La fal·lera per l’actualitat i saber-la comprendre i explicar és una vocació que va arribar a la Montse Bassa per una qüestió gairebé geogràfica. Efectivament, tots els estudiants de periodisme que han nascut a la Vall del Tenes –en concret a Santa Eulàlia de Ronçana– han après a fer periodisme i televisió a Canal set. Bassa no només va aprendre a manipular les eines i el registre de la televisió, sinó que també va contribuir a la creació d’una de les primeres televisions locals de Catalunya.
L’any 1990 ella estudiava primer de la carrera de periodisme i, mentrestant, es va embrancar a fer que el projecte de Canal set es fes palpable, i ho va fer literalment: “pensàvem què ens calia fer per tenir els escenaris i els decorats que volíem, els dissenyàvem i després els construíem! Amb fulloles, fustes i pintura”. Veure néixer un mitjà local és una efemèride que pot passar desapercebuda als ulls de qui ho viu. Tret de comptades excepcions, no hi ha continuïtat més enllà dels esforços del present i, per això, la majoria dels que a principis dels anys noranta van posar-hi la primera pedra, ara poden mirar-se Canal Set amb certa estupefacció i orgull. És un mitjà petit, casolà i sofert i que, encara ara, més de trenta anys després, segueix aglutinant la joventut local a qui agrada la comunicació audiovisual.

La política i qui la fa
Ara farà vint-i-un anys que Bassa treballa als serveis informatius de TV3, majoritàriament a les seccions de societat i política. L’especialització en informació política la va fer després de tenir els seus dos fills i de dues baixes de maternitat que fan que la feina d’un dona trigui molt –massa!–a ser estable. Quan va tornar definitivament a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (la CCMA) es va centrar en fer seguiment dels partits polítics al Parlament. Fent passadissos, Bassa ha trobat una mena d’híbrid entre la rigorosa actualitat, que ho aixafa tot i desapareix l’endemà, i el tracte personal, gairebé íntim, amb qui la protagonitza. Coneix la política però sobretot coneix les persones que la fan. Això sí, apunta que “cal marcar distància”. Tenir el coneixement de la litúrgia política la va fer arribar, de fet, a ser sotscap de la secció de política de TV3. Va exercir-ne entre els anys més esvalotats del procés: entre el 2017 i el 2019: referèndum, presó, sentència i postsentència. “Va ser una època complicada de gestionar des de la redacció”, explica. “Els caps de secció ens encarregàvem d’estructurar cada peça dins de l’escaleta i d’aportar la logística tècnica a cada un dels equips. Però no fèiem carrer i jo això ho trobava a faltar”. Li va agradar l’experiència, però li agrada més ser a prop dels fets i dur-ne el testimoni als telenotícies i programes informatius. És el que fa ara.

Determinació familiar
La Montse Bassa no parla de la seva professió com si es tractés d’una vocació indefugible, ni d’una obsessió. Parla des de la posició d’una dona que ha sabut no prescindir de res. Estudiava i treballava no per ambició i competitivitat, sinó perquè és diligent i compromesa, com la seva mare. “Es va quedar vídua un mes i mig després que jo nasqués”, diu. Bassa no dona detalls més enllà d’il·lustrar els fets, però la seva infantesa devia estar regida per la convicció d’una mare determinada a tirar endavant la família. Aquesta perseverança afable espurneja en els ulls de la Montse Bassa que va fer primària i secundària a l’escola Ronçana i a l’Institut La Vall de Tenes, i va ser l’única de la seva promoció que va aconseguir plaça a la facultat de periodisme de la Universitat Autònoma de Barcelona.
Devia tenir vint-i-un o vint-i-dos anys quan va començar a treballar fent de corresponsal d’El 9Nou a la Vall del Tenes, “era com un títol!”, diu rient. Hi va treballar molt: “així, per exemple, vaig cobrir molts plens municipals fins a les tantes... eren moltes hores que després es traduïen en peces curtes per les que pagaven poc”. Però ho explica enriolada perquè deu recordar la frustració del periodista principiant i inexpert. Tot plegat, ho feia mentre continuava els estudis de periodisme i, alhora, seguia col·laborant amb la televisió del poble. A l’últim curs va aconseguir una beca remunerada a TV3 que va interrompre per anar a treballar al programa Som i serem del Mikimoto, Miquel Calzada. La seva carrera va fer el salt definitiu cap a la televisió pública quan la van trucar per anar a cobrir una baixa de maternitat. Havien de ser quinze dies, i han acabat sent més de vint anys, fins a dia d’avui.

La informació com a servei públic
Bassa explica que és treballant en un mitjà públic i de gran abast com TV3 que ha pres consciència del que vol dir estar un servei públic: “El que diem ho escolta i processa moltíssima gent a Catalunya, així doncs, el paper del transmissor no és només explicar què passa sinó ajudar formar una opinió”, corrobora. Segons Bassa, és essencial que les persones estiguin informades i formades i, així, “els mitjans de comunicació es converteixen, efectivament, en el quart poder que estructura una societat”.
De fet, assegura que aquesta por angoixant d’informar bé es fa més palesa quan hi ha aquesta responsabilitat perquè “existeix una repercussió real”. I això, insisteix que ho ha experimentat no només informant sobre els vaivens i les últimes hores del procés, quan la societat estava informativament estressada, també és ben real informant “de temes d’educació o destapant males praxis d’empreses farmacèutiques o sanitàries”, indica. Bassa en parla amb to franc, és la veu de qui ja no sent temor cap a l’error sinó la de qui abraça l’adrenalina de la responsabilitat.
Des del seus inicis a Canal SET fins a l’actualitat, a la televisió nacional, amb el compromís d’informar. I la vocació inicial, intacta.