La petjada de Palautordera en l’historiador Ferran Soldevila

El pare de la historiografia catalana va tenir un vincle intens amb la vila del Baix Montseny, esdevingut durant molts anys el refugi familiar

Miguel Ángel Pascual (text)

Amb motiu de la celebració del cinquantè aniversari de la mort de l’historiador Ferran Soldevila, considerat un dels pares de la historiografia catalana del segle xx, l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera ha recordat i homenatjat la seva figura, a través de diverses conferències i exposicions que posen en relleu la seva vinculació amb la vila del Baix Montseny, que continuaran al llarg de l’any 2022. I és que el lligam amb Palautordera del destacat autor d’Història de Catalunya (1934) i d’Història del catalans (que va dirigir entre el 1961 i el 1970) va ser intens des que la seva família hi va comprar una masia l’any 1908.
Juntament amb Jaume Vicens Vives, Ferran Soldevila i Zubiburu va ser un dels més grans historiògrafs del segle passat a Catalunya i un dels creadors de la identitat catalana, tal com la coneixem avui. Seva és la frase “fer de Catalunya un país normal”, famosa i polièdrica, que sintetitzava la pretensió de la seva contribució historiogràfica. Per ser un país normal, s’ha de tenir una Història normal, lluny dels mites i les llegendes romàntiques de la Reinaxença, i basada en criteris científics i contrastats.

Consciència de poble
Seguint un camí paral·lel al de Pompeu Fabra amb la llengua, Soldevila va establir mecanismes d’estudi i recerca que van permetre als catalans de la seva generació de reconèixer-se com poble. Va ser un dels divulgadors més destacats de la seva època, arran de l’aparició de la seva Història de Catalunya, publicada el 1934, i encarregada pel polític Francesc Cambó des del seu exili a París. Aquell volum va ser un dels manuals de referència per al gran públic de la Catalunya republicana. En el pròleg del llibre ja hi feia una declaració d’intencions ben significativa: “Ambició meva fóra que aquesta obra pogués contribuir, dins l'esfera que li és pròpia, a trobar l'expressió justa i plena de la nostra consciència com a poble, expressió no sols de cara a nosaltres mateixos, sinó també de cara als altres homes.”
Ferran Soldevila va néixer a Barcelona el 24 d’octubre de 1894 en el si d’una família de la burgesia liberal catalana. El seu germà era l’escriptor Carles Soldevila, una de les figures més representatives del món cultural de l’època. Llicenciat en Lletres a la Universitat de Barcelona al 1915, l’any 1916 Ferran Soldevila es va doctorar a Madrid i el 1922 va ser nomenat professor de la Facultat de Lletres de la Universitat de Barcelona. Entre les seves activitats professionals va formar part del Cos d’Arxivers i Bibliotecaris de l’Estat, va ser bibliotecari de la Universitat de Barcelona, professor de l’Escola de Bibliotecàries de Catalunya i professor d’Història a la Universitat Autònoma de Catalunya. També va fer de lector d’espanyol a la Universitat de Liverpool. A causa de la seva defensa de la Generalitat republicana, va haver de marxar a l’exili a França l’any 1939. En tornar a Catalunya, el 1943 va exercir en la clandestinitat com a professor a l’Institut d’Estudis Catalans. El 1954 va tornar a ingressar al Cos d'Arxivers i Bibliotecaris i va ocupar de nou el seu càrrec de bibliotecari de la Universitat de Barcelona. L'any 1958 va entrar a la Reial Acadèmia de Bones Lletres i posteriorment va ser cap de secció de l'Arxiu de la Corona d'Aragó fins al 1964, any en què es va jubilar. Les seves obres més conegudes són Pere II el Gran (1919), Jaume I (1926) i les ja esmentades Història de Catalunya i la Història dels Catalans. També va escriure els llibres de memòries Hores angleses, de l'any 1947, i Al llarg de la meva vida, publicada el 1970. Va morir a Barcelona el 19 de maig de 1971. A finals dels anys 70, els seus hereus van donar a l'Ajuntament de Santa Maria de Palautordera prop de 500 documents, entre llibres regalats i escrits per ell, conferències, articles i capítols de llibres de les quals n'és autor.
L’any 2000, l’editorial 3 i 4 va encarregar a l’historiador Enric Pujol el projecte de reeditar els dietaris coneguts de Ferran Soldevila: Dietaris de l’exili i el retorn, en dos volums; i un nou volum amb unes llibretes aparegudes dins d’unes caixes a la casa del seu fill Gerard a Suïssa: Els dietaris retrobats (1939-1943). El 2020 l’Institut d’Estudis Catalans fer fer una edició, també a càrrec d’Enric Pujol, dels Dietaris de joventut i vellesa (1922 – 1966).

La Saboneria
Va ser l’any 1908 quan la família Soldevila va comprar a Palautordera la masia anomenada La Saboneria, situada a l'entrada del poble, avui a tocar de la nova línia fèrria del l’AVE. El nom li ve, tal i com va documentar el mateix Soldevila, de ser propietat de l'antic sabonaire Lafont. Tant Ferran Soldevila, amb anotacions al seus dietari i alguns poemes, com Carles Soldevila amb un fragment de les seves memòries, van fixar les vivències que va tenir des de la infantesa fins a l'edat adulta en aquesta geografia aleshores molt rural, presidida pel massís del Montseny. Va pertànyer a la família Soldevila fins al 1990, any en què el seu fill, Gerard Soldevila Lapage, la va vendre.
Al principi era un lloc d’estiueig per a tota la família, tal com va escriure el seu germà Carles. “La masia de Palautordera on vàrem passar l'estiu a partir dels meus quinze anys reunia belles condicions per al conreu de la poesia. No era feréstegament solitària, però permetia de reduir al mínim les relacions socials. I de fet, durant els primers anys, no vàrem tenir gairebé cap mena de contacte amb la gent de la vila i ben poc amb els pagesos de les masies circumdants. El Montseny hi ofereix el seu aspecte més grandiós. [...] És una muntanya neta, definida. [...]A la banda de migjorn s'enfronta amb el Corredor, a llevant amb el Montnegre i entre una i altra muntanya s'estén una serra baixa, millor diria abaixada, darrera la qual s'endevina el mar.”
Vistos els exemples de vivències personals recollides a llibres i dietaris seus, no cal preguntar-se quina petjada va deixar Ferran Soldevila a Palautordera, sinó més aviat quina petjada va deixar Palautordera en Ferran Soldevila.

El darrer projecte
Jordi Morral va consagrar l’últim tram de la seva vida a fer realitat dos grans somnis: compondre –activitat que ja havia iniciat des de feia anys– i constituir a la seva vila una orquestra de cambra. Per dedicar-se plenament a aquestes dues tasques va renunciar a la direcció de la Coral Cerdanyola, que es va dissoldre l’any 2007. Quan a l’orquestra, va esdevenir realitat el setembre de 2006, gràcies a la tenacitat del músic i al suport d’un grup de ciutadans de Cerdanyola. Passat un mes, es constituïa la Junta de l’entitat, amb Morral com a director artístic.
L’Orquestra de Cambra de Cerdanyola va debutar, amb un èxit incontestable, el 29 de desembre de 2006, però Jordi Morral, que va morir el març de 2011, no va poder gaudir gaire temps del seu darrer projecte. Poc abans del traspàs –el sepeli va ser una gran manifestació ciutadana de dol–, la Junta va decidir confiar la programació dels concerts al director de la formació, el prestigiós violinista Kai Gleusteen. I així fins avui, quan l’orquestra impulsada per Morral continua delectant als ciutadans de Cerdanyola amb obres executades per músics professionals i solistes convidats de primeríssim nivell.
La petjada de Palautordera  en l’historiador Ferran Soldevila

Ferran Soldevila amb el seu germà Carles, a Palautordera, cap al final dels anys vint del segle passat. Foto: Cedides per la família Soldevila.

Ferran Soldevila, amb boina, als anys cinquanta a Palautordera. Foto: Cedida per la família Soldevila.

La masia coneguda com a la Saboneria. Foto: Cedida per la família Soldevila.

L’historiador amb el seu net André, a Palautordera, a la segona meitat dels anys seixanta. Foto: Cedida per la família Soldevila.

Vivències escrites, recollides a llibres i dietaris

Les vivències de Ferran Soldevila a Palautordera, recollides als seus llibres i dietaris, diuen molt de la seva identificació amb el paisatge i la natura com a integrants de la identitat del poble català:

“Madrid, 19-VIII-22
Anant de Palautordera a Barcelona, i d’allí a Vilassar de Mar, per dir adéu [Sic] al meu germà; venint després cap a Madrid he hagut de recórrer un bon tros de Catalunya. Ara el setembre la fa singularment preciosa i rica. Les seves muntanyes, les seves viles i masies de pins, les pollancredes, els blatdemorars, les vinyes, les hortes, les oliveres, la fina mar, m’han ofert –oh, pàtria dolça!- una darrera visió, conhortadora i estimulant, en comiat.”
Dietaris de joventut i vellesa

És en aquest moment quan, per raons intel·lectuals i pràctiques, pren forma un projecte de tornada a la natura. Raons pràctiques perquè volia casar-se amb Yvonne Lapage i necessitava un lloc on establir-se, a prop de Barcelona però amb independència; raons intel·lectuals perquè la casa de Palautordera el connectava amb el paisatge anhelat. La parella Soldevila-Lapage va instal·lar-se a La Saboneria un any després de contraure l’any 1924, per un període d’un any, complint així un dels somnis de joventut de l’historiador:

“Barcelona, 8 de maig de 1925
A estones sóc tan feliç que en sento por. ¿quina malaurança em sotjarà? I és natural que ho sigui. He realitzat el meu ideal: viure al camp [a Palautordera], no massa lluny de Barcelona, amb la dona que estimo, totes les males pronòstigues esmicolades, passant temporades a Barcelona, i amb algun viatge a l’estranger (a fi de mes anirem a França), fent literatura i història, per tot treball.”
El període 1926 al 1928 el va passar a Anglaterra. Al seu retorn, es va establir a Barcelona per qüestions laborals, però passava llargues temporades a Palautordera per escriure. A partir de l'any 1936, la família es va mudar a Palautordera a causa de la guerra i l'any 1939 es van exiliar a França fins al 1943. És evident la impressió i l'enyorança que el paisatge del Baix Montseny deixava en ell.
Hores angleses

“Bierville, 6.XI.41
Dia assolellat però gèlid. Em recorda el temps de la nostra arribada ací. Ara sí que el Mont Ventós torna a tenir neu –muntanya que la blancor de la seva terra fa semblar nevada en ple estiu. Això a part, com s’assembla al Montseny! Vist des de la carretera d’Aubignan a Carpentràs, presenta la mateixa massa ampla i serena: s’hi veuen les Agudes, el Turó de l’Home. Si, trasplantat de sobte a aquella plana, m’haguessin dit: ‘Quina muntanya és aquella?’, hauria hagut de posar esment als rengles i a les cledes de xiprers per no precipitar-me a exclamar: “El Montseny!´.”
Un cop retornat de l’exili, en els inicis de la dictadura franquista, Palautordera va esdevenir un refugi on poder concentrar-se i treballar, així com el lloc de reunió de tota la família.
Els dietaris retrobats

“Palau, 20. VIII. 48
Carles és aquí des del dia 9. Cada tarda, fem un petit passeig fins al lloc on jo vaig habitualment, a l’altra banda dels camps, a les envistes de la vall de la Tordera. Allí, ens asseiem i parlem infinitament. És ell qui parla, sobretot. Té veritable necessitat de fer confidències.”
Dietaris de l’exili i el retorn V. 2: el retorn

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara