Anar a la fàbrica

La Fàbrica Vella de Bigues, com a tantes altres poblacions, va tenir en les dones, les fabricantes, un puntal essencial

Núria Bellavista (text)

“Anar a la fàbrica” va ser l’expressió més descriptiva de l'activitat laboral de les treballadores de la Fàbrica Vella de Bigues. Durant la primera meitat del segle passat les noies de Bigues que complien els tretze o catorze anys normalment ja estaven predestinades a anar-hi a treballar. De fet, la fàbrica feia molts anys que donava feina al poble, cosa que permetia que les noies no n'haguessin de marxar. En cas contrari, el seu destí era majoritàriament el d'anar a servir a les cases dels senyors de Barcelona.
Aquesta incorporació massiva de la dona al treball va comportar, a més, tot de canvis en l’estructura familiar i evitar el despoblament El fet de tenir una fàbrica de teixits a Bigues era una sort que feia marcar la diferència respecte a pobles del voltant, com ara Santa Eulàlia de Ronçana o l’Ametlla del Vallès. Les dones que anaven a treballar a la fàbrica portaven un sou fix a casa i almenys es podien comprar el llençol del casament, o bé unes tovalles per a la seva nova llar. També se'ls notava en la manera de vestir i de ser, potser més obertes. Tanmateix no es pot oblidar que la seva jornada laboral era molt feixuga.

Una filera de llums
A la fàbrica , s'hi entrava de bon matí i, com que la majoria de treballadores vivien lluny, sovint havien de fer fins a dues hores de camí d’anada i dues de tornada per anar de casa al lloc de treball. Durant el trajecte s’anaven trobant als encreuaments dels camins. Es formaven colles de noies i dones que es feien companyia les unes a les altres. Les més jovenetes que tenien més camí solien anar acompanyades del pare o d'algun germà gran fins a l’encreuament, on es trobaven amb les altres. Expliquen que de matinada es veia una gran filera de llums que es movien en direcció a la fàbrica. Antigament es portaven llums d’oli per il·luminar el camí i més tard van passar a ser llums d’espelma, que anomenaven “llinternes”. A més, se sentien tot de càntics i rialles al pas de les fabricantes, que eren tota una referència horària per la gent del poble.
En el transcurs del temps el mitjà de transport per anar cap a la fàbrica a treballar va anar canviant. Tot i que la majoria de treballadores i treballadors hi anaven a peu, aviat la bicicleta es va anar imposant, sobretot pels que hi anaven des de Riells. De fet, davant de la fàbrica hi havia una gran estesa de bicicletes aparcades sota un cobert. A inicis dels anys seixanta també aprofitaven el camió de la llet per fer un tros de camí.

Les fabricantes
Les fabricantes –com se les anomenava popularment– que vivien a prop de la fàbrica anaven a dinar a casa i aprofitaven per donar un cop d’ull a la canalla i als avis, però com que la majoria vivien lluny es portaven el dinar dins de les carmanyoles.
També hi havia un gruix de dones i noies joves a qui els portaven el dinar al migdia. Elles sortien i enfilaven cap al lloc de trobada, que normalment era a mig camí de la fàbrica i casa seva. Solia ser la padrina, la germana més petita o bé la mateixa mare la que portava el dinar. Dinaven juntes i, en acabat, una anava cap a casa i l’altra cap a la fàbrica. Aquesta pràctica es duia a terme tant si feia fred com calor. En cas de tenir un nadó, els el portaven per donar-li el pit i el tornaven cap a casa.
A la part del davant de la fàbrica hi havia un hort que cuidaven entre tota la gent que hi treballava i, quan feia bon temps, hi dinaven. Els migdies les dones paraven el sol i aprofitaven per fer-se la roba del casament, com ara tovalloles, que s'acostumaven a brodar amb “uns caladets molt fins”.
La indústria tèxtil va fer servir majoritàriament treballadores que, des dels seus inicis, superaven llargament en nombre als treballdors masculins. Unes dones valentes que van fer moure la feixuga roda de l’economia, sovint sense cap reconeixement i amb una idea de progrés que, generalment, no els era pas favorable.
Anar a la fàbrica

Les ordidores de Bigues, a mitjan segle passat: Montserrat Clapés, Montserrat Arisa, la Cèlia de cal Lleuger, la Roser Carreras i la Lídia de can Benet. Foto: Montserrat Clapés.

L’escultura de Ferran Capdevila homenetjant les fabricantes. Foto: Enric Vilageliu.

Les dones de la Fàbrica Vella de Bigues

La Fàbrica Vella de Bigues –que des de 1854 estava en ple funcionament i tres anys més tard, ja com a Brunet y Serrat y Cia, es pot dir que era una fàbrica convencional que aprofitava l’aigua del riu Tenes per generar l’enegia que movia les màquines– va tancar definitivament les seves portes l’any 1962. Anys després del tancament, els treballadors i treballadores van fer una trobada a les mateixes instal·lacions del que havia estat la Fàbrica Vella de Bigues i que, en l’actualitat, és la seu del l’Hotel el Molí de la Torre. Efectivament, a finals de l’any 2014, en motiu de l’edició del llibre La fàbrica vella de Bigues, escrit per Núria Bellavista amb el suport i empenta d’Abel Camp i l’ajuntament de Bigues i Riells van rememorar facècies i anècdotes i, de la trobada, en queden les imatges i el candor d’unes dones que van viure durant anys entre la fàbrica i casa seva. Unes dones valentes que van servir de model a l’artista Ferran Capdevila per fer el monument d’homenatge a les fabricantes.

Una imatge de fabricantes de Bigues i Riells que van poder assitir a la trobada de treballadors i treballadores de la Fàbrica Vella de finals de l’any 2014. Foto: Enric Vilageliu.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara