Els noms dels municipis durant l’etapa republicana, argumentats

Una circular trobada recentment considera que els noms de sants o reis es van substituir en considerar-los “feudals, ridículs i troglodites”

Miquel Crusafont i Sabater (text) , Arxiu de M. de Crusafont i Sabater (fotografies)

Què fer quan el nom del poble és “feudal, ridícul i troglodita”? Doncs canviar-lo, és clar. Això és el que varen fer durant la Guerra contra el Feixisme (1936-1939) molts pobles de Catalunya quan van eliminar dels seus noms tots aquells apel·latius que feien referència a algun sant o bé a la reialesa. Tot això va ser propiciat, és clar, per l’ambient antimonàrquic i anticlerical que es va generar en el bàndol republicà durant la guerra i que es va exacerbar, com és lògic, quan l’Església no sols va donar suport als militars colpistes que acabarien per establir un estat feixista sinó que va donar a la lluita del seu bàndol la categoria de “croada”, talment com si fossin a l’època medieval.
Aquests canvis de nom són ben coneguts dels estudiosos de la moneda perquè es fan visibles en el paper-moneda que varen emetre poc després molts d’aquests pobles i que a voltes fan rumiar una mica per poder identificar de quin poble provenen. Cal llavors acudir al llibre que va promoure el geògraf sabadellenc Pau Vila i que es titula La divisió territorial de Catalunya (Generalitat de Catalunya, 1936) on, al final dona una llista dels canvis, per ordre alfabètic, dels noms nous i també pel dels noms vells.
Tot i que es feien prou evidents les raons que havien menat a aquells canvis, mai havíem pogut trobar documents de l’època que els justifiquessin. Recentment vàrem poder consultar uns documents i unes circulars fetes per diferents ajuntaments de noms canviats, que es van enviar als altres pobles i a diferents organismes a fi de donar a conèixer aquells noms nous per evitar conflictes i confusions.

Justícia social versus feudalisme
Entre les argumentacions dels ajuntaments sobre els canvis que havien fet n’hi ha com les següents:
• Sant Boi de Lluçanès diu que fa el canvi perquè el nom rebutjat “representa el predomini del feudalisme clerical i vol “substituir-lo per un que respongui a les característiques del moment, nova justícia social, que ja comença a albirar-se en la consciència del nostre poble”. El poble es dirà des d’aquell moment Aurora de Lluçanès.
• Sant Jaume de Frontanyà explica que “seguint l’ambient modern, aquest municipi ha acordat canviar el nom de Sant Jaume de Frontanyà, que representava un predomini del feudalisme clerical, per un que respongui a la nova era de Justícia social i caracteritzat a les circumstàncies del moment”. El poble s’anomenarà Frontanyà de Roca.
• Palau de Santa Eulàlia argumenta: “Recollint un estat d’opinió gairebé unànime, ha acordat extirpar el nom del poble pel seu caire feudal i clerical tan sols propi de l’Edat Mitjana”. El nom nou serà Puigflorit de Fluvià.
• Santa Coloma de Queralt és el que va més enllà dient que “fent-se càrrec del desentonament popular que suposa en els moments revolucionaris actuals conservar el nom que fins al present havia ostentat la nostra vila, el qual es caracteritza de ridícul i troglodita, digne d’uns padrins fanàtics i absolutistes, ha decidit, d’acord amb la realitat político-geogràfica del nostre poble, substituir el nom de Santa Coloma de Queralt, que fins ara havia dut la nostra localitat, pel de Segarra de Gaià, el qual considera adient amb el moment històric que vivim”.
Com veiem, tenim probablement un resum dels arguments que els municipis degueren emprar en demanar autorització a la Generalitat per fer el canvi, però no disposem d’aquest text de petició. De tota manera, queda clar que els pobles ho demanaven i la Generalitat ho concedia. Hi ha, però, casos d’incongruències i no veiem enlloc que es justifiqui la idoneïtat del nom nou, de manera que més aviat sembla que la Generalitat del moment ho degué acceptar sense crítica. Sobta una mica, també, que el mateix Pau Vila no hi hagués intervingut, ja que, sent com era un geògraf conscient i preparat, hauria esmenat molts d’aquests errors.
Al llibre abans esmentat hi apareixen els canvis de nom sense cap comentari. De tota manera, la coincidència dels epítets de “feudal” i “clerical” en tres de les quatre circulars que justifiquen d’alguna manera el canvi, sembla indicar que hi devia haver alguna consigna sobre el que calia argumentar. Sobre aquests canvis i probablement ja apreciant aquestes irregularitats, Sebastià Datzira, que va estudiar el paper moneda del Bages (La moneda a la Catalunya Central, Manresa, 1991), hi explica que la Generalitat va encomanar a una ponència presidida per un representant de l’Institut d’Estudis Catalans un dictamen raonat per ratificar o desqualificar aquests canvis, però al final de la guerra res s’havia fet encara. És probable, doncs, que Pau Vila i el seu equip de geògrafs haguessin finalment convençut les autoritats del moment de la necessitat de revisar aquells canvis amb un cert rigor històric i geogràfic.

Noms vallesans
Al Vallès els canvis de noms van ser els següents: Castellbisbal va passar a dir-se Fruiters; Sant Antoni de Vilamajor, Vilamajor; Sant Celoni, Baix Montseny; Sant Cugat del Vallès, Pins del Vallès; Sant Feliu de Codines, Codines del Vallès; Sant Esteve de Palautordera, Vallflorida; Sant Fost de Campsentelles, Alba del Vallès; Sant Llorenç Savall, Ripoll del Vallès; Sant Pere de Vilamajor, La Força; Sant Quirze Safaja, Quirze Safaja; Sant Quirze de la Serra, Quirze de la Serra; Santa Eulàlia de Ronçana; Ronçana del Vallès; Santa Maria de Martorelles, Martorelles de Dalt; Santa Maria de Palautordera, Palautordera i Santa Perpètua de la Moguda (ara Mogoda), Perpètua de Moguda.
En acabar la guerra, pràcticament la totalitat d’aquests pobles, tant al Vallès com a la resta de Catalunya, no sols hagueren de restituir el nom anterior, sinó que se’n van “santificar” alguns a qui no tocava com ara Barberà del Vallès, que va passar a dir-se Santa Maria de Barberà i també se’ls va castellanitzar tots, sovint de forma barroera, com ara els mateixos noms dels sants que de Sant Quirze, per exemple, es van convertiren San Quirico i tots els que començaven en “Sant” van passar a ser “San” (sense la “t” final). Curiosament hi ha dos pobles de Galícia dedicats a Sant Quirze, que era un sant català, i van mantenir el seu nom sense canvi.
La majoria dels canvis fets durant la guerra van consistir, a tot el territori català, a eliminar els noms dels sants i la menció del rei, però es dona el cas absurd de Molins de Rei, que va passar a ser Molins de Llobregat, com si el rei del nom fos el de la monarquia borbònica, quan es referia al gran sobirà català Alfons I (1162-1196), que tenia uns molins en aquell lloc. I, malauradament, el nombre actual d’ignorants històrics deu ser encara molt alt si tenim present que encara avui hi ha gent del poble que segueix defensant de tornar a fer aquell canvi tan injustificat.
Només uns pocs com Sant Martí d’Albars o Sant Pol de Mar van mantenir els noms amb els apel·latius corresponents. Tampoc va variar Vallbona de les Monges. Pel que fa a Santa Margarida i els Monjos, va eliminar la santa, però va deixar els monjos quedant en Monjos del Penedès.
Una altra actuació del tot inconseqüent va ser la d’una sèrie de pobles que varen eliminar els epítets de “sant” o “santa”, però, varen mantenir els seus noms com ara Sant Quirze de la Serra (Quirze de la Serra), Sant Quirze Safaja (Quirze Safaja), Santa Perpètua de la Moguda (Perpètua de Moguda). D’aquesta manera seguien honorant els sants i les santes corresponents, encara que els traguessin els seus apel·latius.
Cal dir, amb tot, que la majoria dels pobles que contenien noms de sants es van limitar a eliminar-los i van mantenir la part del nom que era específica i que l’identificava perfectament com ara: Sant Antoni de Vilamajor per Vilamajor. Molts d’altres van fer el mateix, però afegint-hi algun apel·latiu que indiqués la pertinència a la comarca corresponent o afegint-hi algun element característic de caire geogràfic o d’altre tipus com ara Sant Feliu de Codines per Codines del Vallès.
Alguns, però, no sols van eliminar el sant sinó que van canviar totalment el nom del poble, on es cerquen noms atractius que remarquin algun element positiu del poble o algun element del context geogràfic, com ara Sant Llorenç Savall per Ripoll del Vallès. D’altres, finalment, van eliminar els elements que denoten com dependència d’un altre poble, com ara Sant Esteve de Palautordera per Vallflorida, o que recuperaven el nom popular que el poble sempre havia tingut com ara Santa Maria de Palautordera per Palautordera.
És ben sabut que molts pobles varen emetre bitllets municipals als primers anys de la guerra. Aquest fet, autoritzat per la Generalitat de Catalunya, es va originar pel fet que mancava moneda divisionària sense que el govern central de la república prengués cap decisió i la gent no podia tornar el canvi i sovint es fabricaven tota mena de vals i cartonets que podien originar confusions i fins i tot fraus. L’emissió de bitllets pels municipis, un tema que ja vàrem tractar en un Vallesos anterior, va ser una forma més oficial de regular aquests petits intercanvis quotidians i en la gamma dels petits valors.
Els noms dels municipis durant l’etapa republicana, argumentats

Portada del treball Divisió territorial de Catalunya, editat per la Generalitat de Cayalunya l’any 1936.

Diverses imatges de paper moneda, editades pels ajuntaments de Castellbisbal, Sant Cugat del Vallès, Sant Fost de Campcentelles i Santa Perpètua de la Mogoda.

Diverses imatges de paper moneda, editades pels ajuntaments de Castellbisbal, Sant Cugat del Vallès, Sant Fost de Campcentelles i Santa Perpètua de la Mogoda.

Diverses imatges de paper moneda, editades pels ajuntaments de Castellbisbal, Sant Cugat del Vallès, Sant Fost de Campcentelles i Santa Perpètua de la Mogoda.

Diverses imatges de paper moneda, editades pels ajuntaments de Castellbisbal, Sant Cugat del Vallès, Sant Fost de Campcentelles i Santa Perpètua de la Mogoda.

Volum de les emissions dineràries

Un altre aspecte prou important dels documents que hem examinat es refereix als volums d’emissió de cadascun d’aquests bitllets fets pels diferents pobles, on trobem casos com els de la Roca del Vallès, Sabadell i Terrassa. A la Roca, per acord del 10 de maig del 1937, es van fer 10.000 bitllets d’una pesseta i 5.000 bitllets de 50 cèntims, en un dipòsit equivalent en bitllets del Banc d’Espanya i de la Generalitat. A Sabadell, per acord del 19 de maig del 1937, es van fer 167.000 bitllets d’una pesseta i 166.000 bitllets de 50 cèntims, i, per acord del 6 d’octubre del 1937, 100.000 bitllets de 25 cèntims, en dipòsit equivalent al Banc de Sabadell. A Terrassa, per acord del 21 de maig del 1937, es van emetre 175.000 bitllets d’una pesseta i 150.000 bitllets de 50 cèntims, en un dipòsit equivalent en bitllets del Banc d’Espanya i de la Generalitat.
Contra una certa idea popular que aquestes emissions descentralitzades van significar un gran desordre i fou ocasió de tota mena de fraus, observem que els tres ajuntaments que ara mencionem expliciten que varen fer el dipòsit del total de l’emissió en numerari de curs general i a la Caixa Municipal, a excepció de l’Ajuntament de Sabadell que va fer el dipòsit al Banc de Sabadell. Això era una garantia que es podria reemborsar el seu valor quan calgués. En el treball de Sebastià Datzira sobre el Bages, observem que dels 27 pobles del emissors de paper moneda municipal, 24 feren el dipòsit a la Caixa Municipal i uns pocs ho feren en altres entitats com ara Navarcles que va fer el dipòsit a la sucursal de la Banca Arnús i Navàs que el feu en part a la sucursal del Banc Comercial de Barcelona i en part a la Caixa Municipal.
D’altra banda cal recordar que l’any 1938 i quan finalment el govern central de la Segona República va començar a emetre bitllets de petits valors, va prohibir els bitllets municipals i, en base als dipòsits fets, van ser reemborsats tots els bitllets, sense que ens constin casos de dificultats ni tan sols en el cas de les emissions fetes per entitats.
Sobre els volums emesos, cal aclarir que generalment en l’obra d’Antoni Turró (Les emissions monetàries oficials de la Guerra Civil (1936-1939), Barcelona 2007, obra de referència sobre el tema) en va fer una estimació en base a les numeracions més altes que va observar en els bitllets, excepte en el cas del Bages, on Sebastià Datzira havia verificat la documentació de tots els ajuntaments. En aquesta ocasió, per exemple, observem que Turró coincideix amb les dades d’arxiu pel que fa a Sabadell i Terrassa (tot i que, excepte en el cas de Sabadell, dona les xifres globalitzades i no per a cada tipus de bitllet). En canvi estima en 15.000 pessetes el total de l’emissió de La Roca del Vallès quan en realitat va ser només de 12.500 pessetes. Cal dir que en alguns casos com ara Terrassa, hi ha emissions posteriors que no apareixen en la documentació que hem pogut examinar, però que Turró aporta i que no hi ha, de moment, raons per a considerar que són producte de falsificacions.
Tot plegat demostra que en el tema dels bitllets de la guerra del 1936-1939 té molt d’interès i, poc a poc, es van aclarint més dades però que, com sempre, resta encara molta feina a fer.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 12€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara