Manuel Arcusa neix el 1938 a Alcalá de la Selva (Terol). Als quatre anys es trasllada amb la família a Terrassa, ja que el seu pare, combatent republicà de filiació anarquista, hi és desterrat. Comença a treballar als tretze anys, i a partir dels divuit, entra als Tallers Agut, una empresa de referència –juntament amb l’AEG– del ram del metall. Allí s’inicia en la lluita sindical, en la qual esdevindrà president de la secció electromecànica del sindicat vertical.

Afiliat a la JOC i al FNC
Però el seu activisme, amb tot això, no en tenia prou. “En el panorama de lluita obrera a la Terrassa de finals dels anys 50 hi destacaven, sobretot, el PSUC i la JOC (Joventut Obrera Cristiana). “En aquesta darrera organització, a la qual em vaig afiliar, podies conspirar força, ja que els sacerdots que hi eren vinculats deixaven fer”, explica. El sindicalista Arcusa participaria igualment del combat nacional a través del Front Nacional de Cataunya, l’històric partit de la resistència independentista al franquisme (que no té res a veure amb l’actual FNC). “Va ser a principis dels anys 60 quan de la mà d’Agustí Barrera –un mataroní que havia vingut a estudiar a Terrassa–, Lluís Labòria, Francesc Olivé i d’altres vam donar un nou impuls al nucli del FNC a la ciutat”, diu.
Tallers Agut practicava una política laboral paternalista i, en aquest marc, el repte era doble: “D’una banda calia negociar els convenis i, de l’altra, prendre part en les iniciatives sectorials del ram del metall”, recorda. Molt sovint les vagues que s’organitzaven en aquest àmbit les feien coor­dinadament amb els companys de l’empresa AEG. “Moltes vegades sabíem d’antuvi la data en què l’empresa havia de lliurar una comanda, i dies abans començàvem una vaga per poder pressionar la direcció”, explica.
El 1973, algú va cremar uns transformadors de l’empresa. Manuel Arcusa sempre ha tingut el convenciment que va ser un agent extern per provocar la intervenció de la policia. “Després d’interrogar tot el personal, em van detenir a mi i a un altre company, un tal Pedro, a qui tothom coneixia com El Tarta, ja que era tartamut. Ja se sap, calia trobar un cap de turc”, indica.

Caure en gràcia
En l’escorcoll practicat a casa seva no li van trobar res relacionat amb el Front ni tampoc referit a les seves activitats sindicals, ja que “mai guardava cap document”. Tot i així, un acudit que tenia sobre la vida de Franco, que el relacionava amb begudes alcohòliques, va estar a punt de comprometre’l. “Es veu, però, que als policies els va fer gràcia i no hi van donar més importància”, diu somrient. Ja se sap que és millor caure en gràcia que no pas ser graciós. Tot i així, el Manuel va ser portat a comissaria. “L’interrogatori va durar vuit hores, i en tot aquest temps tenia el pressentiment que, d’un moment a l’altre, havien de començar les tortures, perquè en arribar a comissaria vaig coincidir amb un militant trostskista que havia estat salvatgement torturat”, detalla.
Gràcies a la intervenció d’un dirigent de la JOC, el conegut activista sindical Ramon Puiggròs, no va patir tortura, ni tampoc El Tarta. “En Puiggròs va anar a parlar amb el prior de la parròquia del Sant Esperit, que va parlar amb el cap de la policia que, casualment, feia poc temps que havia arribat a la ciutat. El funcionari, per no quedar malament amb el prior i com a gest de bona voluntat, va ordenar que no ens torturessin”, explica.

El Sant Crist salvador
Val la pena recordar aquestes misèries per saber on érem encara no fa mig segle. “Un fet que també em va salvar és que al dormitori de casa hi havia un Sant Crist que ens havien regalat. Aquest símbol i la visita del prior em van estalviar una bona pallissa, ja que els policies em devien considerar un bon cristià”, rememora el vell lluitador, al cap de més de cinquanta anys.
De tota manera, una setmana a la presó no li estalviaria ningú. “Qui més va patir va ser la meva dona, perquè tenir el marit empresonat no fa cap gràcia”, confessa. De la mateixa manera que és pesat, per a la família, fer costat a algú que entre la feina, la política i l’acció sindical, treballava habitualment moltes hores...
Aquesta seria l’única detenció, tot i que va tenir sort, perquè el Front es caracteritzava per la capacitat d’acció, durament reprimida. “Recordo que, a més de fer pintades, anàvem sovint a Perpinyà, on teníem la vietnamita per a la propaganda, i després baixàvem amb els clixés corresponents”. També valora la bona relació del nucli de Terrassa del Front amb el de Sabadell, “on hi havia dirigents com Magí Colet o Josep Tramunt”.
El que fa valuosa la trajectòria de Manuel Arcusa és que va saber combinar el combat nacional amb la lluita obrera, un cas no tan freqüent. “De fet, el nucli egarenc del Front va destacar sobretot per això. Tota la propaganda que fèiem era en català i fins i tot les reivindicacions que lliuràvem a l’empresa també eren en la nostra llengua”.
Els darrers anys de la seva vida activa es vincularia, com a alliberat, a la Unió Sindical Obrera de Catalunya (USOC). Primer des de Barcelona, i després a la Universitat Sindical que la central tenia a Martorell. El 1980 deixaria la política i prendria part en activitats de caire més cívic, com la maçoneria –actualment és el que se’n diu un maçó dorment– o l’etapa moderna de l’Ateneu Terrassenc. També és un participant molt actiu a les xarxes socials. Un full de serveis ben complet del qual el Manuel se’n sent orgullós.