Teixint records de dignitat en temps grisos
La teixidora Pilar Colomer, de 95 anys, recorda la feina dura dels seus més de vint anys anant a treballar a la fàbrica de Can cortès de Caldes de Montbui
Raquel Puig Alasa
(text i fotografies)
Com moltes altres dones de Caldes de Montbui, Pilar Colomer, de 95 anys, ha estat vinculada a la fàbrica un grapat d’anys. Quan en tenia setze va començar a aprendre’n en un dels diversos petits tallers tèxtils que hi havia a Caldes. Poc després ja s’endinsaria a la dura rutina en una de les grans empreses de la vila, Can Cortès, una fàbrica situada al nord del poble, prop d’una de les grans cruïlles de la carretera C-59. La Pilar hi va treballar com a teixidora fins el tancament definitiu de l’empresa, a mitjans dels anys seixanta del segle passat, i havia portat fins a quatre telers. És una de les teixidores veteranes que queden a Caldes, tot i que insisteix que no és l’única i que no té gaire coses per explicar.
“El meu pare era sereno i la meva mare treballava a casa. Abans la fàbrica ho era tot. No hi havia res més! Hi havia famílies senceres que en vivien”, comença a explicar, la Pilar. Ens rep a casa una mica expectant i amb una mirada encuriosida pel nostre interès en fer memòria d’una etapa que ella resumeix com a “molt dura”. I no és pas menys!
La Pilar Colomer es va llevar durant molts anys a dos quarts de quatre de la matinada per anar a Cal Cortès. A l’hora bruixa. Estiu i hivern. De fet, una de les anècdotes que recorda és que pocs anys abans corria la veu que aquella hora corria una bruixa per alguns carrers de Caldes. “La gent va agafar por i el meu pare, com que era el sereno, acompanyava força gent a casa. Dones i homes, també.” Amb aquell record present enfilava camí cap a la fàbrica Ortadó i Cortès, Can Cortès, conegut com La Llana, part de l’edifici de la qual encara es pot veure –ara reconvertit en locals diversos– a l’entrada nord del municipi.
A la fàbrica hi havia qui estava a bitlles o a contínues, a l’ordidor; també hi havia les nuadores i les teixidores, a més del contramestre i l’ajudant. La Pilar comença a desplegar l’argot i així sabem que bona peça al teler era aquella que, per la seva composició i disseny, permetia fer ràpidament el màxim de metres en poc temps. “Si tenies bona feina, passaves del jornal”.
A Can Cortès s’hi treballava, bàsicament llana –d’aquí el nom– i també cotó i en ocasions seda, fins que es va destinar aquesta teixit en una seu de Barcelona. Entre les feines de la fàbrica sempre n’hi havia de més agraïdes, com ara el xofer del senyor Cortès. La Pilar en recorda els aires com de passar revista, de l’amo: “a vegades es passejava per allà, estirat, preguntant coses a algun encarregat o ensenyant-t’ho tot a les visites. Com sempre, si eres amiga de l’amo (per no dir si el raspallaves), sempre tenies millors condicions”.
La Pilar pinta el relat amb un gris de fons. Són els durs temps de la postguerra, amb estretors, duresa, recels i ajustos de comptes. “Si a algú l’havien relacionat amb els rojos, no donaven feina. Això era així”. En aquest punt, la Pilar fa un parèntesi recordant algunes famílies de Caldes represaliades veïnes seves i no pot evitar emocionar-se.
La duresa també es feia evident en la quotidianitat. “Anàvem molt arrastrats i els més pobres, més. Abans no hi havia màquines a casa i la nevera anava amb el gel que havíem d’anar a buscar.” Els torns no afavorien l’ara tan preuada conciliació. Així era un dia de la Pilar, segons els torns: “Si feies el torn de matí, sorties a quarts de quatre de casa fins la una. Després havies de netejar el teler. Entremig només teníem una hora per parar i menjar una mica. Passava un carro i escalfava les carmanyoles o la lletera. La Pilar s’atura per ensenyar-nos la seva, on encara s’hi veuen marcades les inicials PC. Sempre en portava més aviat alguna de senzilla que hagués quedat a casa el dia abans, amb un mos de pa i la llet. Després, quan arribaves a casa, tocava endreçar i planxar i tornar a anar al safareig. I si tenies una mica de camp, doncs a collir patates o les olives quan tocava o el que fos. Treballar a casa era una altra esclavitud”, sentencia.
Hores extres
Al llarg de l’any d’una teixidora com ella, poques vacances: “A vegades, tot i tenir vacances venien partides especials per fer mostres que en dèiem banderes i així aquells dies de festa acabaven ocupats fent més hores per guanyar un bon extra. I per la festa major teníem festa, però l’havíem de recuperar.”
Totes aquestes condicions tenien la seva repercussió en la salut. En el cas de la Pilar, problemes circulatoris a les cames, on sempre s’hi hagut de fer fregues, de tantes estones a peu dret. Recorda com l’advertia el metge de la fàbrica. Algunes de les companyes van tenir problemes de sordesa pel so eixordador dels telers. “Ja vam aprendre a parlar amb signes”.
Tot i això, també recorda amb un somriure els berenars amb algunes amigues. Era la seva il·lusió, una mica de descans i de color al paladar, enmig de tantes passades. La rutina grisa i dura es va acabar a mitjans dels anys seixanta. Després, la nostra protagonista es va embrancar en alguna feina manual a casa, fins que va decidir dedicar-se només a la família. Ara, quan només li falta un lustre per complir un segle de vida, una de les rutines que té és anar a la biblioteca, a la sala on ens rep ja s’hi veu novel·la actual, revistes diverses i més llibres. La Pilar conclou: “però sempre vam saber tenir dignitat”.
Carpeta Ànima tèxtil
