Impregnat pel seny de les muses, Hesíode –des del mont Helicó, on vivia– explica que “abans vivien els homes en la terra una existència lliure de dolors i de treballs pesats, sens malaltia, perillosa missatgera de la mort”. Aquest moment mític, explicat per l’autor d’Els treballs i els dies, ens transporta a un espai que predisposa a la creació harmoniosa i l’estudi, sense presses ni disputes. Per això, uns dos-mil cent anys després del gran grec, Jesús Alturo i Tània Alaix, a la recerca de pau per treballar i espai per a la seva extensa biblioteca van arribar a Llinars del Vallès, a tocar “del nostre Helicó, que és el Montseny”, expliquen.
La seva feina, que també és la seva vocació, exigeix una preparació prèvia formidable en matèries com la filologia, la història, les llengües antigues o la paleografia, com a eines bàsiques per comprendre i desxifrar textos altmedievals dels segles vi i xii. O per refer el context cultural que faci entendre correctament aquests manuscrits dels qual, a Catalunya, “només del segle ix, ja en tenim un centenar d’originals. És molt. Però si hi sumem les còpies podríem arribar a uns dos-cents-cinquanta. I del segle x n’hi ha uns sis-mil!”, corroboren. Llegir-los, esclarir i interpretar la cal·ligrafia d’aquells amanuenses pretèrits, entendre’ls i desxifrar l’entorn cultural i personal de tota aquella gent és una feina complexa i compromesa. Detectivesca, fins i tot.

Fer despertar textos adormits
Jesús Alturo i Tània Alaix, doncs, són especialistes en resseguir, fil per randa, les fonts historiogràfiques documentades de Catalunya. Es tracta d’una recerca intensa en “manuscrits que són uns llibres, per entendre’ns, adormits”, diu Tània Alaix. D’aquesta recerca consirosa i de l’expertesa en les eines filològiques i paleogràfiques depèn poder fer despertar aquests textos manuscrits que, una vegada desxifrats, regalimen informacions i vida. Entendre i interpretar els manuscrits els porta, per l’experiència i capacitat d’establir analogies estilístiques, cal·ligràfiques i textuals, a identificar-ne els autors i resseguir així les vivències i l’alè d’unes persones ben concretes. Perquè “més enllà de l’activitat jurídica i patrimonial, que era la lògica i la més documentada, en els manuscrits també es pot resseguir el trajecte vital, l’activitat intel·lectual i cultural de cada escrivà”, explica Jesús Alturo. Inapreciable per ulls no exercitats, hi ha elements que els permeten fer-nos una idea d’aquests personatges que, a vegades, també signen els textos i, així, amb una feina veritablement detectivesca, “intentem acabar de construir les petjades que van deixant a través de diversos manuscrits”, generant un contorn a cada persona i pintant-la de la seva realitat.
Sempre a partir de les fonts originals, els dos investigadors –que fa ben poc que han publicat el llibre El canonge Adanagell de Vic (ca. 860-925), llavor de noves semences. La cultura a la diòcesi d’Osona en els primers temps carolingis– expliquen, per exemple, que el canonge Adanagel era “curiós i culte” o que el bisbe de Vic Ideler (que ho va ser de finals del 898 fins a l’any 914) era “de salut personal fràgil, però coratjós d’ànim”. I amb aquesta capacitat tan difícil d’aconseguir, esbatanen textos aparentment indesxifrables i extreuen coneixement de manuscrits i còdexs que són fruit “d’un moment en què la paraula havia de perdurar i la l’escriptura deixava constància del valor de la paraula”, expliquen.

Ramon de Cabó, patriarca de les lletres catalanes
Justament, les seves investigacions desmenteixen la tesi segons la qual els primers textos en català eren una mostra de la ignorància dels escrivents, de qui s’havia dit que no dominaven prou bé el llatí. “Al bisbat d’Urgell sempre hi havia hagut un nivell cultural excel·lent i aquests primers testimonis escrits en català apareixen perquè aquests escrivans eren uns autèntics professionals que tenien la capacitat de canviar de registre segons a qui s’havien d’adreçar”, remarca Jesús Alturo. Amb Tània Alaix han pogut desvetllar l’obra de Ramon de Cabó a través dels tretze documents dipositats a l’Arxiu Capitular i Diocesà d'Urgell, un home culte i molt bon cal·lígraf que dominava el català i el llatí, i que és una mostra d’aquest nivell cultural de les terres pirenenques protocatalanes. D’aquest sotdiaca, que estava al servei dels senyors de Caboet, “no només hem determinat qui va ser el seu mestre, un tal Onofred –que quan firmava indicava l’hora, el dia de la setmana i fins i tot el temps que feia!–, sinó també qui van ser els seus deixebles perquè imitaven la cal·ligrafia del mestre i, fins i tot, la primera firma”, indiquen, murris.
Aquest mateix Ramon de Cabó és l’autor del Memorial de greuges de Guitard Isarn, un pergamí escrit l'any 1105 que explica les infraccions, faltes i ofenses que el vassall Guillem Arnall havia comès contra el senyor de Caboet, Guitard Isarn, la seva esposa i els seus drets. Escrit en català pràcticament en la seva totalitat és el primer text català de què es té constància i Ramon de Cabó és, doncs, el patriarca de les lletres catalanes. Un gran descobriment per a la cultura catalana que és “fruit de tota la vida i d’un instant. Sense tota la vida d’estudi no hi ha instant de revelació”, diu Jesús Alturo.

Mil cent anys de Santa Maria de Llinars
Conscients i preocupats per l’escassetat creixent de vocacions en l’estudi de la cultura antiga reivindiquen el llatí, la filologia i la paleografia “perquè la canalla d’avui, algun dia han de ser els investigadors i investigadores del futur”. Llinassencs d’adopció “ens en sentim fills adoptius, de tan bé que se’ns ha acollit”. I, fruit d’aquest agraïment han publicat recentment el llibre Mil cent anys de la vila i la parròquia de Santa Maria de Llinars. Partint del primer document escrit on se cita la vila i la parròquia de Llinars, que data del 31 d'agost de 919, els autors expliquen que “n'hem fet una nova edició crítica amb un criteri molt rigorós acompanyada d'una traducció i d'una inter­pretació global, de valor tant per a Llinars com per a la comarca”. Des del seu Helicó


Anar a l’original
El progrés d’aquesta forma de coneixement en “espiral” va anar ampliant-se i enllaçant amb altres marcs d’estudi com ara l’arqueologia, l’etnobotànica, la psicologia, la història en general i la dels teixits en particular. Tal com diu l’Anna Homs, la nostra història no s’explica sense la presència i el significat dels colors: el negre, el blanc, els vermells, el groc ... fins a l’indigo del blau dels texans, la indumentària i teixits de tota mena participen d’aquest llenguatge. El Tapís de la Creació de Girona (s. xi) és un document excepcional d’un brodat basat en el domini de múltiples tècniques i sabers.
Si el més freqüent és reconèixer les plantes per la vista, l’olfacte o el gust (amb totes les cauteles) no ho és tant saber els colors que se’n poden derivar. Al jardí de l’Anna Homs els bedolls amaguen l’ocre, el groc i el verd. La Rubia Tinctorum és una planta amb flors grogues però de la qual s’obté el vermell; de la Isatis Tinctòria, que recorda les bledes, en surt el blau i d’un bolet, el Phisolotus Tinctòria, s’obtenen tons marrons...
En l’assaig El gozo intelectual, Jorge Wagensberg afirma: “Els millors estímuls procedeixen dels objectes i fenòmens reals. Les millors converses es donen amb altres persones que no ignoren el mateix i que accepten la regla elemental d’escoltar abans de parlar i de parlar després d’escoltar. (...) I les millors comprensions i intuïcions es despengen en la més radical de les soledats.” Potser el que sobta del jardí de l’Anna Homs és que, sense semblar-ho, és un jardí-laboratori en ple funcionament.