Tot va començar fa més de dos mil anys quan un pagès de la vall de Gausac va descobrir que tenia un camp on, sembrés el que sembrés, creixia molt més que en els camps veïns. Molt aviat aquest prodigi va ser conegut pels que passaven pel camí de Barcino a Octavià i el camp va assolir la fama de miraculós. La brama es va estendre i la gent ho va voler veure amb els seus ulls i, ja que hi eren, s’emportaven un grapat d’aquella terra, que després espargien en els seus camps per fer-los més fèrtils. Però la veritat era que, en altres bandes, aquells grapadets no tenien cap efecte. Una estranya força sobrenatural originava el miracle, any rere any, en aquell lloc i no en un altre. L’indret es va anar convertint en un lloc de veneració, on la gent acudia per demanar bones collites i ja se sap que els déus sempre se senten més obligats a fer favors si se’ls dedica algun sacrifici. Si jo et dono, tu m’has de donar. D’això se’n diu màgia simpàtica. El que passa és que a voltes els déus sordegen.
Ves per on, aquell pagès va pensar que, ben mirat, de tot plegat en podria treure algun benefici i va començar a organitzar un petit culte a la fecunditat de la mare Terra, investint-se en sacerdot: doneu-m’ho a mi, que jo ja m’encarrego de fer-ho arribar a la divinitat. Per fer-ho més solemne, va establir una gran cerimònia anual on es reuniria la gentada per homenatjar aquesta divinitat inconcreta, que incansablement es manifestava en un camp més esponerós que tots els del rodal. Ja tenim l’aplec. S’hi congregava gent de tots els llocs propers i com que la caminada fins el lloc màgic els havia fet entrar gana, bé els calia dinar. I ja que es trobaven amb gent que només es veien de tant en tant, bé podien fer una mica de festa i xerinola i què millor que un ball. Aquests són els tres components bàsics d’un aplec: la pregària i els sacrificis a la divinitat protectora, l’àpat i el ball com a expressió de sociabilitat i de comunió en una creença.

Cristianització
Va passar que, a l’altra banda de la Mediterrània, va aparèixer un profeta que deia ser fill de déu i que va acabar crucificat per expiar els pecats de la humanitat. Els seus deixebles van predicar els seus ensenyaments i la nova religió cristiana es va estendre fins occident. Els romans, que eren politeistes, van afegir aquell nou déu, com havien acceptat el de la vall de Gausac. I ja posats a fer, els de Tarragona van divinitzar l’emperador August. Tampoc venia d’un déu. Amb els anys, el culte a l’emperador a esdevenir cohesionador de l’imperi i els que no cremaven tres grans d’encens al seu honor, eren considerats traïdors. Això va ser un greu problema per a les religions que creien en sol déu i consideraven falsos la resta: jueus, cristians, mazdeistes, mitreus, mandeus, sabeus i tutti quanti. L’any 304, Cugat, un cristià de Barcelona va ser martiritzat per no voler honorar l’emperador diví. La seva mort va servir d’advertiment al poble. Un altre cristià va recollir les seves despulles i les va guardar a la seva vil·la d’Octavià. Anys després un descendent seu va dedicar-li un petit temple. Vingueren els visigots, després els musulmans i finalment els francs.
En el segle ix, Ostofred va fundar un monestir a Octavià aprofitant el petit temple i les relíquies del màrtir Cugat. Llavors va comprovar que, a la vall de Gausac, els pagesos ignorants seguien rendint culte a una divinitat pagana que obrava un prodigi en un camp. I, és clar, en això dels cultes a la fertilitat sempre hi ha qui s’ho pren a la valenta i convertia l’aplec en una disbauxa, en una orgia intolerable als ulls cristians. Els monjos prou que els explicaven que tot allò era obra del dimoni, que la fornicació era pecat i no feia els camps més fèrtils, però els pagesos no els feien cas i seguien amb els vells costums. Així, doncs, calia donar la volta al miracle i dotar-lo d’una interpretació cristiana. Resulta que Ataulf, el rei visigot que va fer de Barcelona la capital del reialme, estava casat amb la germana de l’emperador Honori, Gala Placídia, la qual era de Ravenna i molt devota d’un bisbe màrtir de la seva ciutat, anomenat Sever. Els barcelonins, per quedar bé amb la reina, el van adoptar i al cap d’un temps ja deien que havia estat bisbe seu. Això va facilitar que els monjos inventessin una llegenda.
En temps de l’emperador Dioclecià, Sever, suposat bisbe de Barcelona, es va negar a oferir el sacrifici en honor de l’emperador i per evitar ser empresonat, va fugir a Octavià pel camí de la Vall de Gausac. Allà es va trobar amb Medir, un pagès del lloc que plantava faves. Es van saludar i el va assabentar de la persecució. Quan ja s’acomiadaven, li va dir: “si venen els soldats i et pregunten si m’has vist, digues la veritat, que he passat mentre tu plantaves les faves”. I va continuar el seu camí. Poc després va arribar la guàrdia del pretor romà i veient Medir, el van interrogar. “Has vist passar al bisbe Sever?” I ell, tot seriós, va dir la veritat: “Si, mentre plantava les faves”. Llavors, Déu, que té un curiós sentit de l’humor, va fer créixer les faveres de sobte i van florir. Els soldats, en veure aquell insòlit fenomen, en lloc de pensar que era un miracle diví i espantar-se i fugir, van pensar que Medir o bé era un bruixot, i això estava molt mal vist, o era cristià, que en aquells moment era terriblement pitjor. Així que el prengueren i se’l van emportar. Arribats a Octavià, van descobrir que Sever s’havia amagat sota una pila d’esbarzers, que ja són ganes, el van fer sortit i el van matar clavant-li un clau al cap. A Medir, fos bruixot, cristià o simple encobridor, el van degollar.

Camp fecund
El miracle del camp fecund, doncs, ha passat a ser obra del bon Déu cristià i ja podem continuar fent l’aplec, sempre, és clar, sense els excessos orgiàstics del temps dels pagans, que un bisbe de Barcelona encara denunciava en ple segle xviii. Vers 1850, Josep Vidal, fill de Sant Cugat però forner de Gràcia, va organitzar la primera colla formal del Pla de Barcelona per anar a l’aplec. A partir de 1925, en lloc de repartir pedretes del camp del miracle, els graciencs van començar a llençar caramels. El 2019, 42 tones: de la rua de tornada en diuen La dolça festa. Pe cert, que el miracle es va acabar el 1929, quan l’ajuntament de Sant Cugat va donar llicència per obrir un pou que talla la veta d’aigua que passava per sota el camp. Però això no ho expliqueu a ningú.