José A. Fernández, Fer

El traç quotidià de l’humor amable

Vicenç Relats (text i fotografies)

“El seu humor és divertit d’entrada. El seu dibuix és diferent, molt personal. En Fer dibuixa totes les persones gairebé iguals. I la veritat és que té raó. Tots en som, d’iguals: tots tenim dues mans, dos peus, dos ulls, cabells... i un nas. Aquesta és la principal característica dels seus ninots: el nas. Gran i ben gros! I és que pel nas s’ensuma i es respira. Sense nas no podríem pas viure. Per això, per a ell és tan important”.
Aquesta descripció precisa de l’art del ninotaire Fer la va escriure l’any 1999 el també dibuixant d’humor Cesc, el mateix que fins el 1987 va precedir-lo en la seva vinyeta diària a les pàgines del diari AVUI, actualment El PUNT AVUI. Quan el gran Cesc va dir prou de dibuixar al diari que havia ajudat a fundar el 1975 va triar com a successor en Fer, la firma que sintetitza el nom de José Antonio Fernández Fernández (Mansilla de la Mulas, Lleó, 1949). I avui, 33 anys després, en Fer s’ha convertit en el degà de l’humor gràfic a la premsa catalana.

A Mollet, a casa seva
La d’en Cesc és una de les moltes aportacions sobre la prolífica trajectòria d’en Fer que es pot llegir al catàleg –fet en paper de diari– que ha acompanyat l’exposició “Fer. L’humor amable”, que el 19 de gener es va inaugurar al Museu Abelló de Mollet del Vallès i que s’ha vist afectada de ple per l’aturada pel coronavirus. I és que, de fet, Mollet és el poble d’en Fer de tota la vida –al qual sempre s’ha sentit molt lligat per més que no hi visqui– i la casa que allotja el museu, l’antiga caserna de la Guàrdia Civil, havia estat la casa de la seva infantesa i adolescència.
Perquè, efectivament, en Fer és fill de Guàrdia Civil i d’un sergent ben singular, no gens afí al franquisme per al qual li va tocar treballar, que sempre va sentir una gran devoció pel general de la Guàrdia Civil José Aranguren, el responsable de la detenció a Barcelona del colpista general Manuel Goded i que va ser afusellat per haver-se mantingut fidel a la República. Tant és així que el pare d’en Fer, Amador, culé com ell, quan recitava l’alineació del Barça dels primers anys cinquanta, en homenatge a Aranguren, afegia el seu nom als de la cantarella d’herois que eren “Basora, César, Kubala, Moreno i Manchon”.
En Fer i bona part dels seus deu germans van viure una colla d’anys en aquella caserna, amb poca aparença de ser-ho, posada en una casa d’estil modernista, que va ser transformada després de la guerra. Tot i estar en una caserna, la seva habitació va ser-hi regirada per agents de la policia nacional, quan el jove dibuixant –llavors militant clandestí del PSUC– ja participava en activitats subversives.

De JAF a Fer
En la seva trajectòria gràfica ha tingut bons padrins. “Sempre he tingut la sort de tenir a prop persones que han confiat amb mi”, confessa, agraït. I això ja va començar de ben menut, quan als 8 anys va enviar un dibuix al TBO que va ser seleccionat, publicat i pagat (encara que cobrat pel seu germà gran). Va fer un salt quan el cèlebre Conti el va fitxar per a la revista Mataratos. “Allò eren cagarrets, però em pagaven quatre duros que em donaven per funcionar i pels meus gastos a primer de carrera”, explica. I també col·laborava a Patufet, Bocaccio, Oriflama...
Els seus dibuixos es van popularitzar al diari La prensa, que dirigia el periodista del règim Federico Gallo. El seu gran amic Jaume Perich, a qui va conèixer en una càrrega dels grisos en què se li van escampar per terra els dibuixos d’una carpeta, li va recomanar que ho agafés sens dubte. “És un diari fatxa però jo també vaig haver de començar a La Soli”, li deia. També va ser Perich qui el va orientar a sintetitzar la seva firma artística amb el nom de Fer. Fins llavors firmava JAF, les sigles de José Antonio Fernández, i li va dir que amb aquell nom no aniria enlloc. Una altra gran coneixença va ser la del ninotaire Gin (Jordi Ginés) –“a ell li dec tot”, assegura– que el va cridar per a El Papus. L’atemptat que la revista satírica va rebre el setembre de 1977 per part de l’extrema dreta no va agafar “de miracle” en Fer al seu despatx de director. “Acabava de sortir de la redacció per acabar una pel·li de dibuixos sobre la mort de Franco i casualment el dictador em va salvar”.
Ha conegut des d’humoristes de les primeries del segle xx, com Escobar i Muntanyola, fins a veritables mestres generacionals com Gin, Perich, Cesc, Oscar, Ivà, Forges, Mingote... que justament amb Manolo Vázquez Montalban són els seus ídols. “Sempre els tinc molt presents, quan un dibuix no em surt els invoco”, diu.

Professor d’institut
La llicenciatura d’història i antropologia li va permetre treballar molts anys com a professor d’institut (a Mollet, a Ripollet, a Santa Coloma de Gramanet, a Barcelona), desdient la inclinació inicial per ser antropòleg, amb projectes d’anar a investigar cultures precolombines al Perú, a l’espera d’una beca que no va arribar.
A Mollet hi conserva amics de l’escola, que el recorden com el nin, potser perquè era rosset i bufó, encara que seguint les destinacions laborals del seu pare va viure una infància itinerant per Llagostera, Begur i Lleó, quan el pare va voler tornar-hi un temps per cuidar els avis. Fruit del seu ingrés als dominics de Lleó, un cop tornat a Catalunya, va passar pels dominics de Cardedeu i més tard pels de València, on va ser dos anys novici. D’aquesta formació religiosa li ve que la figura de Jesús sigui una referència freqüent a les seves vinyetes. “No faig broma de Jesús sinó amb Jesús”, assegura, cofoi de fer a la revista de l’abadia de Poblet una de les seves col·laboracions habituals, entre tantes d’altres.
Diu que el seu humor “té tan poca mala llet que fins i tot quan feia la sèrie puticlub a El Jueves no hi feia sortir cap tia en pilotes”. Els entesos han pintat el seu traç de color blanc, potser perquè és un mestre de la subtilitat. “Quan feia les Historias fermosas les ambientava en l’època medieval: els soldats eren els grisos i el castell, el franquisme i la repressió. Després això ja no tenia sentit i vaig començar a fer dibuixos més lights”, confessa.
José A. Fernández, Fer

Fer, davant del Museu Abelló de Mollet del Vallès.

No saber deixar de treballar. Als seus setanta anys, en Fer ha renunciat a la seva jubilació i continua ben actiu, perquè diu que no sap deixar de treballar. I en aquest moments continua portant la direcció d’El Jueves, fent la vinyeta diària a EL PUNT AVUI, la setmanal per a El Temps, així com fent una àmplia activitat com a cartellista i com a impulsor del Premi Internacional d’humor Gat Perich. El Barça li ha encarregat la il·lustració dels 120 anys del club, que té entre els seus antecessors els pintors Tàpies i Miró. I, per més que el 2018 se’l reconegués amb la Creu de Sant Jordi, això l’impressiona.

Per continuar llegint... Registra't a Vallesos per només 8€ l'any

Tindràs accés il·limitat als continguts de totes les edicions digitals Registra't ara