A Castellar del Vallès, de nena, també hi devia sentir el batec dels telers.
I tant! I no només sentia el batec dels telers sinó que vaig créixer a l’entorn d’una fàbrica tèxtil, perquè el meu pare era el majordom de la Tolrà. L’he viscut des que vaig néixer; a casa, les converses giraven entorn del que passava a la fàbrica.

Aquell, però, era un tèxtil molt diferent, oi?
Era un tèxtil molt diferent, però avui encara molta gent té a casa llençols de Can Tolrà, perquè feia un teixit bo. Era un tèxtil diferent perquè parlem d’anys i el tèxtil ha evolucionat molt. Aquell soroll dels telers identificava molt els carrers de Sabadell i Terrassa, perquè les fàbriques eren més urbanes que no en pobles com Castellar, on la Tolrà –que aglutinava gairebé tots els treballadors– estava situada al costat del riu i, després de les riuades del 1962, a l’entrada del poble. Avui les màquines ja no fan soroll i hi ha qui sent nostàlgia d’aquell batec que també ho era d’identitat social i cultural de les nostres ciutats. Avui no fa soroll i no fa mal als timpans, però el tèxtil continua existint i ara es fan més metres de teixit que mai.

Abans, el tèxtil vallesà feia llençols, tovalloles, fundes de matalàs. I avui?
Avui fa de tot. Hem de trencar amb la creença que el tèxtil va ser. Avui el Vallès té moltes empreses tèxtils que exporten i venen arreu del món. Per veure què és el tèxtil avui només ens cal mirar què portem a sobre i què fem al llarg del dia. Avui el tèxtil no són només llençols i tovalloles, sinó que també pot ser tèxtil la bossa de mà que portem i segurament també les sabates. Si pugem a un avió veurem que els seients són tèxtils, com també les veles d’un vaixell, el contingut de moltes peces del cotxe o les gasses que ens posin a l’hospital, en la cura d’una cremada. Als hospitals hi ha una gran quantitat de material tèxtil a l’abast de les persones.

El tèxtil d’avui és més tècnic i serveix a molts sectors.
Hi ha un tèxtil tècnic que abasta molts àmbits de la nostra vida, però en el camp de la moda continua ben vigent. La moda avui té un paper molt important. Fa quaranta anys potser es tenia un vestit i s’anava a l’escola amb uniforme, mentre que avui obrim l’armari i hi veiem una gran quantitat de peces de vestir. Més que pensar que el tèxtil va ser, cal veure que avui és arreu. Avui hi ha teixits intel·ligents que saben mesurar la temperatura corporal i s’adapten a les condicions meteorològiques, que s’escalfen o es refreden en funció de la temperatura exterior, per exemple, o que ens protegeixen de la suor. Per fer qualsevol tipus d’esport o per oficis especialitzats, emprem una gran quantitat d’elements tèxtils. I, pendents com estem més que mai de la moda, la confecció també està ben viva.

Abans era un ofici molt manual, amb molts oficis diferents dins del mateix ofici: filadores, ordidores, passadores... Quin és el perfil actual?
És un ofici renovat, però avui encara busquem repassadores i teixidores, que costen de trobar. Per això continuem remarcant als governs la gran importància de fer una formació professional i universitària pràctica per tenir aquests oficis, que podem pensar que no existeixen però que seguim demandant. Per al tèxtil de confecció i per tot el que s’hagi de teixir, en definitiva. Entre el tèxtil del passat i el d’avui hi ha un fil de continuïtat.

És un sector posat al dia en l’àmbit mediambiental?
Avui el tèxtil és un sector net i no contaminant. Per molt que es digui, en els països primers tenim unes empreses sostenibles que es preocupen totalment d’eliminar els residus que generen o de reciclar-los, tenint en compte que el tèxtil sempre ha estat un sector compromès amb el reciclatge. Ara que es parla d’economia circular, els que més en saben són els del tèxtil, perquè sempre han mirat de reaprofitar el residu generat. Hi ha molts elements que uneixen passat i present. Avui l’empresa recicla més i millor i ha evolucionat molt bé, però ve d’un passat que ja reciclava, perquè els cartrons i les bitlles es tornaven a fer servir.

En les emissions de gasos va ser una indústria agressiva i ara estem en l’era de la descarbonització. S’hi aposta prou?
Al nostre país, el tèxtil és molt poc contaminant, però el problema és que estan entrant productes tèxtils de països del tercer món que no tenen cap control sobre la composició d’un teixit, com tampoc de la seva mà d’obra, tan precària. Vivim un xoc: tenim unes empreses compromeses de veritat amb la millora del planeta –que connecta amb la seva vocació recicladora de sempre–, però alhora estem rebent productes bruts de països que els fan sense cap mena de protecció. És un contrasentit. Al Vallès, des de l’empresa, cada dia es treballa per millorar la sostenibilitat del planeta, però sovint es cau en la trampa de comprar productes de mala qualitat, que venen de països sense cap control sobre la composició d’uns teixits que són bruts, que contaminen molt i no es poden reciclar. Aquí tenim un tèxtil responsable, de teixits naturals. Serem més sostenibles quan tinguem més peces de llana, cotó i seda naturals a l’armari i no tants productes sintètics de fibres brutes. Cal buscar teixits purs i nets i vestir-los resulta excel·lent per a tot.

El Gremi es diu de fabricants, en general, però només ho és del tèxtil. Sembla com si no n’hi hagués d’altres, de fabricants...
Sí, és de fabricants tèxtils i de la llana, perquè sempre ha representat la indústria llanera, amb una cultura molt maca, que ja ve del Gremi de Paraires, fundat el 1559, encara que els fabricants van arribar amb la Revolució Industrial.

També es diu de Sabadell, però va més enllà. Quin és l’àmbit territorial del Gremi?
El Gremi representa el tèxtil vallesà, català i de tot l’Estat espanyol. El Gremi de fabricants és la patronal de les empreses del sector llaner, algunes de les quals han evolucionat cap al tèxtil tècnic i també les representem. Des de fa uns deu anys al Gremi es va crear la patronal texfor –i estem a la mateixa seu social-, que incorpora el sector llaner, el cotoner, el de la seda i el dels tints. Aquests quatre sectors de capçalera fan la roda fins arribar a la confecció, però el de la moda no el tenim. texfor és una patronal d’àmbit estatal, però el 98 per cent de les indústries són catalanes i eminentment vallesanes, sobretot de Sabadell i Terrassa.

“El Vallès és un del pols industrials més importants del sud d’Europa i s’ha de fer valer.”

El Gremi de Sabadell és l’origen de la patronal tèxtil juntament amb l’Institut Industrial de Terrassa. Us enteneu i coopereu?
L’institut Industrial de Terrassa és més jove que el Gremi de Fabricants: el 2023 farà 150 anys, nosaltres en tenim 459. [riu] L’Institut Industrial i el Gremi de Fabricants es van unir, juntament amb industrials llaners de Béjar i Logronyo, per crear fitexlan, que és la patronal que agru­pa el sector llaner de tot Espanya. Els dos grans nuclis en som el Gremi de Fabricants de Sabadell i l’Institut Industrial de Terrassa, que es va integrar a la cecot com a patronal multisectorial l’any 1978.

Quin volum ocupa el tèxtil a l’economia vallesana actual?
Més o menys un 20%. Si no és el sector predominant, és un dels tres principals, amb els del metall i la química. Només al Vallès Occidental hi ha més de 400 empreses, amb una ocupació del 18% i que representen un 26% de les exportacions de la mitjana catalana. De fet, els Vallesos, el Vallès sencer, és un dels pols industrials més importants del sud d’Europa i això ens ho hem de creure i fer-nos valer. Perquè aquí hi ha una empresa potent que, a més, està sincerament compromesa a no contaminar i a la sostenibilitat. Si al Vallès som capaços de mantenir aquesta potència industrial amb un compromís clar amb el planeta, generarem una economia molt més estable. La indústria crea uns llocs de treball molt més sòlids que el sector serveis, com s’ha vist molt clar amb la pandèmia. Els llocs de treball de la indústria han resistit molt més bé que els dels serveis, molt més volàtils. Si una àrea com el Vallès té molta indústria, automàticament genera també molta economia de serveis. Per tant, entrem en un cercle bo per a l’ocupació. Al Vallès tots plegats no li donem el suficient valor que té com a àrea industrial del sud d’Europa. Parlem d’Itàlia com a territori d’indústria tèxtil pionera i no ens adonem que al Vallès hi ha empreses altament rellevants, creadores de moda i de teixit tècnic innovador, molt sovint lligat al coneixement. Cal que mirem què som com a Vallès, perquè som una àrea exportadora a tot el món de producte de qualitat. No tenim producte brut, com molt del que ens entra –a tones i tones– i empastifa. Això és injust per les empreses d’aquí i per al planeta.

Què cal perquè tothom valori més la potència integral del Vallès?
Primer cal que ens ho creiem, fent una mirada atenta al Vallès. Les persones tenim una gran tendència a ser més crítiques amb el que tenim que no pas a donar-hi valor, com és el patrimoni vallesà que és ric, en l’àmbit del seu patrimoni natural però també en l’industrial, que és motor de l’economia i de la creació d’ocupació. I no podem perdre de vista que si l’economia gira, la gent en conjunt té una vida millor. Si es té feina també es pot accedir a la cultura i, si no se’n té i no es pot alimentar la família, no. Si el Vallès és un pol industrial del sud d’Europa, primer cal prendre’n consciència i després posar-hi unes infraestructures que ho facilitin. L’associació Via Vallès ha fet propostes molt interessants dissenyant traçats que ens comuniquin millor amb transport públic, per carretera i ferrocarril, i perquè sigui fàcil connectar les mercaderies amb el port de Barcelona, amb el País Valencià i amb França. Tenim reptes molt importants en mobilitat. Jo he treballat molts anys a Mollet i, des de Sabadell, no tenia cap més alternativa per anar-hi que agafar el cotxe. No hi ha manera de comunicar transversalment el Vallès, entre Terrassa i Granollers i ho estem fent amb uns embussos permanents, que causen un contaminació brutal i ens fan perdre un munt d’hores dins dels cotxes, cremant benzina. El tren entre Terrassa, Sabadell i Barcelona encara és massa lent i caldria entendre’l com un metro. I el tren que comuniqui transversalment el Vallès de punta a punta i amb la resta del país, simplement no existeix. Ens calen trens nets a tot arreu. Per anar de Sabadell a València es triguen tres hores i mitja i això és horrorós, que estem al segle xxi! Hauríem de tenir un AVE que ens portés de Barcelona a València en una hora i mitja, però a Espanya tot passa per Madrid i la seva concepció radial.

El tèxtil ha estat històricament un sector de molta ocupació de dones, sovint més mal pagades que els homes. Avui continua sent així?
Malauradament la bretxa salarial continua existint en el tèxtil i en tots els àmbits, però ha disminuït clarament. Durant molts anys la dona va ocupar en el tèxtil una figura de poca qualificació i avui, en canvi, la indústria tèxtil requereix de molts enginyers i altres perfils de mà d’obra molt lligats al coneixement. I, sortosament, avui el coneixement i les enginyeries són tant d’homes com de dones. La bretxa continua existint, però s’ha reduït moltíssim, perquè també s’ha reduït molt la tipologia dels llocs de treball menys qualificats. El treball no és tan manual sinó molt més mecanitzat i lligat al coneixement.

Acabem de sortir d’una pandèmia brutal. Ha deixat algunes lliçons en el camp tèxtil?
Sí. La pandèmia ha demostrat que el tèxtil segueix sent resilient i capaç d’adaptar-se a situacions duríssimes. Ho ha fet durant la història i també amb la pandèmia. És el sector tèxtil qui ha donat bates als sanitaris i ha subministrat roba als malalts i als hospitals de campanya i qui ha fet tota mena de mascaretes –de genèriques i de tècniques– i teixits intel·ligents per curar. S’ha tornat a constatar que és una indústria capaç d’adaptar-se en cada moment a les circumstàncies més dures. No ens ha tancat cap empresa, tot i que han patit molt, sobretot les dedicades a la moda. Del tèxtil se’n pot treure la constatació que, quan s’està disposat a superar grans dificultats, es té la capacitat d’adaptació per fer-ho.

Sovint són empreses familiars de diverses generacions, oi?
Sí, hi ha moltes empreses de tres generacions i de més i tot, que s’han sabut adaptar i superar situacions severes de crisi, en algun cas fins i tot la Guerra Civil. Sovint una empresa de tres generacions fabrica un producte que no té res a veure amb el dels inicis. És important que la ciutadania vegi com aquestes empreses han sabut resistir a grans dificultats, sovint amb pocs ingressos econòmics. Ho han fet patint moltíssim per falta de recursos, però amb una gran força de voluntat i de resistència per voler seguir i mantenint el màxim de llocs de treball possible. I ho han sabut fer. De fet, la moda canvia constantment. Per tant, en la seva essència, l’empresa tèxtil sap adaptar-se al canvi. El tèxtil és un exemple de resiliència.