“Encara avui l'expressió fer mantes vol dir fer-se ric, perquè mantes era el que es fabricava a Sabadell, sobretot per als soldats francesos”, deia l’escriptor Joan Oliver. Resulta que la locució es va fer popular arran de la Primera Guerra Mundial, quan els exèrcits europeus compraven mantes vallesanes de llana perquè els era una peça molt útil: servia per resguardar-se del fred, per apagar el foc... Fer mantes era realment senzill per a un teixidor en aquell moment, de manera que n’hi va haver uns quants que es van adinerar a còpia de fer-ne. I la competència la trobaven en altres indrets de la pàtria que Pere Quart somiava completa, entre els quals Ontinyent.
“Sembles de cal Turull!” és una altra expressió popular que prové del tèxtil, amb la qual els sabadellencs ressaltem que algú no s’està de res a l’hora de demanar que li comprin alguna cosa, una actitud pròpia d’un nen consentit. Els Turull van ser una nissaga que es va enriquir –va fer mantes– amb la indústria llanera. El membre més anomenat de la família fou Pere Turull i Sallent, conegut a Madrid com “el Rico Catalán”, a casa del qual va arribar a dinar la reina Isabel II en una visita local el 1860. Una expressió equivalent la trobem a Matadepera (“Sembles de cal Barata”), a Sant Cugat (“Sembles de cal Rocamora”) i a Castellar del Vallès (“Sembles de cal Don Pedro”). I amb aquest mateix significat segur que també n’hi ha en altres poblacions.
Destaquen altres locucions provinents del tèxtil que són bastant locals, algunes de les quals potser només són pròpies de Sabadell i Terrassa. Parlem, per exemple, de “No fer tares” (persona que s’ho menja tot), “Li baten les taules” (persona afortunada), “Li van tots els telers” (un negoci que funciona), “Tot és estam” o “És tot estam” (té bones qualitats), “Cruixir la llana a algú” (castigar-lo), “Baga boja” (ser un baliga-balaga) o “Se li veu el plegador” (calbejar), pròpia de Sabadell i sentida també a Mollet, on s’ha localitzat “Ser filat del mateix cànem” (assemblar-se molt). També de Terrassa i Sabadell sembla ser “Tenir mala tela al teler” –en el sentit comú de tenir-hi mala peça–, és a dir, patir d’un mal difícil de curar o tenir moltes probabilitats de fracassar, per tal com en aquestes poblacions la tela era sinònim d’ordit. A Terrassa també s’ha recollit el gir “Cosir (er)rades”, com a sinònim de sargir peces.

Tants caps, tants barrets: locucions tèxtils per no perdre el fil
D’expressions sorgides del món del tèxtil n’hi ha a manta. I més si tenim en compte tot el procés: des de l’animal (ovella, cuc de seda...) fins a les peces de roba acabades. Però com que el llenguatge és viu, aquest substrat tendeix a desaparèixer, de la mateixa manera que ho fa l’elaboració dels teixits en el nostre dia a dia. Tanmateix, en el llenguatge comú encara en fem servir un gran nombre. Diem, per exemple: “Ser l’ovella negra”, “Embolicar la troca”, “Lligar caps”, “Perdre el fil”, “Ser un llepafils”, “Tocar el voraviu”, “Treure els drapets al sol”, “Deixar com un drap brut”, “Tirar de veta”, “Buscar l’agulla en un paller”, “Xerrar pels descosits”, “Despullar un sant per vestir-ne un altre”, “Nedar i guardar la roba”, “Ser un calçasses”, “Girar com un mitjó”, “Posar-se algú a la butxaca”, “Estirar més el braç que la màniga”, “Enganxar-se-li els llençols”, “Penjar els hàbits”, “Fer mans i mànigues”, “Ser un manta”, etcètera.
D’altres, però, han anat perdent vigència i avui ja no les reconeixem. És el cas, segurament, de “Guanyar més diners que un filador de llana”, “Anar com unes debaneres” (anar d’una banda a l’altra, atribolar-se), “Arrossegar la passada” (anar tirant), “Buidar els culots” o “Buidar els filots” (arruïnar-se), “Estar mal decatit” (faltar un bull a una persona), “Fer-se cabdells” (encaboriar-se), “L’aire de l’aspi el constipa” (ser propens a agafar malalties), “Tenir l’os bertran” (tenir un os a l’esquena), “No ser ni pèl ni borra” (ser mediocre, una persona o una cosa), “No tenir cap ni centener” (ser il·lògic, un fet), “Sempre hi trobaràs un pèl” (no és perfecte), “Tenir l’armilla malalta” (tenir pocs diners), “No li passaria una agulla pel forat del cul” (ser bufat, pretensiós), “Ser trau i botó” (ser carn i ungla, ser cul i merda, ser tap i carbassa, ser corda i poal, ser cos i camisa), “Agafar una mantellina” (emborratxar-se) o els refranys “Paraires i fanalers, més taques que diners” o “Dona gallarda, fusada llarga; dona macarrona, fusada rodona” (que relaciona la fusada amb el físic de les filadores).

Si el Vallès fos un ou, el rovell fora Palou
El Vallès, on un cotxe de línia sol ser, senzillament, una vallesana, on es xenen els camps i on per Nadal es juga al quinto tot fent servir referències locals i del moment per cantar els números, és una comarca que ha produït refranys locals, com ara “Com els pagesos de Barberà, que viuen a la babalà”, “Boires del puig de la Creu, no us en fieu”, “A Sabadell, lletres, i a Terrassa, pessetes”, “A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell, i a Granollers us prenen els diners”, “Sabadell, terra hi caigui!”, “Els senyors de Terrassa i els homes de Sabadell”, “Tenir tos de Terrassa, que menjant passa”, “Rubí: robar, matar, deshonrar i no pagar”, “Castellar del Vallès, molts hi anomenen i no saben on és”... Segons Joan Sallarès: “La fama popular feia dir a la fadrinalla: ‘Per noies maques, Terrassa’ i les noies terrassenques asseguraven: ‘Per joves lluïts i guapos, Sabadell’”. Però també n’hi ha que són fruit del tèxtil, com “Teixint a Sabadell hi deixaràs la pell”, “Teixint a Terrassa sempre seràs cagarrasses” o “Com el fabricant de Sabadell, que només mira per ell”. També n’hi ha de tota la comarca: “Com el Vallès no hi ha res” (citada per Josep Carner i Ferran Canyameres i popularitzada per Pere Quart, tot i que devia ser popular), “Al Vallès, tot hi és; a Marina tot s'inclina” o “Si el Vallès fos un ou, el rovell fora Palou” (municipi que el 1928 s’annexionà a Granollers).
És famosa també la designació de Sabadell com el “Manchester català”, seguint segurament la descripció que en feia Víctor Balaguer el 1857, expressió que va inspirar el títol d’una obra de teatre, The Manchester of Catalonia, de la qual es van arribar a fer 150 representacions a l’Acadèmia de Belles Arts de la ciutat batejada pel franquisme com “Sabadell, primer centro lanero de España” al costat de “Ciudad piloto del deporte español”.

Rodona com un garbell i no cap a la plaça de Sabadell. Què és?
Finalment, potser podríem dir que la història del tèxtil ja és gairebé aigua passada. I ara ens podem preguntar: què reflectirà el llenguatge de segle xxi? Activitats relacionades amb les tecnologies de la informació i de la comunicació, amb la salut, amb l’alimentació, amb la intel·ligència artificial? Ara, encara no ho podem saber. I potser és millor que així sigui. El que és segur és que, d’aquí estant, es continuarà veient la Lluna, que és la resposta a l’endevinalla que encapçala aquest paràgraf, publicada l’any 1882.