrava directament el carbó utilitzat per obtenir la immensa energia que es necessitava per fer girar els nombrosos embarrats de la nau principal.
Ara sí, cap a dins. L’edifici alberga actualment altres exposicions i equipaments culturals, però nosaltres anem a la idea i ens entaforem directament a la rònega fosquedat de les antigues carboneres, l’origen de tot el procés fabril i segurament la part de la visita que més impressió ens deixarà, sobretot si aneu amb infants. Aquí arribava el carbó, provinent sobretot de Gal·les i d’Astúries, ja que el català era més escàs i mediocre. Si seguim el recorregut també passarem per la colossal caldera, on es podien cremar fins a dotze tones diàries de carbó per fer bullir permanentment l’aigua, i anirem, finalment, a parar just al dessota d’on arrenca l’altívola xemeneia que, amb els seus 41 metres d’alçada, permetia escopir ben amunt el molest fum produït per la crema de les enormes quantitats del negre material.
Següent pas: pugem dues plantes per veure la màquina de vapor, el cor de la fàbrica, anomenada popularment la burra. Des d’aquí podrem entendre com la força del vapor feia moure el gran volant i la immensa corretja que transmetia, al seu torn, el moviment a tots els embarrats dels 11.000 m² de la nau principal, que podrem veure des de la balconada annexa a la sala que protegia aquest immens cor.

El procés
I ara tornem a baixar un pis i entrem a la nau principal, la joia arquitectònica del vapor. Per aquestes entrades tot eren obrers, alguns d’edats ben tendres, anant a toc de pito, ja que no es podia fer tard sota cap concepte: els maldecaps i entrebancs, per molt greus que fossin, calia deixar-los a casa. Just abans que sonés la campana o, més endavant, la sirena, calia estar al lloc de feina convingut havent marcat l’entrada en el convenient rellotge de fitxar, que podrem veure just a l’espai dedicat a deixar constància de la realitat social dels obrers de l’època i del control acèrrim que hi exercien els industrials del moment. Però tampoc ens hi entretindrem massa, que la feina a fer, com ara veurem, és molta i ja sabem de sobres com les gastaven en aquella època. A correcuita, doncs.
En un bon inici en aquest vapor s’hi feien totes les tasques del procés industrial tèxtil llaner, de manera que aquí hi arribava la llana tal i com sortia d’haver xollat les ovelles. Així doncs, calia sotmetre-la a tot el procés que podrem anar veient per tal de deixar-la a punt i ben neta per produir el fil, el segon dels processos abans de telar el teixit pròpiament dit. La llana es classificava, s’espolsava en el batuar i es rentava a les barques de rentatge. Després entraven en joc les perilloses obridores, anomenades també diables, que l’esponjaven just abans del procés de cardatge i pentinatge. I ara sí, ja tenim la llana a punt d’entrar a les màquines de fer fil mitjançant el procés de filatura, com la selfactina, la contínua de filar, l’aspi, les d’omplir rodets i bitlles i, finalment, les ordidores, que estiraven, torçaven i enrotllaven la llana fins a convertir-la en els diferents fils que s’utilitzarien en el procés posterior, el de teixir amb els sorollosos telers. Aquest moment, el de desenes de telers funcionant simultàniament, és segurament la imatge i el brogit industrial que més ha quedat a unes quantes generacions de terrassencs i vallesans que hi havien treballat o, quan tot passant pels carrers fabrils de la ciutat, encara havien pogut clissar alguns dels interiors de les naus a través de les seves polsoses finestres.

El vestit importa
Es deia, i es diu potser encara, soroll de telers, soroll de diners. Però d’aquests darrers els obrers pocs en veien. El que sí que veien, un fart durant moltes hores al dia, eren les llançadores dels telers disparades amunt i avall i els fils que, disposats en l’ordit, els longitudinals, i la trama, els transversals, s’anaven entrecreuant una i altra vegada formant el teixit convingut. Tot en un ordre i un concert perfecte, cadascú fent la tasca concreta que se li havia encomanat, controlada, sovint amb mirada severa, per l’encarregat o majordom, el treballador que millor s’havia guanyat la confiança dels amos. Cada teler va marcar una època i uns teixits concrets: el de garrot, un dels telers mecànics més antics en substitució dels manuals; el d’espasa, ja més evolucionat; el Jacquard, prenent el nom del seu inventor, que permetia fer ja teixits amb dibuixos; el Barrau, pel seu inventor també, aquest ben català, amb el que es feia el vellut i la pana... Aquí els podreu veure aplegats i, fins i tot, veure’n algun en funcionament si opteu per la visita guiada o teatralitzada. Tapeu-vos bé les orelles!
Acabarem el recorregut donant un cop d’ull als processos anomenats del ram de l’aigua, sobretot fent referència al blanqueig i tintatge, però que també inclou els acabats posteriors segons el tipus de teixit i les preferències dels compradors i consumidors finals. Aquí hi tenen el protagonisme artefactes com la barca de tint, la centrifugadora, la perxa de cardots, el batan de cilindres i, finalment, la màquina de repassar i plegar. I d’aquí, cap al magatzem, a exposar i a vendre. I a omplir les butxaques de la burgesia. Ves, hi ha coses que no han canviat massa. I que ja se sap, com haurem pogut llegir si hem parat prou atenció al principi del recorregut per la fàbrica: Pel vestit més que pel nom, seràs conegut.
Entre l’anar a toc de pito i l’eixordament dels telers

Una imatge de les voltes de l’edifici ’antic vapor Aymeric, Amat i Jover de Terrassa, actual seu del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya.

El rellotge que marcava els torns de treball.

El magatzem d’exposició i venda.

Un teler de garrot.

La màquina de vapor.

Les màquines de cardar llana.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara