La trajectòria jurídica d'Isabel Marquès i Amat (Terrassa, 1957), membre d'una nodrida família egarenca, s'ha complementat sòlidament amb la seva tasca al capdavant de la Sindicatura Municipal de Greuges. “Pel meu tarannà –explica–, m'ha agradat més vincular-me al món social que no pas a l'àmbit professional estricte”.
En acabar la carrera, va treballar als Jutjats de Terrassa, però aviat va veure que l'entorn de l'administració de justícia no l'omplia prou. Com a advocada, tampoc no s'hi “acabava de trobar, sobretot quan calia defensar persones que probablement eren culpables”. I de fer de jutgessa, “ni parlar-ne. Amb una persona com jo, les presons podrien acabar-se –riu–, perquè hauria d'estar molt segura que algú ha delinquit”.
Aquesta mentalitat la va dur fàcilment a vincular-se a la societat civil. Entre d'altres entitats, el 1990 va començar a col·laborar amb l'Associació ALBA, de prevenció, orientació i tractament de les addiccions, singularment de les persones afectades per drogodependències o la sida. “Era tot un altre món!”, constata convençuda. La Isabel va veure de seguida que podia aplicar els seus coneixements de dret a ajudar “persones amb problemes”, la qual cosa ha continuat fent “compaginant les problemàtiques greus amb les més comuns de la ciutadania”.
Quan, el 2016, va obtenir un dels guardons del Terrassenc de l'Any, es va destacar que els seus mèrits es basen en “l'èxit de la normalitat quotidiana”. Un també entreveu així la seva manera de ser, pragmàtica i idealista alhora, i amb una imatge de dama culta i progressista d'aires sud-americans.

Síndica per unanimitat
Altres vinculacions l'han dut a la cooperació internacional, com ara la implicació en un projecte d'emancipació de les dones a l'estat africà de Burkina Faso. “Durant onze anys, vaig anar-hi habitualment per impulsar un procés que era tan necessari”. Ajudar, assessorar, fer costat... eren les divises d’aquesta feminista sense estridències.
Precisament, poc abans d'una d'aquestes estades africanes, l'any 2009, l'aleshores alcalde terrassenc, Pere Navarro, li havia comunicat que era proposada síndica de greuges per unanimitat del consistori. Això, a més de representar una satisfacció notòria, “va ser l'inici d'una molt bona experiència”. I també la primera vegada que una dona i, a més, políticament independent, accedia al càrrec, després de la gestió inicial d'un altre advocat, Joan Sales i Homs, candidat a alcalde per Convergència i Unió en les primeres i les segones eleccions municipals.
Síndica Municipal de Greuges, doncs, des del gener del 2010, no es tractava només de posar-s'hi, sinó també d'adquirir la formació més adequada, “la qual cosa consistia, sobretot, en preparar-se en matèria de Drets Humans”. Per això, va realitzar diversos cursos a l'Institut de Drets Humans de Catalunya –del qual és consellera– i al Col·legi de l'Advocacia de Barcelona.
També va saber ben aviat que Terrassa era un dels municipis signataris, l'any 2000, de la Carta Europea de Salvaguarda dels Drets Humans a la Ciutat. Com diu el text d'aquest document, “la ciutat és, avui, l'espai de totes les trobades i de totes les possibilitats. També és el terreny de totes les contradiccions i de tots els perills”. Igualment, “és aquí on s'obren les condicions per a una democràcia de proximitat. Se'ns presenta l'ocasió perquè tots els ciutadans i ciutadanes participin en la ciutadania: una ciutadania de la ciutat”.

Mil queixes, 200 greuges
Tot aquest marc inclusiu la Isabel Marquès s'esforça per concretar-lo a Terrassa. “Més que atendre els ciutadans, el que faig és escoltar-los, implicar-me en les seves queixes envers l'Ajuntament. A partir d'aquí, de vegades em poso al seu costat, però d'altres els intento explicar que la raó, a parer meu, no la tenen en aquell cas concret”. No és ben bé una mediadora, però sí que intenta sempre ser facilitadora de solucions. En la seva tasca, realitzada des d’un despatx a l’emblemàtica Masia Freixa, compta amb el suport d'una assessora jurídica, un comunicador i una administrativa. El seu vincle amb l'Ajuntament és de col·laboració, no pas de dependència. “Jo no vaig mai en contra de l'Administració municipal: només defenso els drets de la ciutadania si són vulnerats”, precisa. Si en un any rep un miler de queixes, només obre greuges sobre unes dues-centes. Per la resta, qui té raó és l'Ajuntament, “tot i que el ciutadà sempre disposi, a posteriori, de la via contenciosa administrativa”.
A la Isabel li preocupen molt els problemes derivats de l'habitatge a Terrassa. “Hi ha famílies que tenen algun membre a l'atur o que disposen de sous precaris, i que, quan se'ls acaben els contractes de lloguer, no hi ha ningú que els llogui res”, indica. També hi ha queixes en matèria de salut, més enllà dels efectes de la Covid-19, d’un gran impacte social, que caldrà anar avaluant a llarg termini. Sosté que “la gent no se sent prou ben atesa en els dos grans centres sanitaris que tenim, l'Hospital de Terrassa i la Mútua Terrassa”. Quant a la xarxa de centre d’assistència primària, que es va crear quan l'espai egarenc tenia uns 150.000 habitants, sosté que “no és suficient ara que superem els 220.000 habitants i som, per volum de població, la tercera ciutat de Catalunya”.
De les ciutats catalanes que disposen de Sindicatura Municipal, manté bona relació sobretot amb Barcelona i Sabadell, curiosament –o no tant–, ambdues amb síndiques. De la quarantena de sindicatures locals a tot Catalunya, al Vallès també n'hi ha a Mollet, Ripollet, Rubí i Sant Cugat.