Caminava pel carrer Nou quan vaig veure una pintura a l’aparador de la galeria d’art, anunciant l’antologia d’un pintor. Vaig quedar paralitzat. Aquell nen era jo, quan era petit! A casa guardava una foto que s’assemblava molt a aquella obra. Jo, assegut en una cadireta, amb els braços al respatller. De seguida vaig recordar que era una de les meves dèries, seure del revés en una cadira de la meva mida. I la mama o la iaia dient-me que seiés bé.
No me’n vaig poder estar i, encuriosit, vaig entrar.
Intentava fer memòria, mirant atentament la tela. Potser va ser llavors! Aquell pintor que un estiu s’havia instal·lat a Palou, al costat de casa, em devia haver pintat!
Seguia observant-me, fent associacions de records quan, a poc a poc, se’m va acostar una senyora gran, molt elegant, que parlava amb l’amo de la galeria quan jo havia entrat.
–T’interessa aquesta obra?
Com li podia explicar que tenia la certesa que aquell nen era jo? Però no era conscient que m’havien dibuixat. Ningú de casa ho havia recordat mai. Mig entrebancant-me, li ho vaig dir.
Ella em mirà als ulls profundament, amb curiositat també, i em va preguntar d’on era.
De seguida, ens vam sentir còmplices d’una descoberta. Em va fer seure al seu costat, i em va començar a narrar, amb nostàlgia, com havia arribat aquell oli a les seves mans.
Es deia Rosa i provenia d’una família sense noms ostentosos, ni cap possessió. Molt joveneta, molt bonica, havia vingut des d’un poblet del Pirineu, on no la lligava res ni ningú i estava ben sola.
Treballava com a auxiliar d’infermera amb un metge pediatre, germà d’una amiga.
Sempre va saber que l’amiga s’havia encapritxat d’ella com podia haver-ho fet d’una mascota. Allò que fan els rics, va dir, i que, per un atzar de la vida, la va convertir en la seva protegida. Per això la va ajudar i va convèncer el seu germà gran, en Jaume, el trist, el que mai s’havia volgut casar, perquè l’agafés com a ajudant. El que mai va pensar és que entre ell i la Rosa, naixeria un afecte tan profund que acabaria convertint-se en amor. Un amor apassionat, feroç, que els portava al descontrol. I quedà embarassada.
Ni l’amiga li havia fet costat quan en Jaume va voler casar-se amb ella. Una cosa era protegir-la i l’altra, veure com una acabada d’arribar es convertia en la muller de l’hereu de les riqueses de la família. Una caça fortunes, ets! A més, tanta diferència d’edat! Si fa riure, tot això!, li havia etzibat. Eren èpoques de nacionalcatolicisme i de diferències de classes.
El mur que van construir tota aquella gent al voltant d’en Jaume i de la Rosa, de la seva relació, va esdevenir inexpugnable. Senzillament, la família en ple i l’entorn d’amistats la van menystenir fins al punt de no anar al casament, de no dirigir-li la paraula, ni donar-li entrada a cap de les seves cases.
En Jaume la volia compensar i fer-la feliç com fos. Li va regalar tot l’aixovar, vestits, arracades, collarets i anells. I el dia del casament ell va dir-li gràcies i li va posar a les mans una pintura d’un nen ros, amb una camisa verda, assegut alrevés amb els braços recolzats al respatller d’una cadireta. L’artista, que era un gran amic seu molt reconegut a Paris, on vivia, passava uns dies a Granollers.
Semblava que la parella seria feliç perquè s’estimaven. En Jaume vessava cultura i ella, amb avidesa, aprenia d’ell, assedegada de sensibilitat. Però els dies feliços van durar ben poc. La Rosa va patir un avortament que va fer témer per la seva vida. I aquest disgust no va venir sol. El metge li va explicar que no podria tenir mai més cap fill. No podia creure-s’ho! però en Jaume, desolat, ho va confirmar.
La tristesa, punyent, no només es va ensenyorir del seu cor, sinó que s’apoderà d’ell d’una manera malaltissa. Tant que llavors sí que la Rosa va entendre el que sempre li explicava: patia depressions sense cap motiu i per això no havia volgut casar-se mai, fins que la va conèixer.
Desfet, li deia constantment que l’havia portat al menyspreu social i a no poder tenir fills, i ella li contestava, però et tinc a tu, ens tenim tots dos! Va fer tot el que podia per ajudar-lo a sortir del pou però alguns dies pensava que ella mateixa hi cauria i no se'n sortiria, tampoc.
Un dia, va despenjar el quadre del nen i el va amagar perquè en Jaume, quan el veia, plorava desconsoladament. Se sentia atrapat, sense sortida. Perquè, què faria apartada de tothom si ell morís?
Durant molt de temps van estar immersos en aquest atzucac que, com un remolí, els estirava cap al fons negre de la tristesa. El cor li deia que hi hauria una desgràcia. Un mal vespre la policia va trucar a la seva porta. La desgràcia s’havia esdevingut. En Jaume, un accident de cotxe, res a fer. Mort. Tornava a estar sola. Atabalada, en un primer moment va respirar com alleujada per l’inevitable. Però de seguida la commoció, la buidor, van ser totals. Havia viscut l’amor i sentia que s’estimaven. Molt. Tant que no ho havia entès ningú.
Quan el notari li va dir que havia de marxar de la casa perquè quedava per a la família i el cognom, no ho va trobar estrany. No havia de patir per res perquè en Jaume li havia deixat molts diners i una caseta petita amb jardí, a Palou, li havia dit l’home, amb ànim de reconfortar-la perquè coneixia tota la història.
Va fer les maletes com un autòmat. De fet, res del que hi havia en aquella casa era seu i necessitava sentir que, a partir d’aquell dia, era mestressa de la seva vida, de la seva casa, de la seva soledat. En el moment de marxar, va fer una ullada, com acomiadant-se de l’espai i llavors havia recordat la tela del nen.
L’oli sí que era seu. De ningú més! Embolicat amb aquella manta petita, se’l va emportar i només al cap de força temps va poder tornar a mirar-lo sense pena. La reconfortava. Més tard, quan el mateix pintor li va explicar l’obra, l’alegrava i tot.
La Rosa va callar i jo no sabia què dir. Gairebé no podia mirar-la, de tan commogut com estava. Em sentia desconcertat.
–Demà torno a París... –va afegir, com pensant en veu alta– Saps què? –Feia la sensació que s’havia alliberat. Semblava feliç– No ho havia explicat mai a ningú, d’aquesta manera. Potser és haver-te conegut. El nen del quadre! –Somreia– Durant tots aquests anys m’has acompanyat. T’he conegut petit i avui has arribat fet home. El quadre ha de ser teu. És per a tu!