De quan qui feia mantes, s’enriquia

L’arrelament a la indústria tèxtil ha deixat una forta empremta en el llenguatge popular vallesà

Cesc Prat Fernàndez (text)

“Encara avui l'expressió fer mantes vol dir fer-se ric, perquè mantes era el que es fabricava a Sabadell, sobretot per als soldats francesos”, deia l’escriptor Joan Oliver. Resulta que la locució es va fer popular arran de la Primera Guerra Mundial, quan els exèrcits europeus compraven mantes vallesanes de llana perquè els era una peça molt útil: servia per resguardar-se del fred, per apagar el foc... Fer mantes era realment senzill per a un teixidor en aquell moment, de manera que n’hi va haver uns quants que es van adinerar a còpia de fer-ne. I la competència la trobaven en altres indrets de la pàtria que Pere Quart somiava completa, entre els quals Ontinyent.
“Sembles de cal Turull!” és una altra expressió popular que prové del tèxtil, amb la qual els sabadellencs ressaltem que algú no s’està de res a l’hora de demanar que li comprin alguna cosa, una actitud pròpia d’un nen consentit. Els Turull van ser una nissaga que es va enriquir –va fer mantes– amb la indústria llanera. El membre més anomenat de la família fou Pere Turull i Sallent, conegut a Madrid com “el Rico Catalán”, a casa del qual va arribar a dinar la reina Isabel II en una visita local el 1860. Una expressió equivalent la trobem a Matadepera (“Sembles de cal Barata”), a Sant Cugat (“Sembles de cal Rocamora”) i a Castellar del Vallès (“Sembles de cal Don Pedro”). I amb aquest mateix significat segur que també n’hi ha en altres poblacions.
Destaquen altres locucions provinents del tèxtil que són bastant locals, algunes de les quals potser només són pròpies de Sabadell i Terrassa. Parlem, per exemple, de “No fer tares” (persona que s’ho menja tot), “Li baten les taules” (persona afortunada), “Li van tots els telers” (un negoci que funciona), “Tot és estam” o “És tot estam” (té bones qualitats), “Cruixir la llana a algú” (castigar-lo), “Baga boja” (ser un baliga-balaga) o “Se li veu el plegador” (calbejar), pròpia de Sabadell i sentida també a Mollet, on s’ha localitzat “Ser filat del mateix cànem” (assemblar-se molt). També de Terrassa i Sabadell sembla ser “Tenir mala tela al teler” –en el sentit comú de tenir-hi mala peça–, és a dir, patir d’un mal difícil de curar o tenir moltes probabilitats de fracassar, per tal com en aquestes poblacions la tela era sinònim d’ordit. A Terrassa també s’ha recollit el gir “Cosir (er)rades”, com a sinònim de sargir peces.

Tants caps, tants barrets: locucions tèxtils per no perdre el fil
D’expressions sorgides del món del tèxtil n’hi ha a manta. I més si tenim en compte tot el procés: des de l’animal (ovella, cuc de seda...) fins a les peces de roba acabades. Però com que el llenguatge és viu, aquest substrat tendeix a desaparèixer, de la mateixa manera que ho fa l’elaboració dels teixits en el nostre dia a dia. Tanmateix, en el llenguatge comú encara en fem servir un gran nombre. Diem, per exemple: “Ser l’ovella negra”, “Embolicar la troca”, “Lligar caps”, “Perdre el fil”, “Ser un llepafils”, “Tocar el voraviu”, “Treure els drapets al sol”, “Deixar com un drap brut”, “Tirar de veta”, “Buscar l’agulla en un paller”, “Xerrar pels descosits”, “Despullar un sant per vestir-ne un altre”, “Nedar i guardar la roba”, “Ser un calçasses”, “Girar com un mitjó”, “Posar-se algú a la butxaca”, “Estirar més el braç que la màniga”, “Enganxar-se-li els llençols”, “Penjar els hàbits”, “Fer mans i mànigues”, “Ser un manta”, etcètera.
D’altres, però, han anat perdent vigència i avui ja no les reconeixem. És el cas, segurament, de “Guanyar més diners que un filador de llana”, “Anar com unes debaneres” (anar d’una banda a l’altra, atribolar-se), “Arrossegar la passada” (anar tirant), “Buidar els culots” o “Buidar els filots” (arruïnar-se), “Estar mal decatit” (faltar un bull a una persona), “Fer-se cabdells” (encaboriar-se), “L’aire de l’aspi el constipa” (ser propens a agafar malalties), “Tenir l’os bertran” (tenir un os a l’esquena), “No ser ni pèl ni borra” (ser mediocre, una persona o una cosa), “No tenir cap ni centener” (ser il·lògic, un fet), “Sempre hi trobaràs un pèl” (no és perfecte), “Tenir l’armilla malalta” (tenir pocs diners), “No li passaria una agulla pel forat del cul” (ser bufat, pretensiós), “Ser trau i botó” (ser carn i ungla, ser cul i merda, ser tap i carbassa, ser corda i poal, ser cos i camisa), “Agafar una mantellina” (emborratxar-se) o els refranys “Paraires i fanalers, més taques que diners” o “Dona gallarda, fusada llarga; dona macarrona, fusada rodona” (que relaciona la fusada amb el físic de les filadores).

Si el Vallès fos un ou, el rovell fora Palou
El Vallès, on un cotxe de línia sol ser, senzillament, una vallesana, on es xenen els camps i on per Nadal es juga al quinto tot fent servir referències locals i del moment per cantar els números, és una comarca que ha produït refranys locals, com ara “Com els pagesos de Barberà, que viuen a la babalà”, “Boires del puig de la Creu, no us en fieu”, “A Sabadell, lletres, i a Terrassa, pessetes”, “A Terrassa, mala raça; a Sabadell, mala pell, i a Granollers us prenen els diners”, “Sabadell, terra hi caigui!”, “Els senyors de Terrassa i els homes de Sabadell”, “Tenir tos de Terrassa, que menjant passa”, “Rubí: robar, matar, deshonrar i no pagar”, “Castellar del Vallès, molts hi anomenen i no saben on és”... Segons Joan Sallarès: “La fama popular feia dir a la fadrinalla: ‘Per noies maques, Terrassa’ i les noies terrassenques asseguraven: ‘Per joves lluïts i guapos, Sabadell’”. Però també n’hi ha que són fruit del tèxtil, com “Teixint a Sabadell hi deixaràs la pell”, “Teixint a Terrassa sempre seràs cagarrasses” o “Com el fabricant de Sabadell, que només mira per ell”. També n’hi ha de tota la comarca: “Com el Vallès no hi ha res” (citada per Josep Carner i Ferran Canyameres i popularitzada per Pere Quart, tot i que devia ser popular), “Al Vallès, tot hi és; a Marina tot s'inclina” o “Si el Vallès fos un ou, el rovell fora Palou” (municipi que el 1928 s’annexionà a Granollers).
És famosa també la designació de Sabadell com el “Manchester català”, seguint segurament la descripció que en feia Víctor Balaguer el 1857, expressió que va inspirar el títol d’una obra de teatre, The Manchester of Catalonia, de la qual es van arribar a fer 150 representacions a l’Acadèmia de Belles Arts de la ciutat batejada pel franquisme com “Sabadell, primer centro lanero de España” al costat de “Ciudad piloto del deporte español”.

Rodona com un garbell i no cap a la plaça de Sabadell. Què és?
Finalment, potser podríem dir que la història del tèxtil ja és gairebé aigua passada. I ara ens podem preguntar: què reflectirà el llenguatge de segle xxi? Activitats relacionades amb les tecnologies de la informació i de la comunicació, amb la salut, amb l’alimentació, amb la intel·ligència artificial? Ara, encara no ho podem saber. I potser és millor que així sigui. El que és segur és que, d’aquí estant, es continuarà veient la Lluna, que és la resposta a l’endevinalla que encapçala aquest paràgraf, publicada l’any 1882.
De quan qui feia mantes, s’enriquia

Aquests tres llibres, obra de Joan Farell i de Pere Bigorra, recullen la major part de les expressions provinents del tèxtil que apareixen en aquest article. Foto: Cesc Prat.

Rastre d’expressions, vapors i xemeneies tèxtils

No perdem passada, lliguem-nos la manta al cap, posem fil a l’agulla i expliquem fil per randa això que volem dir intentant filar prim. No ens abaixarem els pantalons ara! No tenim llana al clatell i no pretenem aixecar la camisa a ningú. Tampoc no volem córrer més que una llançadora, per la qual cosa –esperem-ho–, tot anirà com una seda...
Les expressions que acabem de llegir sobreviuen totes avui, és a dir, les entenem i les fem servir amb més o menys assiduïtat. Tenen un denominador comú: estan relacionades amb el món tèxtil. Són fruit de quan ens fèiem la roba a casa i teníem molt més present d’on surt el fil i quin procés segueix fins a arribar a fer-nos servei per vestir-nos, per tapar-nos al llit, per decorar la casa... Aquest és un tret genèric arreu, però, al Vallès, a més, el tèxtil hi va tenir molta rellevància durant els segles XIX i XX. Moltes poblacions de les nostres dues comarques han sobreviscut i han crescut gràcies a l’auge del tèxtil. I el cas més rellevant és el de les capitals de l’Occidental: Terrassa, la “ciutat dels senyors”, i Sabadell, la “ciutat dels homes”. Dues poblacions –algú ha dit que són bessones– que van créixer considerablement gràcies precisament al tèxtil. Però és que la cosa venia de lluny; durant molts segles, a la nostra comarca s’havia conreat molt de lli i de cànem, matèries de les quals es feien la roba la gent senzilla i d'on prové el topònim Canyameres.
I d’aquesta presència del tèxtil tan omnipresent a les poblacions vallesanes què en queda avui? Doncs passejant pels carrers topem amb xemeneies d’alçàries diverses, antics vapors (alguns degradant-se, d’altres que allotgen biblioteques, per exemple), despatxos i edificis modernistes convertits en equipaments... Però també en queda la gent: hi va haver una emigració interior, gràcies a la qual avui tenim per veïns descendents d’aquests treballadors que es van establir aquí per l’ofici que tenien.
Tot aquest passat tenia els seus oficis: contramestres, bitllaires, bataners, manuaires, paradors... Algunes d’aquestes especialitats han deixat rastre també en els noms de carrers. A Sabadell, per exemple, tenen carrer els viatjants, teòrics, teixidors, paraires, aprestadors, estampadors, filadors, carders i drapaires, a més de les cosidores, les ordidores o les dones del tèxtil –així, en genèric–. Perquè hi ha un centenar llarg de vies públiques que tenen noms relacionats amb el tèxtil, des de ciutats (Béjar, Covilha, Esmirna, Alcoi, Prato, Lodz, Roubaix, Tulancingo...), passant per fàbriques i molins (Ca la Daniela, Molí Xic...), fins als dedicats a l’inventor francès J. M. Jacquard, a l’inventor sabadellenc Ferran Casablancas, a la teòrica de teixits Gertrudis Artigas, a l’ordidora i primera regidora de l’Ajuntament de Sabadell, Fidela Renom i Soler, o a la dirigent anarcosindicalista i teixidora Teresa Claramunt.

La fàbrica de l’Artèxtil, que és la que té la xemeneia més alta del pla de Sabadell; fa 48,17 metres. Però la més alta del terme municipal és la de cal Grau, a baix al riu, que fa 52,47 metres d’alçària. Foto: Joan Rosell.

Endevinalla

Quina és la bestioleta que, corrent, a cada pas hi deixa un tros de cueta?

SOLUCIÓ: L’agulla [la cueta és l’aguller o tros de fil que es posa a l’agulla per cosir]

Botifarra negra

“Al Vallès, nom que es donava, antigament, a un teixit negre, generalment amb l’ordit de llana i la trama de cotó, amb lligats derivats de setins regulars de tretze punts, que s’utilitzava per a vestits d’home. El mot era una mica despreciatiu, per ésser una roba de classe baixa, fabricada amb barreja de molts rebuigs, matèries regenerades i de preu rebentat”, segons Pere Bigorra a Des del Vapor de la O.

El ball del rodet

Un dels primers actes de la Festa Major de Sabadell és el Ball del Rodet. Es tracta d’una dansa moderna, creada el 1998 a iniciativa dels Bastoners de la ciutat i batejada amb un nom relacionat amb el tèxtil i amb el lloc on es balla, la plaça de Sant Roc, que abans de l’última remodelació tenia forma de rodet.

Per a més informació: Vallesos, número 1.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara