Teixidores, ordidores... Qui deia que les dones no treballaven?

A les fàbriques hi va haver una gran desigualtat salarial; el que guanyaven les dones es considerava una ajuda a l’economia familiar, sustentada per l’home de la casa

Virginia Domínguez Álvarez (text)

Massa sovint sentim encara allò que “les dones abans no treballaven”, o bé que “ara que les dones treballen...”. Socialment tenim tendència a oblidar com vivien les nostres àvies i besàvies i els atribuïm una vida dedicada a la família i a la llar, que no es correspon amb la realitat de les dones de les classes populars.
És ben bé a l’inrevés. Les dones han estat històricament treballadores a l’agricultura, al comerç, al servei domèstic, a les activitats manufactureres... I en el cas de les dones que vivien a ciutats industrials eren mà d’obra massiva a les fàbriques o en activitats relacionades amb la producció fabril. En funció de l’època i de l’activitat, n’hi havia que eren treballadores assalariades –com els homes, tot i que amb un salari inferior– o bé participaven en l’activitat laboral com a col·laboració familiar, fet que ha contribuït a la seva infravaloració.
Un altre tòpic que cal desmentir és que el treball industrial femení no és pas exclusiu de l’activitat tèxtil, sinó que està documentat en moltes activitats industrials, com ara la indústria del suro, la sabatera, la conservera, la tabaquera... I dins de la producció tèxtil, a Catalunya està ben documentat el treball femení tant a la indústria llanera, com seria el cas de Sabadell i Terrassa, com a la cotonera a les colònies industrials del Llobregat, la sedera a Barcelona i la indústria del gènere de punt al Maresme.

Treball femení invisible
Així doncs, si bé sabem que la mà d’obra de la indústria tèxtil llanera de Sabadell estava formada per homes, dones, nens i nenes, és també ben cert que encara plana aquesta invisibilització del treball femení, agreujada, a més, per la legislació franquista, que es basava en l’estereotip de l’home cap de família i la dona àngel de la llar. Tanmateix, ni tan sols en aquest període van deixar de treballar les dones a la indústria.
En general, dones i homes feien feines diferents, és a dir, hi havia una marcada divisió del treball per sexe, així com una elevada especialització. És a dir, les dones accedien a oficis considerats de dona i els homes, als oficis considerats masculins. Alguns podien coexistir a la mateixa secció, però en molts casos fins i tot l’espai físic estava diferenciat.

Activitats complementàries
Des de finals del segle xix fins als anys 1970 Sabadell era un clar exponent del model de ciutat fàbrica. Les principals activitats econòmiques es movien a l’entorn de la indústria tèxtil amb un predomini d’empreses de fase, majoritàriament petites i mitjanes, que formaven una xarxa de cooperació empresarial. Al voltant del tèxtil van néixer també tot un seguit d’activitats complementàries, com ara fabricants de maquinària i accessoris, que van donar lloc a un potent sector metal·lúrgic, transportistes, comerciants i altres indústries auxiliars com ara la química o la fustera.
Si fem un recorregut per les diferents seccions de la fàbrica tèxtil podem veure com històricament els homes es concentraven al sorteig i les tasques de preparació de la llana, el tissatge, el ram de l’aigua i acabats, a més de la feina als despatxos tèxtils, mentre que les dones treballaven a la filatura, el tissatge i els acabats. Pocs oficis els feien indistintament homes i dones. A banda de teixir, la majoria de caràcter auxiliar i poc qualificats. El sorteig, on es feien les activitats de tria de la llana, generalment eren oficis masculins, tot i que en alguns casos hi podia haver dones sortejadores. També eren oficis d’home els del rentatge de la llana.

