Ribes Blaves: punt zero del Vallès en l’espai i en el temps

El paratge situat entre Viladecavalls i Olesa de Montserrat mostra dimensions inusuals de roca esmicolada en forma de farina de falla

Des d’un punt de vista geològic, de Vallès només n’hi ha un. És més, el Vallès és el Vallès per un fet geològic anterior a totes les capes d’esdeveniments que s’hi han superposat, siguin naturals, històriques o socials. I hi ha un element del seu patrimoni natural que podem considerar testimoni del punt cero en el temps i en l’espai del seu moment fundacional: el paratge Ribes Blaves, a cavall dels termes de Viladecavalls i d’Olesa de Montserrat.
Vallès i vall tenen la mateixa etimologia. La definició de vall és “depressió allargada i relativament ampla, definida per la convergència de dos vessants i que és recorreguda, o ha estat recorreguda, per un curs d’aigua”. Aquesta descripció correspon a una vall oberta per un riu, i el Vallès no hi encaixa ja que no hi ha cap un riu que el recorri longitudinalment. Però sí que és una “depressió allargada relativament ampla”. Ho podem verificar des d’un bon mirador, com per exemple, el Turó de Roques Blanques (Terrassa), el Puig de la Creu (Castellar del Vallès), el Farell (Caldes de Montbui), el Puigraciós (l’Ametlla del Vallès), el Turó de l’Home i altres, on ens adonem que es tracta d’una regió planera i deprimida limitada per dues carenes muntanyoses. Per la banda de la costa hi ha la Serralada Litoral (Collserola, la Serralada de Marina, el Corredor i el Montnegre) i, separant-la de la Catalunya Central, tenim la Serralada Prelitoral, que al Vallès va de Sant Salvador de les Espases al Montseny. Pels extrems, aquesta vall està limitada a l’oest pel riu Llobregat, on assoleix la seva amplada màxima, d’uns quinze quilòmetres, i a poc a poc es va estrenyent cap l’est, fins arribar al llindar d’Hostalric, una zona de turons que la separa d’una depressió germana, la Selva.
Si el Vallès fos una vall ordinària com la del Llobregat, per exemple, podríem pensar que és fruit del treball d’un riu, però, com s’ha dit abans, no hi ha riu i per explicar-ho hem de recórrer a un altre mecanisme. El Vallès és una fossa tectònica o rift; és a dir, un bloc de territori esfondrat i limitat per grans fractures anomenades falles, que separen el bloc deprimit d’altres blocs (com a mínim dos) que han quedat relativament més elevats (anomenats horts). La falla principal corre als peus de la Serralada Prelitoral i la separa de la Plana del Vallès pròpiament dita. Un exemple de fossa tectònica ben conegut, però de grans dimensions, és la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica Oriental.

Una falla de seixanta quilòmetres
La falla del Vallès fa uns seixanta quilòmetres de longitud, és una falla important, i la seva història és un pèl complexa per explicar-la aquí amb detall, però podem fer una aproximació recorrent a símils amb quelcom quotidià. Primer cal saber que aquesta fractura va actuar en dues fases. La primera, fa uns seixanta-cinc milions d’anys, quan encara no existia la plana del Vallès, ni tan sols el mar que avui s’obre entre Catalunya i les Illes i més enllà: tota aquesta regió era terra ferma i muntanyosa. La Península Ibèrica empenyia contra Europa i, com a resultat d’aquests esforços ingents, l’escorça es va trencar i va fer un moviment de cisalla en alguns punts de Catalunya. Un d’aquests trencaments és la Falla del Vallès. Llavors aquesta falla era d’un tipus que se’n diu direccional: el bloc de territori al costat nord de la fractura es movia cap a l’esquerra i el que estava al sud cap a la dreta. És com si freguessin de costat, un al llarg de l’altre i en direccions oposades, dos blocs de formigó fent una gran força i la superfície de contacte entre els dos blocs s’anés esmicolant per la fricció.
Més tard, fa uns vint-i-cinc milions d’anys, aquest esforç de cisalla va canviar a un esforç distensiu, com si s’estirés el territori en sentits oposats. Estirar en sentits oposats implica trencar, separar i obrir, crear blocs que queden enfonsats i blocs que queden relativament més enlairats. Els blocs enlairats són les Serralades Prelitoral i Litoral i el bloc que queda enfonsat és el Vallès. La Falla del Vallès va passar de ser una falla direccional al que se’n diu falla normal.

Com s’ha dit, en fregar dos materials l’un contra l’altre, allò que està en contacte pot quedar triturat. Doncs, al llarg del pla d’una falla sovint la roca queda esmicolada. D’aquesta roca se’n diu farina de falla, un nom molt gràfic per dir-nos que la roca queda, literalment, feta pols. En general les farines de falla no fan més que uns centímetres d’amplada, de vegades alguns decímetres o pocs metres. I és aquí on rau l’excepcionalitat de Ribes Blaves dins del pòdium de farines de falla mundials: són entre cinquanta i deu metres de roca triturada en unes condicions d’aflorament excepcionals molt clares i didàctiques. Generacions d’estudiants de geologia del nostre país i molts visitants internacionals acudeixen cada any a veure aquesta singularitat.
Del seu estudi es pot extreure informació molt precisa de com i quan han estat tots aquests esforços i moviments, i de com, en definitiva, com s’ha format la depressió del Vallès, però més enllà del seu valor científic i didàctic també té un valor paisatgístic. La poca consistència de la farina de falla fa que l’aigua de pluja l’aixaragalli intensament i que el seu color gris blavós mancat de vegetació destaqui amb força entre la vegetació i no passi desapercebutda.