Filatura i tissatge, feminitzats
La filatura era una de les seccions més feminitzades, malgrat que a la filatura de carda els homes s’ocupaven de gran part de les màquines. Hi havia una gran diversitat d’oficis que exercien les dones, especialment a la filatura d’estam. Per exemple, feien anar les màquines bobinadores o torcedores, les màquines de pentinats (metxeres, gils...), les debanadores, les màquines de doblats i torçats... És a dir, tot un seguit de màquines destinades a la preparació de la producció de fil. El fil s’obtenia amb les selfactines, que posteriorment van ser substituïdes amb contínues de filar. En aquestes també hi podien treballar homes, però el més habitual era que ho fessin les dones. De fet, dades de 1919 indiquen que el vuitanta per cent dels llocs de treball dels processos de filatura a la indústria llanera sabadellenca estaven ocupats per dones i en dècades posteriors també es pot observar una elevada proporció en la documentació de diferents empreses tèxtils.
El tissatge també concentrava un gran nombre de dones, especialment a les tasques de preparació. Eren oficis eminentment femenins els d’ordidora, passadora, nuadora i canonera. Als telers sí que trobaríem tant homes –especialment a la llaneria, on s’utilitzaven telers més amples i pesants– com dones –més nombroses a la panyeria. Els oficis de la fase de tissatge eren els més qualificats i més ben considerats de tots els que desenvolupaven les dones.

El ram de l’aigua, masculinitzat
Contrasta completament la situació de les feines del ram de l’aigua, com s’anomenen el sector de tints, aprestos i batanats, que era un sector molt masculinitzat. S’hi podien trobar algunes dones fent feines auxiliars poc qualificades, però de manera residual.
En canvi, una altra part dels acabats, la d’assegurar la qualitat de les peces de teixit, sí que era territori femení. Tant les cosidores de peces com les que feien feines de menor qualificació, com ara escutiadores o esborradores, eren sempre dones, tant si treballaven a l’edifici de la fàbrica, en tallers o quadres de drapaires o en molts casos a casa. Cal dir que el treball a domicili, caracteritzat pel sistema de pagament a preu fet, és una constant a la indústria sabadellenca i bàsicament el feien les cosidores.
Els despatxos tèxtils, establiments comercials de les fàbriques, que complien la triple funció d’administració, magatzem i comerç, eren seu d’oficis bàsicament masculins. Els comptables, dependents, escrivents, mossos de magatzem eren homes. També ho eren els viatjants, que recorrien el territori per anar a vendre el producte. Tanmateix, en alguns despatxos hi treballaven dones com a mecanògrafes, secretàries o telefonistes.
Teixidores, ordidores... Qui deia  que les dones no treballaven?

Una imatge de gener de l’any 1925 de la sala de màquines i les treballadores de Acondicionamiento Tarrasense - LEITAT. Foto: Jaume Ribera Llopis. Arxiu Municipal de Terrassa

Retrat de grup d'obrers en el pati d'una fàbrica sense identificar de Sabadell, a inicis del segle XX. Foto: Arxiu Històric de Sabadell.

Aprenentatge, comandament i desigualtat

L’Escola Industrial i d’Arts i Oficis de Sabadell va tenir un paper important en la formació de nois i noies per als oficis tèxtils, però majoritàriament tant els treballadors com les treballadores es formaven directament a la fàbrica, fent d’aprenents d’algun dels oficis i promocionant-se a mida que aprenien. Els únics que tenien un nivell més elevat de formació eren els teòrics tèxtils i els enginyers industrials, que eren òbviament homes.
Pel que fa al comandament, la jerarquia estava en mans dels homes. Les úniques dones que podien tenir un rol de poder eren les cuidantes, les encarregades, manadores o majordomes, sempre que tinguessin dones a càrrec.
D’altra banda, a les activitats auxiliars, que hem esmentat que van créixer a partir de les necessitats del sector tèxtil, com ara la metal·lúrgia, les indústries química i fustera, el sector del transport o el comerç, la mà d’obra era molt majoritàriament masculina.
Així doncs, les dones treballaven i ho feien a la indústria en una gran diversitat d’oficis, alguns de més qualificació que d’altres, però cal esmentar que de la mateixa manera que hi havia una clara segregació sexual del treball, també planava una desigualtat considerable quant als salaris que es fonamentava en què el que guanyaven les dones era una “ajuda” per l’economia familiar, sustentada bàsicament per l’home de la casa.

Retrat d’un grup de dones triant draps a la Fàbrica Llagostera i Sampere de Sabadell, aproximadament l’any 1910. Foto: Autor desconegut. Arxiu Històric de Sabadell.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara